Anar fent i criant pèl.

No puc, no vull, no he, no vaig a deixar de publicar. Ho he decidit. Plogui, neve o fase el temps que fase. Avui m'hi he posat en serio. No vull deixar de fer-ho. Hi ha tantes coses per dir; tantes coses sobre les que escriure; tantes coses sobre les que pensar.

Mentre escric això escolto la veu en off de Rafa Nadal, que acaba de guanyar el Godó, on diu que de vegades les coses pugen i d'altres baixen, però sempre ens queda la pròpia tranquilitat. I ho diu ell que comença temporada, però sap que la millor opció és la de sempre fins que l'aprens. La d'anar fent. I la d'anar criant pèl mentre gaudeixes. O la de de viure i la de deixar viure. 

I així anant fent i criant pèl, vaig escrivint i pensant coses que poden ser i d'altres que poden estar. I avui em sento més superficial que d'altres dies i ménys profunda que d'altres nits. I per això només vull compartir coses xules. Per aquest temps primaveral amagat darrera d'uns quants núvols que no se'n volen anar.

I no puc deixar de mirar vestidets que si fes sol em posaria avui mateix per anar al teatre que tinc al costat de casa, la sala Flyhard. On s'interpreten obres d'autors catalans i on avui -com qui va al super-vaig a veure Refraccions, una obra de relacions de parella i de crisis existencials.

I si fes bona hora i no hi hagués amenaça de pluja potser em posaria este vestit d'Intropia ple d'estrelletes, el símbol d'este blog. Que per a mi tant significa i que de vegades tant abandono,

I em posaria arracadetes a joc, com si vulgues completar la constel·lació. I ho faria amb les de Small Afffair dissenyades per June Lemon, una altra personeta que cuida el seu blog i no deixa de fer-ho.

I després del teatre me n'aniria a Londres per comprar-me un cistell a The Jackson's perquè no hauríem de deixar d'agrair totes les coses i totes les vides que tenim  i totes les que ens agradaria tenir.

Mentre sona Spotify...

Mentre sona People help de people de Birdy, comences a escriure sense títol i sense saber sobre que. El que sí que saps és que acabaràs escribint sobre coses que t'han agradat, o t'agraden, o t'agradarien, o t'agradaran. Una altra certesa que tens és que demà serà Sant Jordi, i com cada any en aquestes dates, els plataners de Barcelona t'atorguen aquella mirada plorosa- que si fossis poeta convertiries en melancòlica- producte de l'al·lèrgia i de la conjuntiva atòpica.

I la llista continua... Ara sona Cocoon de Milky Chance, i ja saps sobre que escriuràs, has fet memòria i te'n recordes que fa uns dies vas anar a un concert de Marlango. I no saps qui et va agradar més, si Leonor Watling, amb la seua veu i la seua classe o Alejandro Pelayo amb el seu piano i les seues sortides. 

I vas exercitant la memòria i te'n recordes que a l'endemà del concert, vas estar a un lloc que feia temps te n'havien parlat, el xiringuito de Garraf. Deu minuts de cotxe i vas estar dinant amb un altre Mediterrani als teus peus. I per uns moments et va semblar que estaves traint al teu, el Mediterrani de la Ràpita. 

I ara sona Coisa Linda, de Tiago Iorc, com t'agrada esta cançó. I et ve al cap una pel·lícula que vas vore al teu Boliche, El fill de Jean. On vas descobrir a l'actor Pierre Deladonchamps. A partir d'ara serà un dels teus preferits.

I ara sona Talking to the moon de Bruno Mars, i penses com n'és de transformadora la música. Quin privilegi poder-la escoltar mentre escrius.
Perquè escriure et fa feliç, et serena i reconforta com la infusió que et prens a la nit quan aterres al sofà i el dia ja quasi està feniquitat. I per això t'agrada Sant Jordi i la seua olor de llibre, de rosa i de neguit per no saber quin triar.
Sempre et fas llistes però aquest any estàs més perduda i despistada que mai. T'acabes de llegir l'últim de Sílvia Soler, Els vells amics, i acabes de començar Mitja vida, de Care Santos, la profe del taller d'escriptura. Quina dona més brillant i humil a la vegada.
Tens ganes de tornar-la a veure. Heu quedat per anar a sopar a Sepromiana, el restaurant  d'una altra escriptora, L'Ada Parellada. Els teus centsetantacentrímetes d'alçada minvaran envoltats d'un talent tant gran.

Que tingueu un bon Sant Jordi, ple d'olor de llibre, de rosa i de neguit per no saber quin triar.

