Càpsules de temps

Mentre sona Lily Allen, recordem perquè les coses més menudes són les que construeixen una vida més gran. Són aquells moments, de vegades instants que et fan canviar d'humor i et fan recalcular la visió de les coses. Aquelles càpsules de temps on passen les millors sensacions del dia. No necessàriament tenen que ser grans fets el que les provoquin. Les millors venen d'una mirada, d'un missatge de watssap o d'una trucada. De vegades amb un cafè i una lectura. Amb un sopar ben compartit. Amb una tometa  en un lloc bonic i bona música. O simplement amb un ratet de fotosíntesi un dia de sol entre uns quants de color gris.

M'agrada col·leccionar aquestes càpsules de temps, recordar-les, escriure-les i compartir-les. Així se que les rentabilitzo més d'una vegada. De vegades n'hi ha que no puc compartir perquè són meues i secretes, però al recordar-les, em motiven a compartir la resta.

I així recuperant algunes d'aquestes càpsules, us dic que sí que al final vaig poder inscrure'm al taller d'escriptura de Care Santos. I que en la primera setmana de taller ens va convidar a la presentació del seu llibre, Mitja Vida. Allà hi era, el seu editor, un rapitenc, Emili Rosales i unes dones fantàstiques que van comentar el llibre a partir de la seua experiència lectora i em van encantar. És una història ambientada a Barcelona l'any 1981. Cinc dones es reuneixen després de trenta anys sense veure's.
 I de tot això el que més m'agrada és el ratet mentre faig els deures que ens mana cada setmana. M'encenc la candela de Berbena que la meua filla em va regalar per reis i que em perfuma i il·lumina aquest moment.

I del moment d'escriure al d'un sopar amb espectacle a La Mama i La Papa. Un lloc una mica diferent i una mica anàrquic on hi ha gent que canta, balla i et ve a parlar per les taules. Són artistes molt simpàtics i propers. Tant que vam saber que una de les cantants té un novi ampostí. Ja sabeu. Allà on vaigues, dels teus n'hi haguen.

I d'un sopar, a una obra de teatre, Realpolitik, on un altre rapitenc, Jordi Brunet està fantàstic. Un actoràs. L'obra escrita per Elies Barberà i Carles Fernandez Giua, té l'humor i  el to crític necessaris per qüestionar la política d'opereta que tenim en aquests països. És una bona càpsula de temps per riure i no plorar.

 I del teatre La Seca Joan Brossa al Salero. Una altra capsuleta de bon menjar i bona conversa. Un lloc d'il·luminació suau i cambrer vestit de cow-boy de mitja nit. Molt simpàtic i agradable. 

I d'un dissabte  de teatre i sopar en parella a un dia de cada dia amb amiga. Al Flax&Kale de la nova botiga d'H&M del Passeig de Gràcia. L'amistat també s'ha de conservar en càpsules. Són les més curatives.

I de les càpsules de l'amistat a les de cine. Res com una bona pel·lícula. Elle. Amb la que Isabelle Huppert aspira a l'Oscar. Li destitgem una càpsula de bona sort.

I d'Isabelle a Eldiset, un últim descobriment.

Perquè ja ho diu Lily Allen, les coses més menudes, són les que et regalen els moments més importants.

Obrint calaixos

No és un fet aïllat. De tant en tant m'agrada obrir calaixos virtuals i buscar coses xules que m'agradaria tenir a l'armari. Algunes, més per mirar-les que per portar-les. I se que no sóc la única. És un fet constatat i no té cap explicació lògica. És com si hi hagués una barrera invisible entre el nostre estil virtual o imaginari i el nostre estil real. Possiblement perquè no podríem anar a treballar amb un vestit de llarg i vaporós de Valentino ni amb una brusa transparent i sedosa d'Antropologie. Primer perquè de vegades fa un fred que pela i d'altres perquè la majoria de dies necessitem més comoditat que sensualitat.

També és cert que no tots els moments són bons per a remenar calaixos i trobar alguna cosa especial. S'han de trobar les coordenades perfectes d'espai-temps per fer aquesta recerca d'un armari imaginari tant glamurós com intel·ligent. Perquè encertar no és fàcil. No tot s'hi val. Han de ser peces que ens defineixin i que puguin reflexar la nostra manera de ser, sense filtres ni estereotips.

I avui, dissabte, mig estirada en el meu sofà rapitenc he trobat les coordenades perfectes per obrir calaixos i conformar un d'estos armaris una mica quimèric, una mica estiuenc, i en un mes de febrer, una mica il·lusori.

Imatges via Shopdoen, Rouje, Antropologie...