Moments de vestits llargs

Quan un vestit llarg, et cobreix el cos, alguna cosa bona passarà... 

Senyalen moments de festa, de relax, moments tenyits d'una pàtina d'encant...

Recordo un a un tots els vestits llargs que han passat per la meua vida, cosits a mida o comprats per a dies calorosos o per a dies diferents... 

I és que un vestit llarg té el poder de convertir un moment en especial.

Són moments de vestit llarg...

Estat: Cames al sol i cabells despentinats

Mentre sona...

Se m'acut que qui que es passa uns minuts pensant que posar en el seu estat de watsap on amb pocs caràcters ha de  poder expressar un instant que l'identifiqui, sap que el poder de les paraules és important.

Després d'un any de tenir watssap no vaig canviar la imatge del meu perfil i fins fa poc no hi vaig escriure mai en el meu estat. 

I ara no paro de canviar la imatge i també l'estat se'm representa inquiet i canviant. 

Aquest matí amb les cames al sol i els cabells despentinats després d'haver anat a córrer pel circuit més meu i més a prop del mar, m'he adonat que aquest podria ser el meu estat perfecte...

I amb aquest estat perfecte mentre sona Belize... Penso com una bona frase pot despertar sensibilitats. Ja sabeu que per aquí les compartim a dojo però això sí amb discriminació positiva. Només posem les que arriben a algun lloc d'aquells que tenim per dins amagats i que amb unes paraules queden al descobert. És llavors quan les paraules ja no són de qui les ha escrit, perquè ja són nostres...

I amb permís del gran Benedetti ens apropiem d'aquesta plena de sensacions oposades i viceversa, una de les seues paraules preferides...

...
El circuit, tan nostre i tan a prop del mar...

L'atracció dels oposats

Després d'escoltar l'escriptora Najat El Hachmi al Laboratori de LLetres, vaig descobrir que tots els éssers humans que tenen el seu moment de glòria, també pateixen el seu moment de retorn d'aquesta glòria. És com si haguessin de pagar un petit peatge per haver gaudit d'un triomf per molt breu i efímer que hagi estat. A l'escoltar aquesta escriptora guanyadora del premi Ramon LLull l'any 2008, s'intueixen les inquietuds i algun desengany, al no veure's compresa en la següent obra que va escriure després de la guardonada "L'últim patriarca". Ara, presenta la "Filla estrangera" on posa de manifest la importància de la llengua entre una mare emigrant i una filla catalana.

Aquella mateixa tarda, també vaig aprendre  que hi ha dos tipus de persones que escriuen, les que segueixen un procés metòdic i racional i les que segueixen un procés creatiu totalment intuïtiu.

Ara entenc perquè aquests últims dies plens de moments massa racionals han minvat la meva capacitat d'escriure, potser perquè sóc de les que escriuen de manera intuïtiva. 

I parlant de ments intuïtives... Hi ha que veure com resulten d'atractives les ments racionals a les persones intuïtives. Són ments clares, ordenades, pragmàtiques i resolutives. En contraposició a les altres, ments disperses, inconstants, i fal·libles. Però és curiós com la força d'atracció dels oposats també fa que aquestes ments imprevisibles  puguin resultar interessants i divertides a les ments més rígides i funcionals, i perquè no dir-ho, una mica avorrides.

L'atracció dels oposats està en l'aire que respirem i en la vida que vivim...

Com en la necessitat de colors clars en un dia fosc i gris com avui...

O quan amb menys diem més...

tant a fora...

com a dins...

Com quan una imatge simple és alhora sofisticada...

O quan un detall senzill, és un GRAN detall...

Quan els peus van cap a una direcció i el cos cap a una altra i llavors vas pel camí recte...

I quan la mateixa mar un dia es mou...

I un altre dia està en calma...

I és aquesta mateixa força d'atracció la que de vegades es troba en una mateixa frase on, un si i un no, volen dir una mateixa cosa...

Per què tot passa a Brooklyn...

No se..  de tant en tant ens fixem en coses estranyes... d'aquelles que no tenen lògica ni sentit, però amb les que ens capfiquem per trobar-hi un fil que les pugui emulsionar... És com si la sincronicitat d'una sèrie de fets no tingués res de casualitat...

I això passa quan en una mateixa setmana veus dues pel·lícules. Les dues de les que a més d'instruir-nos, ens fan remoure alguna cosa per dins. Sí. Instruir-nos perquè el cinema sempre ens cura de la ignorància respecte a moltes coses. Amb una pel·lícula podem aprendre geografia, cuina, fotografia, literatura, finances... i així fins a l'infinit-. Però també és cert que algunes, a més a més, tenen la potencialitat de recol·locar-nos alguna peça que igual teníem fora de lloc...

Una d'aquestes, és l'última de Joachim Trier, on es mostren les relacions entre un pare i uns fills i les relacions que tenen tots tres amb la dona i mare morta. Una fotògrafa a la que es vol fer un homenatge i pel que s'han de revisar records i sentiments enquistats...

La història transcorre al barri de Brooklyn...

I curiosament l'altra pel·lícula, conta la història d'una noia irlandesa que com molts emigra cap a Amèrica i s'instal·la allà, al mateix lloc, a Brooklyn, quan encara no era barri si no una ciutat.

Brooklyn, fa pensar en la dificultat de separar-se dels orígens per conquerir una nova vida, plena de desencants però amb la llibertat de ser un@ mateix@ i no dependre de les rigideses i hipocresies que de vegades es couen a les petites ciutats d'orígen...
I mentrestrant, un vestuari, una fotografia i una música inqüestionables. Tot per assaborir des del principi fins al final. 

I també és des de Brooklyn, d'on truca Miranda, a la seva amiga de Carrie la nit de cap d'any...

I a Brooklyn, també, va créixer Walt Whitman, el poeta...

Potser caldria anar i passejar pels seus carrers i així entendre una mica millor les seues paraules...


"I si estem junts, m'oblidaré de tot..."