El que queda per explicar

Este post s'ha de remuntar al cumple de O. perquè en algun punt del calendari m'he de situar. Aquella nit de sopar d'amigues vam anar al Filomena, un gastrobar entre El Raval i Sant Antoni - el barri dels nous descobriments. A la cuina un atractiu xef, no para de preparar i servir plats. Veure'l també resulta un espectacle. Ens agrada tot el que mengem. Sobre tot unes esbargínies.

I ara és un altre dia. I el paràgraf anterior ja l'havies escrit fa uns dies i no el vols esborrar. Així que el deixes i passes de la primera persona del plural a la segona persona del singular. Per que des que vas fer el curs d'escriptura amb Eva, vas descobrir que pertanyies al grup de les segones persones. Potser perquè saps que en el grup dels segundons sempre t'has sentit més còmoda. 

I amb segona persona continues, i t'agradaria parlar de llocs, però també de reflexions. Com la d'ahir després de llegir la contra de la Vanguàrdia, "El vici d'escollir sempre la seguretat ofega la nostra vida". La veritat és que el títol de l'article ja és tota una reflexió. Però lo que més et crida l'atenció és que és parla sobre una dona que clarament renúncia a la maternitat per viure la seua vida.  I és que la maternitat es pot entendre de moltes maneres. Probablement hi ha tantes maternitats com mares hi ha. Tu saps que la teva té matisos que potser d'altres mares no entendrien. Com tu tampoc entens alguns dels de les altres. De la maternitat bonica i sublimada se n'ha parlat i se'n parlarà. Però de la part dura, de les incomoditats i de les renúncies que significa només se'n parla de portes cap a endins. Tu ho saps. Tens amigues sinceres amb les que ho has pogut compartir. A l'article es fa servir la paraula sacrifici. I tu penses que potser l'èquació de la maternitat hauria de tenir les variables de sacrifici i d'amor incondicional. I que cadascuna esbrini la seva incògnita.

I saps que la figura materna, un cop passada l'etapa infantil, en la literatura sovint apareix com a element fiscalitzador i de vegades com la veu de la nostra consciència. No cal anar gaire lluny. A Patria, la novel·la més llegida darrerament, Aramburu retrata dos maternitats, la de Miren i la de Bittori. I ho fa de manera diferent però les iguala amb el ressentiment que tenen amb els fills i amb la vida. I no saps que pensar de tot això. Potser la millor opció seria calcular la dosi de sacrifici exacta per estimar, educar i ajudar a créixer els teus fills, sense deixar de créixer com a dones amb vida pròpia.

I de l'article d'ahir a La Vanguàrdia, te'n vas a l'entrevista a Pierre Lemaitre que has llegit avui. I t'ha cridat l'atenció que ell també era un professor de formació professional i t'ha fet gràcia tenir amb ell este puntet en comú. En l'entrevista diu que les passions de la seua vida són la seua dona, la seua filla i escriure. Diu que ho ha fet tot una mica tard. Va escriure el seu primer llibre als cinquanta-sis i va ser pare als cinquanta-nou. I això t'encanta. Mai s'hauríen de donar per feniquitades les nostres fases vitals.

I De Pierre Lemaitre tornes a ser la de sempre. Perquè no vols renunciar a les teues coses trivials, innecessàries i supèrflues que t'omplen les butxaques de benestar i felicitat. Són les coses que t'aporten sensacions. Perquè sobre reflexions avui ja n'has parlat. I perquè fa dies que tries imatges que guardes al calaix i avui vols treure per compartir-les amb qui saps que també les gaudeix. I de nou et venen moltes ganes de reviure el teu esperit d'estiu rapitenc. On hi ha tardes on l'airet et toca la pell i et demana manigueta -o no, cabàs i sandàlies.

I ara recules a l'inici d'este post, perquè no vols deixar d'explicar que finalment vas estar al Tickets. I t'adones que no et venen prou paraules per descriure el que vas menjar i com et va agradar. Des d'aquí ho recomanes com a experiència gastronòmica per als que us agraden estes coses. I comparteixes imatges d'alguns dels plats -un de carn i un de pop - que més us van agradar.

I acabes pensant que per escriure has de ser més endreçada i menys irregular.
Encara et deixes moltes coses per explicar.

