El que queda per explicar

Este post s'ha de remuntar al cumple de O. perquè en algun punt del calendari m'he de situar. Aquella nit de sopar d'amigues vam anar al Filomena, un gastrobar entre El Raval i Sant Antoni - el barri dels nous descobriments. A la cuina un atractiu xef, no para de preparar i servir plats. Veure'l també resulta un espectacle. Ens agrada tot el que mengem. Sobre tot unes esbargínies.

I ara és un altre dia. I el paràgraf anterior ja l'havies escrit fa uns dies i no el vols esborrar. Així que el deixes i passes de la primera persona del plural a la segona persona del singular. Per que des que vas fer el curs d'escriptura amb Eva, vas descobrir que pertanyies al grup de les segones persones. Potser perquè saps que en el grup dels segundons sempre t'has sentit més còmoda. 

I amb segona persona continues, i t'agradaria parlar de llocs, però també de reflexions. Com la d'ahir després de llegir la contra de la Vanguàrdia, "El vici d'escollir sempre la seguretat ofega la nostra vida". La veritat és que el títol de l'article ja és tota una reflexió. Però lo que més et crida l'atenció és que és parla sobre una dona que clarament renúncia a la maternitat per viure la seua vida.  I és que la maternitat es pot entendre de moltes maneres. Probablement hi ha tantes maternitats com mares hi ha. Tu saps que la teva té matisos que potser d'altres mares no entendrien. Com tu tampoc entens alguns dels de les altres. De la maternitat bonica i sublimada se n'ha parlat i se'n parlarà. Però de la part dura, de les incomoditats i de les renúncies que significa només se'n parla de portes cap a endins. Tu ho saps. Tens amigues sinceres amb les que ho has pogut compartir. A l'article es fa servir la paraula sacrifici. I tu penses que potser l'èquació de la maternitat hauria de tenir les variables de sacrifici i d'amor incondicional. I que cadascuna esbrini la seva incògnita.

I saps que la figura materna, un cop passada l'etapa infantil, en la literatura sovint apareix com a element fiscalitzador i de vegades com la veu de la nostra consciència. No cal anar gaire lluny. A Patria, la novel·la més llegida darrerament, Aramburu retrata dos maternitats, la de Miren i la de Bittori. I ho fa de manera diferent però les iguala amb el ressentiment que tenen amb els fills i amb la vida. I no saps que pensar de tot això. Potser la millor opció seria calcular la dosi de sacrifici exacta per estimar, educar i ajudar a créixer els teus fills, sense deixar de créixer com a dones amb vida pròpia.

I de l'article d'ahir a La Vanguàrdia, te'n vas a l'entrevista a Pierre Lemaitre que has llegit avui. I t'ha cridat l'atenció que ell també era un professor de formació professional i t'ha fet gràcia tenir amb ell este puntet en comú. En l'entrevista diu que les passions de la seua vida són la seua dona, la seua filla i escriure. Diu que ho ha fet tot una mica tard. Va escriure el seu primer llibre als cinquanta-sis i va ser pare als cinquanta-nou. I això t'encanta. Mai s'hauríen de donar per feniquitades les nostres fases vitals.

I De Pierre Lemaitre tornes a ser la de sempre. Perquè no vols renunciar a les teues coses trivials, innecessàries i supèrflues que t'omplen les butxaques de benestar i felicitat. Són les coses que t'aporten sensacions. Perquè sobre reflexions avui ja n'has parlat. I perquè fa dies que tries imatges que guardes al calaix i avui vols treure per compartir-les amb qui saps que també les gaudeix. I de nou et venen moltes ganes de reviure el teu esperit d'estiu rapitenc. On hi ha tardes on l'airet et toca la pell i et demana manigueta -o no, cabàs i sandàlies.

I ara recules a l'inici d'este post, perquè no vols deixar d'explicar que finalment vas estar al Tickets. I t'adones que no et venen prou paraules per descriure el que vas menjar i com et va agradar. Des d'aquí ho recomanes com a experiència gastronòmica per als que us agraden estes coses. I comparteixes imatges d'alguns dels plats -un de carn i un de pop - que més us van agradar.

I acabes pensant que per escriure has de ser més endreçada i menys irregular.
Encara et deixes moltes coses per explicar.

Les tres passions

Ahir llegint un article sobre l'escriptora Elif Shafak, i el seu últim llibre Les tres Passions, sobre la vida de tres dones musulmanes a Oxford, vaig saber que segons Bertrand Russell, les tres passions de la vida són el desig d'amor, la cerca de coneixement i la compassió del dolor aliè. 

Aquestes tres passions dotarien a qui les tinguès la categoria d'ésser humà, sensible, capaç d'estimar i ben informat. Qui és podria resistir a una persona així? 