Sabers inesperats

Cada dia aprenem coses noves. El saber és inabastable i això el converteix en un concepte difícil d'acotar. Les ments curioses ho saben. Aquí podríem escriure sense aturar-nos sobre tot allò que anem descobrint i aprenent. Aquesta és la riquesa de la que no podem deixar de parlar. Cada cosa que ens agrada i sorprèn l'hem de registrar. Si no, s'oblida i deixa de ser important. En el fons aquesta és l'essència d'aquest espai. La de deixar constància de tot allò que ens fa reaccionar.

Avui diumenge diavintisisdemarç ha fet un dia impressionant. El sol ha escalfat tot el nostre territori. En un dels meus grups de watssap hem compartit imatges d'un paisatge nevat i assoleiat des del refugi de Malniu.

 .

    D'un racó de  Peratallada que sembla la Toscana 

                I d'un port Vell de Barcelona vist des de l'Ocean bar.

I és aquesta la màgia de la curiositat. La del voler conèixer i del voler estar en tots els llocs i tot els moments perquè cadascun ens portaria a sabers inesperats.

I així obrint la ment a tot allò que ens pugui sorprendre podem admirar les paraules de Somerset Maugham.

No m'estranya que aquest escriptor hagués sigut el mes llegit en el seu principi de segle vint. Fa temps que en un mateix llibre, Un estrany a París, no tenia tantes reflexions per subratllar. 

A partir d'ara serè fidel a aquest escriptor atemporal.

I de les lectures que marquen al cine, l'altra font d'emocions. I així aquest dimecres al Boliche, vaig veure "Locas de alegria" de Paolo Virzi. Una història sobre ments diferents i excepcionals. Un homenatge kafkià a les malalties mentals i el seu tractament.

I del cine al cine, al cine a casa. On la millor sessió de planxa s'ha vist enriquida per una pel·lícula excepcional, "Tren de noche a Lisboa". Un professor que descobreix els seus propis pensaments en un llibre que es troba de manera accidental a l'evitar el suïcidi d'una noia. 

Una història basada en el llibre d'un altre escriptor singular, Pascal Mercier.

I és que hi ha tantes coses que no sabíem... 

Fins i tot una crema de verdures em va desconcertar a Greenshots i em va fer saber que n'hi ha més de les que em pensava. La crema de celeri em va fer ballar el cap una estona fins que per no preguntar vaig consultar al sr google que ens acompanya nit i dia. Es tracta d'una verdura que estar a mig camí entre un api i un rave. La veritat. Estava boníssima perquè a més portava gingebre, l'espècie a la que ves a saber perquè crec que sóc addicta.

Fins i tot un assortit de formatges pot ser una font de novetats. Divendres a Llet Crua una botigueta de Sants em van ensenyar que els formatges no només són per a menjar. També s'han de degustar. I així em van preparar un itinerari de sabors de menys a més intensitat. Començant per un Rocamadour francès i acabant per un  britànic Stilton. 

Un plaer per als sentits i per a l'amistat a quí l'assortit anava dedicat

I és que hi ha tantes coses que no sabíem. Tantes que mai s'acabaran.

Càpsules de temps

Mentre sona Lily Allen, recordem perquè les coses més menudes són les que construeixen una vida més gran. Són aquells moments, de vegades instants que et fan canviar d'humor i et fan recalcular la visió de les coses. Aquelles càpsules de temps on passen les millors sensacions del dia. No necessàriament tenen que ser grans fets el que les provoquin. Les millors venen d'una mirada, d'un missatge de watssap o d'una trucada. De vegades amb un cafè i una lectura. Amb un sopar ben compartit. Amb una tometa  en un lloc bonic i bona música. O simplement amb un ratet de fotosíntesi un dia de sol entre uns quants de color gris.

M'agrada col·leccionar aquestes càpsules de temps, recordar-les, escriure-les i compartir-les. Així se que les rentabilitzo més d'una vegada. De vegades n'hi ha que no puc compartir perquè són meues i secretes, però al recordar-les, em motiven a compartir la resta.

I així recuperant algunes d'aquestes càpsules, us dic que sí que al final vaig poder inscrure'm al taller d'escriptura de Care Santos. I que en la primera setmana de taller ens va convidar a la presentació del seu llibre, Mitja Vida. Allà hi era, el seu editor, un rapitenc, Emili Rosales i unes dones fantàstiques que van comentar el llibre a partir de la seua experiència lectora i em van encantar. És una història ambientada a Barcelona l'any 1981. Cinc dones es reuneixen després de trenta anys sense veure's.
 I de tot això el que més m'agrada és el ratet mentre faig els deures que ens mana cada setmana. M'encenc la candela de Berbena que la meua filla em va regalar per reis i que em perfuma i il·lumina aquest moment.

I del moment d'escriure al d'un sopar amb espectacle a La Mama i La Papa. Un lloc una mica diferent i una mica anàrquic on hi ha gent que canta, balla i et ve a parlar per les taules. Són artistes molt simpàtics i propers. Tant que vam saber que una de les cantants té un novi ampostí. Ja sabeu. Allà on vaigues, dels teus n'hi haguen.