Obrint calaixos

No és un fet aïllat. De tant en tant m'agrada obrir calaixos virtuals i buscar coses xules que m'agradaria tenir a l'armari. Algunes, més per mirar-les que per portar-les. I se que no sóc la única. És un fet constatat i no té cap explicació lògica. És com si hi hagués una barrera invisible entre el nostre estil virtual o imaginari i el nostre estil real. Possiblement perquè no podríem anar a treballar amb un vestit de llarg i vaporós de Valentino ni amb una brusa transparent i sedosa d'Antropologie. Primer perquè de vegades fa un fred que pela i d'altres perquè la majoria de dies necessitem més comoditat que sensualitat.

També és cert que no tots els moments són bons per a remenar calaixos i trobar alguna cosa especial. S'han de trobar les coordenades perfectes d'espai-temps per fer aquesta recerca d'un armari imaginari tant glamurós com intel·ligent. Perquè encertar no és fàcil. No tot s'hi val. Han de ser peces que ens defineixin i que puguin reflexar la nostra manera de ser, sense filtres ni estereotips.

I avui, dissabte, mig estirada en el meu sofà rapitenc he trobat les coordenades perfectes per obrir calaixos i conformar un d'estos armaris una mica quimèric, una mica estiuenc, i en un mes de febrer, una mica il·lusori.

Imatges via Shopdoen, Rouje, Antropologie...

Les tres passions

Ahir llegint un article sobre l'escriptora Elif Shafak, i el seu últim llibre Les tres Passions, sobre la vida de tres dones musulmanes a Oxford, vaig saber que segons Bertrand Russell, les tres passions de la vida són el desig d'amor, la cerca de coneixement i la compassió del dolor aliè. 

Aquestes tres passions dotarien a qui les tinguès la categoria d'ésser humà, sensible, capaç d'estimar i ben informat. Qui és podria resistir a una persona així? 

I parlant de desig, el llibre de Care Santos, Desig de Xocolata, a banda de vindre'm unes ganes constants de menjar esta llepolia, m'ha agradat tant que si no l'heu llegit us el recomano. Com m'agradaria assistir a un dels seus tallers d'escriptura -m'acabo d'apuntar, a veure si m'agafen-. I quin premi Nadal més merescut el que li acaben d'atorgar pel seu llibre, Mitja vida. Un altre cap a la llista de lectures pendents.

I del desig tant d'amor com de xocolata a la il·lusió de viure en un món de musica i ball com el de La La Land, per a molts dels que conec una pel·lícula excessivament cursi, però a mi em va agradar. M'imagino aixecar-me al matí i cantar i ballar. Tot aniria més acompassat. I si fos amb Ryan Gosling poss també...

I del desig de menjar xocolata i de ballar amb Ryan, al desig de no perdre l'esperit informal i posar-me roba de cotó, fresca i contenta com la d'Ulla Johnson, un descobriment per casualitat, remenant calaixos virtuals d'algunes webs de moda. 

I del desig de posar-me fresca, al desig de tornar a La Mundana, un dels millors llocs per menjar al meu barri barceloní, Sants.  Quin tartar de tonyina...

I seguint el consell de Russell, del desig intentaré la segona passió, la recerca del coneixement. Aquí millor em tiro a la piscina i mentre em capbusso, decideixo. Són tantes inquietuts per a un sol ésser que potser ja no és passió, és deliri. 

I per últim la tercera, la compassió, un sentiment més enllà de l'empatia i de la simpatia. Potser la passió més difícil d'executar i delimitar. Aquí si que m'hauria d'aplicar.

I vatros com porteu les tres passions de Russell?

Tan si vols com si no vols

És un secret a veus que anar de boda si no és d'un familiar o amic molt proper, pot arribar a ser un cúmul de despropòsits. En primer lloc, has de fer regal sí o sí. I en segon lloc, t'has de posar lo de la capsa i la capsa al cap perquè es noti que aquell dia t'has arreglat millor que la resta de dies.

Per anar arreglada tens dos opcions, anar cap al vestit llarg o de festa i si ja el tens perfecte. Però si te l'has de comprar, acabaràs amb un bulto més a l'armari. I si no ets de festa i ets de les que busques  aprofitar per comprar-te alguna cosa per després tornar-te a posar, també acabaràs tenint un bulto més a l'armari. 

