Dia d'olla barrejada, pel·liculó, infusió i idees de packaging...

Buff!! Escric aquestes paraules després d'un bon plat d'olla barrejada, un dels meus plats preferits per a un diumenge de tardor, plujós i ventós com està sent...
Després de l'olla, un parell de mandarines d'Alcanar, un grapat de castanyes al microones i un cop al sofà, amb el MAC a la falda, una bona infusió Detox per allò d'eliminar els excessos lipidics de l'olla (...i tenir la consciència una mica més tranquila...).
Mentrestant, navego per internet, em prenc la infusió, i alhora, també estic mirant una pel·lícula d'aquelles que donen molt mal rotllo però que tant li agraden al meu home. La d'avui és a "Single Shop", i amb sinceritat... us he de dir que m'està resultant un bodrio...
En fi! la nostra capacitat femenina de fer unes quantes coses a la vegada, en aquest cas m'està resultant productiva perquè fent aquestes tres coses: mirar l'ordinador, veure "el pel·liculó" i prendre'm la infusió miraculosa, m'he posat a escriure aquesta publicació sobre les que m'han semblat les 10 millors idees de packaging per embolicar els regalets, que sí o sí, tots anirem comprant o adquirint els propers dies nadalencs.

Tots els camins porten al gris.

via

via garancedore.com

Coming soon....Days off!!

via

Per què Katherine Hepburn??

Des de ben joves anem col·leccionant ídols afins a la nostra manera de ser (potser seria més més correcte escriure sentir....)
Aquesta col·lecció d'ídols podria dir més de natros mateixos que natros mateixos...
Els nostres personatges preferits reflexen allò que admirem o hem admirat en una persona imaginària amb la que ens hem sentit identificats o solidaritzats...
Un dels meus ídols de l'adolescència quan encara hi havia pocs canals a la televisió i les pel·lícules en blanc i negre es projectaven de manera sovint va ser Katherine Hepburn.
Per què ella i no d'altres? No ho sé....
Potser per la seva feminitat camuflada en roba masculina,

o pel seu tarannà independent...

o per la seva imatge atlètica i lleugera... 

o pel fet de saber que va tenir una història difícil amb l'actor Spencer Tracy...

o per la seva atemporalitat...

o pel seu pragmatisme tan ben reflexat en aquesta frase respecte a la realitat de la vida: 

LA VIDA ÉS DURA. AL CAP I A LA FI ET MATA.

Imatges de pinterest

Quins són els vostres ídols???

L'estrella Michelin es queda a Les Moles

Ahir vaig tenir una alegria molt gran. Aquest estiu vam a anar a sopar a Les Moles i a dormir a l'hotel LLoc d'Omm.

Va ser una excursió curta , de la Ràpita a Ulldecona, i de molt poques hores, però fantàstica. El sopar va ser sublim, digne d'una estrella Michelin, però lo millor de tot va ser la xerradeta que vam fer amb Jeroni Castells.

Com vam ser els últims de marxar es va poder entretenir xerrant una miqueta amb nosaltres i ens va poder explicar la seva història i com havia anat lo de l'estrella Michelin.

Jo no em vaig atrevir en cap moment a dir-li que escrivia aquest blog, entre d'altres coses perquè encara em fa vergonya i perquè no pensava publicar res d'aquesta visita. Però ja veieu que sóc dona de poca paraula i canvio d'opinió segons bufa el ventet...

Ahir al sentir la notícia de les noves estrelles i que el restaurant Les Moles continua sent estrellat em va fer molta il·lusió.

La veritat és que s'ho mereix. Jeroni va començar servint a les taules i a causa d'una lesió del cuiner que tenia, es va haver de posar a la cuina, començar de cero i aprendre de manera autodidacta.

És una d'aquelles històries precioses, però que tal i com ell ens va dir, mai recomanaria a ningú. Jeroni, com tots els genis és un exemple d'humilitat, que va quedar confirmada quan a l'endemà va ser ell mateix qui ens va preparar i servir l'esmorzar.

Tal com faria una bloguera gastronòmica us he de dir que vam fer un dels menús degustació, "El camí que hem fet", que explica la història del restaurant amb els seus plats més representatius. Tots maridats amb les recomanacions de la dona de Jeroni, la somelier.

Els jardins de l'hotel LLoc d'Omm

I una cosa curiosa que us he de dir, és que dels plats que ara veureu, res és el que sembla.

Us convido a que hi aneu i entendreu perquè us ho dic...

Aquesta és la presentació del Menú que hem fet...

Dies de tabardo

Mentre sona Passenger....




Potser la peça més funcional i autèntica de l'hivern.

Emmanuelle Alt en té uns quants (potser m'estic passant amb aquesta dona, però m'agrada el seu estil...)

via

Olívia amb el seu estil més femení i afrancesat, també en té uns quants...

I d'altres que no conec....

via

"Lo ratet" d'abans d'anar a dormir, el moment zen de cada dia...

Estar  adduïts per les coses urgents del dia a dia, fa que ens quedi molt poc temps per a aquelles coses menys urgents, però que ens resulten més gratificants. Això ha convertit lo ratet d'abans d'anar a dormir en el nostre moment zen de cada dia...
La llàstima és que de vegades l'energia que queda, només ens permet complir la litúrgia particular, i desmaiar-nos entre coixins...

Quina és la vostra litúrgia ??

 Imatges via