I d'un sopar, a una obra de teatre, Realpolitik, on un altre rapitenc, Jordi Brunet està fantàstic. Un actoràs. L'obra escrita per Elies Barberà i Carles Fernandez Giua, té l'humor i  el to crític necessaris per qüestionar la política d'opereta que tenim en aquests països. És una bona càpsula de temps per riure i no plorar.

 I del teatre La Seca Joan Brossa al Salero. Una altra capsuleta de bon menjar i bona conversa. Un lloc d'il·luminació suau i cambrer vestit de cow-boy de mitja nit. Molt simpàtic i agradable. 

I d'un dissabte  de teatre i sopar en parella a un dia de cada dia amb amiga. Al Flax&Kale de la nova botiga d'H&M del Passeig de Gràcia. L'amistat també s'ha de conservar en càpsules. Són les més curatives.

I de les càpsules de l'amistat a les de cine. Res com una bona pel·lícula. Elle. Amb la que Isabelle Huppert aspira a l'Oscar. Li destitgem una càpsula de bona sort.

I d'Isabelle a Eldiset, un últim descobriment.

Perquè ja ho diu Lily Allen, les coses més menudes, són les que et regalen els moments més importants.

La carta

Et fa goig escriure una carta, encara que sigue als reis. Potser fa trenta anys que no n'escrius cap. Les últimes cartes que vas escriure van ser en la teua època d'estudiant i d'amiga lllunyana, però després va arribar l'abús de la tecnologia i ja no te'n van fer més falta. La teva història epistolar, i la de tots, s'haurà de recollir en un dispositiu de memòria on estaran les converses d'skipe, els missatges de fb i els del rei watssap. 

Als reis els podries dir que has sigut bona, però ets conscient que de vegades no del tot. 

També els podries dir que has sigut generosa, però no prou. 

També els podries dir que has sigut atenta, però tampoc. Sovint tens la ment dispersa.

Tot i això, alguna cosa et mereixes. Ho has fet el millor que has pogut o almenys ho has intentat.

Les xerrades de psicologia cognitiva t'ho han deixat clar. De tot el que et podrien portar, el que més necessites és racionalitat.

Però tu demanaràs més coses per si de cas.

T'agradaria anar a Nova York...

Perquè com diuen a Conde Nast, aquest dosmildisset, Times Square estarà lliure d'obstacles. Les obres ja s'han acabat. I tens ganes de caminar pels carrers que ja coneixes, però on no has estat mai.

T'agradaria tastar el millor pastís de carlota de Bleecker Street, a vore si està tan bo com el de Sese San Martin.

T'agradaria pujar al ferry on les quatreamigues de Girls, tenen les seues cabòries esbojarrades i de grans veritats.

T'agradaria estrenar la primavera amb Rigoletto al Liceu... 

Perquè tú també ets voluble, com una ploma al vent, que canvia de paraula i de pensament...

T'agradaria un sopar al Amazònico a Madrid. 

T'intriga la decoració que has vist des de la porta i el temps per aconseguir una reserva...

T'agradaria un calaix ple de samarretes blanques i per estrenar. 

Has llegit que es tornen a portar. Però tu mai ho has deixat de fer. De tant en tant, les tendències i tu us aneu retrobant.

I per últim, i de manera prioritària respecte als altres regals, t'agradaria temps 

Per viure la vida que t'havies imaginat a cop d'agenda.
Per poder fer tot el que planifiques en les teues llistes inacabables.
Per viure sense presses, amb pauses i sense angoixar-te.

Signat, tu...

 La que busca i de vegades no troba. 

La que escriu per saber que pensa i no pensa el que escriu. 

La que està trista quan està contenta i està contenta quan de vegades no se sent feliç. 

Tu, la que escriu esta carta als reis.

Un prenadal de cabells arrissats i coses diferents

Ja passa que els que li tenim una mica mica de mania al Nadal, tractem de diluir-lo i seguir els protocols a la nostra manera. De vegades intentem esquivar-lo fins que arriba el moment d'encara-lo de veritat. Comprant els regals als que més estimem -ells no hi tenen cap culpa- i pensant en un menú digne i vistós d'última hora. 

Aquest any el prenadal ja ha marcat les seues diferències. Han succeït fets i s'han pres algunes decisions que de manera subtil han canviat els ànims i l'ànima prenadalenca.

Cadascú té el seu prenadal com a escalfament dels dies que estan a punt d'arribar. En el cas de servidora hi ha petits detalls que m'han redissenyat els esquemes. Un d'ells -totalment irrellevant-, m'ha fet sentir d'una altra manera. He decidit deixar-me el cabell arrissat que l'herència genètica em va atorgar. Això pot semblar una insignificància, però no ho ha estat per a mi. Fa temps que dominar els meus cabells i pretenir que siguin llisos i ben pentinats ha estat una de les meues batalles més íntimes i personals. Com si els cabells tinguéssin alguna cosa a veure amb els sentiments i inseguretats que de vegades s'imposen i t'alerten de que no ho pots controlar tot. 