És un fet constatat que tot el que et compres per anar de boda encara que no sigui gaire festiu, no t'ho tornaràs a posar tant com et pensaves.

Els nostres dies son de batalla i la vida diària no té pietat.

Per tant, després d'esta reflexió, arribes a la conclusió que la millor opció és un vestidet no gaire de festa, no gaire de cada dia, còmode i que a més et faci sentir una mica mona per a l'ocasió.

I no ho pots evitar, acabes buscant vestidets dels teus , de brodats, informals i que no són de boda boda, però que amb complements amb gràcia, podrien passar...

Ba&sh

Dies de festes, de calor, de mar de dins i de mar de fora (de Montse Félix)

Dissabte de festes, dia del bou capllaçat. Els de casa dormint. Han anat a córrer el bou. Servidora se'n va a esmorzar al barri amb les amigues. Tot ple de gent i de cotxes. Cada estiu et resulta més difícil aparcar. Però no t'importa, l'esperit festero se t'ha posat dins i tot et sembla bé. 

Arribes i la cafeteria a tope. Et costa vore-les. Sense les progressives cada vegada veus pitjor. Ja t'ho diuen: "Un dia tindràs un disgust. Et trobaràs amb algú i no el saludaràs. Com no t'hi veus...". Quanta raó. Al final de tot les localitzes. Us poseu al dia. Sou amigues de trobar-vos poc, però amb molt en comú. D'aquelles que sense gaires explicacions vos enteneu. A una d'elles Miriam, l'estimes des de sempre. També us uneixen els llaços de la família. A Montse sempre l'has admirat. Des que anaves a l'institut. Fina i elegant des del seus inicis. La més creativa. Només cal escoltar-la per detectar tota la sensibilitat que porta per dins. Amb ella sempre toques el tema. Montse, t'hauries de crear una botiga on-line. El que tu fas és únic. Ella se'n riu. Ja ho sap, però encara no s'hi ha posat. De moment tot el que fa ho va compartint a facebook i a instagram. 

Mentre xarreu, li comentes que al·lucines amb els comentaris que li fa Eugenia Martinez de Irujo, seguidora seua de Instagram. Amb les seues creacions, Montse està resultant una ambaixadora més del nostre poble. Ja és ven cert que de vegades les coses menudes, també resulten rellevants. Tu li demanes que t'envie fotos de coses fresquetes, per a publicar al blog. Et dol de l'ànima que no en pugui fer més difusió. Entre les dos decidiu que han de ser cosetes xules per a estos dies de festes, de calor, de mar de dins i de mar de fora. 

Facebook de Mar de Fora per Montse Félix, aquí.

Instagram Mar_de_fora, aquí.

I per a qui no té facebook ni instagram, el seu tel és:  679 200 495.

A gust

Expressar-se es pot fer de moltes maneres. Verbalment, gestualment, de manera escrita, amb llenguatge de signes, però només n'hi ha una de complementària. La manera com ens mostrem al món quan ens vestim. Potser per a molts la més innecessària i per a d'altres la més rellevant. 

A mig camí estem la majoria. 

Ho fem com ho fem, l'objectiu és "ser tu", no un altr@, i sentir-te a gust és la manera.

Com Ece Sukan amb les seues sandàlies...

via

El primer divendres de juny

La primera tarda de juny; vint graus de temperatura; notes fresqueta; et poses la jaqueteta. Estàs per Sarrià, barri de divendres i faves tendres. Un poble dins la ciutat. Cases unifamiliars, antigues, netes, polides i retratables; mares, pares, nens i nenes més polits encara. Resultat de la selecció natural o de l'economia sobrada. 

Entres a Passagebcn, una botiga i una monada, que per tenir, té de tot: sala d'exposicións -on hi ha uns foulards de cashmere que no deixen de cridar-te-, terrasseta, i parets de pedra -que tan t'agraden-. 

via

Puges i gires a la dreta cap al claustre de Santa Isabel. Entres a Zocobarcelona, un de tants mercadillos. Més gent polida. I moltes coses xules. Totes per seguir el manual d'estil d'un estiu de bikini, o de jaqueteta, o d'espardenyes, o de terrasseta. T'has allunyat una mica del teu objectiu final. Recalcules la ruta. Vas cap a Major de Sarrià.