I així, en un prenadal sense planxa ni control, m'he vist convidada per primera vegada com a blogger a la presentació d'unes bodegues de Saint Tropez al Cafè Kafka. Són les bodegues Chateau des Marres, situades a la vora de la mar, com el nostre poble, La Ràpita. 

Allà hi vaig anar acompanyada i encuriosida per dos motius. Un, assistir a l'event -sóc una amant del vi i no m'ho podia deixar perdre-, i l'altre perquè tenia curiositat per saber com havien arribat a conèixer el blog. La veritat és que ens van agradar els quatre vins que vam catar i sobretot lo amables que van ser amb natros -que parlant francès-catalí-anglès- ens vam entendre de meravella.

I no se si ha estat aquest aconteixement trivial, o els cabells arrissats, però la qüestió és que poc a poc em vaig sentint en un prenadal més lleuger, menys perfecte, i menys coaccionador.

I en aquest estat tot va millor. El Nadal ja quasi m'agrada i avui fins i tot he comprat torrons. 

I si del del Nadal hi ha alguna cosa bonica, són les llums. Ja sabeu que per aquí mos agraden i molt. Són com  la pinzellada final de qualsevol espai i moment.

Per això vull compartir la Pedrera il·luminada...

O la Plaça Reial...

O l'Schilling...

O Casa Delfin i altres racons d'un Born perfecte per a un Prenadal diferent i de cabells arrissats.

Gràcies Rilke

I d'aquesta manera, fent cas a un home savi, aquí estàs de nou, teclejant sobre aquest espai en blanc amb el que fa dies que no quedes. Però sort que mai et falla i sempre t'acull com un bon amic, sense rancúnies ni retrets. 

Seguint els consells que Rilke li envià al jove poeta, intentes fer d'aquestes paraules alguna cosa pròpia. Miraràs cap a dins i buscaràs si de veritat aquest escriure t'apropa a la teua cosa. I és que escriure coses que no surten de dins, sense veritat, desdibuixa qualsevol idea autèntica. Sí. Ja saps que cal molta sinceritat a l'hora de conjugar paraules. Si no no cal que t'hi posis.

Amb l'escriptura et passa igual que amb l'exercici físic. Quan t'hi poses t'adones del seu efecte balsàmic, relaxant i terapèutic.

Estàs vivint. I això fa que al teu voltant passin coses que no pots aturar ni canviar. Tu que encara no has guanyat la batalla a la controladora que portes dins. Veus com tot això passa sense poder-hi fer res. Però no importa, una vegada més recuperes la teva part inquieta i curiosa i te'n desfàs de les parts descolorides. 

I recuperant el color i les ganes, comparteixes llocs i coses pendents, com les de l'última edició de Bcn en las Alturas a la Torre Bellesguard...

I de la Torre Bellesguard al Palau on vas gaudir d'una Rosario Flores vital i meravellosa. Gràcies a la teua amiga M. per donar-vos la idea. Les quatre vau disfrutar com xiquetes 

I del barri gòtic al carrer Amigó, al Bar Omar, una de les recomanacions del teu amic X. Si vas demana les vieires amb tòfona.

I del Bar Omar a fer una tometa al Vermut Perez, una de les altres recomanacions del teu amic.

I d'un altre dia, fent allò que Walter Riso recomana, passejant, badant i deixant que qualsevol cosa et sorprengui, vas veure les noves llums de Nadal a Rabat...

I al Nacional...

I de Barcelona te'n vas a Madrid on tens a la teua filleta vivint i aprenent a deixar-se sorprendre de tot allò que el seu gen curiós i inquiet li digui.

I allà vas repetir a Streetxo, però vas conèixer i tastar coses noves com els plats de Juanalaloca al barri de la latina. El coulant de dolç de llet i el pastís de xocolata blanc, et va fer pujar el sucre al cap i la felicitat també.

I com sempre que vas a ciutats i llocs que no són els de cada dia, et deixes enamorar de qualsevol idea, lloc i racó. Com el Carreró de Jorge Juan on vas trobar una Cortana...

I del barri de Salamanca a Chueca a fer un brunch a Diurno i perquè no, una mica de postureo. Ja que estas, t'hi poses.

Però més a gust vas estar sopant a Ana la Santa a la Plaça Santa Ana. Serà perquè tens una Anna o ves a saber, et vas encantar del lloc i l'ambient.

I com ja s'està fent una mica llarg...i ja tens ganes d'acabar, només compartir un raconet de Harina, el forn on acostumes a anar a esmorzar quan estàs per allà...

Gràcies Rilke!