Pujant a l'esquerra, et trobes el bar Tomàs. Com sempre a rebentar -hi ha llocs que no necessiten reinventar-se-. I penses, que injust és el món de la gastronomia.

 Continues pujant. Et comences a sentir com en un decorat noucentista. Fins que veus el teu reflex en un aparador i els teus cabells arrissats i despentinats et transporten de nou al teu món hiperrealista.

Quasi has arribat. Ja hi estas. Entres per la porta del Bar Treze.

Hi has anat per un únic motiu, la venda privada dels bikinis de Camila CTG. T'ha acompanyat la teua costella, mig resignat, mig divertit per les teues comeses. Sort que després las compensat amb una canyeta fresqueta. I tot i que has arribat tard, te'l mires i et sents feliç per sentir-te compresa.

No saps què és

Els teus sentits i el teu cos ja no tenen cap dubte. L'olor, els colors, l'astènia, la rinorrea, la picor de nas i la conjuntiva atòpica, t'ho demostren. Ja estàs de ple en la teua primavera. No t'importa. Busques el sol, roba més fresca, més ratlles i més cotó. Vols aprofitar este moment.  Saps que només la pots portar un trentapercent de l'any, però ocupa el seixantapercent del teu armari. T'agafen ganes de tenir-ho tot. La camisa blanca -amb mànigues o sense i aquest any, amb les espatlles a l'aire-; els vestits de cada any -curts, llargs i el de color blanc-; les sandàlies planes -si pot ser, unes de cada color-; les cunyes d'espart -que et faran mal i te les posaràs poc-; les bosses de roba de lli, o de sac, o de cotó, o de qualsevol material natural -tot i que només una serà l'escollida per omplir-la de pintallavis rosats i polvos de sol-. I sobretot, polseres i collarets de tota classe i colors -que després no tindràs temps per posar-te'ls-. 

I Tot; per culpa  d'aquell " je ne se quoi" que té la primavera. 

via

via

via

via

via

via

Per tot això.

Igual és perquè divendres vas anar a passejar pel Born. I vas acabar sopant al Salero, un d'aquells llocs que t'agraden. 

O perquè ahir, dissabte, era el dia vintdecadamés i des que vas deixar de fumar, et compres la revista Telva. Cada mes dubtes. Però entres i l'agafes. Encara no pots deixar de fer-ho.

O perquè ahir vas anar a dinar a Topanga, a la frontera entre Castelldefels i Gavà. Vora mar; cuina asiàtica; vinet del Montsant; sol a la cara; et vas sentir de vacances.

O perquè després vas anar a visitar l'exposició T'estimo? al Museu d'Història de Catalunya on la visita guiada pel professor Xavier Roigè, la va convertir en especial. Després l'hora de les teues reflexions, que no conclusions. L'amor i el matrimoni a través de la història et demostren que la teua companya tenia raó. El matrimoni per a tota la vida és una utopia. Tot i que alguns encara hi posem resistència.

O perquè avui, com cada diumenge, has llegit la Vanguàrdia i entre moltes dades- saps que  denota superficialitat per part teva-, t'has quedat amb una marca de bikinis, Bohodot. Una marca de Badalona que ha treballat per a TCN, una altra marca més cara, això sí. Innovadora.

O perquè has anat a fer el vermut a la caseta del Migdia. Has tingut el port als teus peus i has vist  creuers que van i venen de llocs diferents, plens de gent que també deu tenir llistes plenes de coses per compartir.

O perquè al diari Expansion, has descobert Allwelove, on dissenyen i fabriquen unes bosses que semblen fetes per a tu i on et pots posar les inicials. Sempre t'han agradat les coses personalitzades.

O perquè avui has fet de pastissera. Has tret la teva vessant exacta i matemàtica. I t'has proposat seguir la recepta que segons Sese Sanmartin, és  la del millor pastís de carlota del món.

O perquè una companya de feina et va recomanar llegir la "Isla de Alice" de Daniel Sanchez Arevalo . I t'està agradant tant, que no pots parar de llegir-lo. 

I per tot això, avui t'ha sortit publicar una entrada tan llarga.