I parlant de desig, el llibre de Care Santos, Desig de Xocolata, a banda de vindre'm unes ganes constants de menjar esta llepolia, m'ha agradat tant que si no l'heu llegit us el recomano. Com m'agradaria assistir a un dels seus tallers d'escriptura -m'acabo d'apuntar, a veure si m'agafen-. I quin premi Nadal més merescut el que li acaben d'atorgar pel seu llibre, Mitja vida. Un altre cap a la llista de lectures pendents.

I del desig tant d'amor com de xocolata a la il·lusió de viure en un món de musica i ball com el de La La Land, per a molts dels que conec una pel·lícula excessivament cursi, però a mi em va agradar. M'imagino aixecar-me al matí i cantar i ballar. Tot aniria més acompassat. I si fos amb Ryan Gosling poss també...

I del desig de menjar xocolata i de ballar amb Ryan, al desig de no perdre l'esperit informal i posar-me roba de cotó, fresca i contenta com la d'Ulla Johnson, un descobriment per casualitat, remenant calaixos virtuals d'algunes webs de moda. 

I del desig de posar-me fresca, al desig de tornar a La Mundana, un dels millors llocs per menjar al meu barri barceloní, Sants.  Quin tartar de tonyina...

I seguint el consell de Russell, del desig intentaré la segona passió, la recerca del coneixement. Aquí millor em tiro a la piscina i mentre em capbusso, decideixo. Són tantes inquietuts per a un sol ésser que potser ja no és passió, és deliri. 

I per últim la tercera, la compassió, un sentiment més enllà de l'empatia i de la simpatia. Potser la passió més difícil d'executar i delimitar. Aquí si que m'hauria d'aplicar.

I vatros com porteu les tres passions de Russell?

Gràcies Rilke

I d'aquesta manera, fent cas a un home savi, aquí estàs de nou, teclejant sobre aquest espai en blanc amb el que fa dies que no quedes. Però sort que mai et falla i sempre t'acull com un bon amic, sense rancúnies ni retrets. 

Seguint els consells que Rilke li envià al jove poeta, intentes fer d'aquestes paraules alguna cosa pròpia. Miraràs cap a dins i buscaràs si de veritat aquest escriure t'apropa a la teua cosa. I és que escriure coses que no surten de dins, sense veritat, desdibuixa qualsevol idea autèntica. Sí. Ja saps que cal molta sinceritat a l'hora de conjugar paraules. Si no no cal que t'hi posis.

Amb l'escriptura et passa igual que amb l'exercici físic. Quan t'hi poses t'adones del seu efecte balsàmic, relaxant i terapèutic.

Estàs vivint. I això fa que al teu voltant passin coses que no pots aturar ni canviar. Tu que encara no has guanyat la batalla a la controladora que portes dins. Veus com tot això passa sense poder-hi fer res. Però no importa, una vegada més recuperes la teva part inquieta i curiosa i te'n desfàs de les parts descolorides. 

I recuperant el color i les ganes, comparteixes llocs i coses pendents, com les de l'última edició de Bcn en las Alturas a la Torre Bellesguard...

I de la Torre Bellesguard al Palau on vas gaudir d'una Rosario Flores vital i meravellosa. Gràcies a la teua amiga M. per donar-vos la idea. Les quatre vau disfrutar com xiquetes 

I del barri gòtic al carrer Amigó, al Bar Omar, una de les recomanacions del teu amic X. Si vas demana les vieires amb tòfona.

I del Bar Omar a fer una tometa al Vermut Perez, una de les altres recomanacions del teu amic.

I d'un altre dia, fent allò que Walter Riso recomana, passejant, badant i deixant que qualsevol cosa et sorprengui, vas veure les noves llums de Nadal a Rabat...

I al Nacional...

I de Barcelona te'n vas a Madrid on tens a la teua filleta vivint i aprenent a deixar-se sorprendre de tot allò que el seu gen curiós i inquiet li digui.

I allà vas repetir a Streetxo, però vas conèixer i tastar coses noves com els plats de Juanalaloca al barri de la latina. El coulant de dolç de llet i el pastís de xocolata blanc, et va fer pujar el sucre al cap i la felicitat també.

I com sempre que vas a ciutats i llocs que no són els de cada dia, et deixes enamorar de qualsevol idea, lloc i racó. Com el Carreró de Jorge Juan on vas trobar una Cortana...

I del barri de Salamanca a Chueca a fer un brunch a Diurno i perquè no, una mica de postureo. Ja que estas, t'hi poses.

Però més a gust vas estar sopant a Ana la Santa a la Plaça Santa Ana. Serà perquè tens una Anna o ves a saber, et vas encantar del lloc i l'ambient.

I com ja s'està fent una mica llarg...i ja tens ganes d'acabar, només compartir un raconet de Harina, el forn on acostumes a anar a esmorzar quan estàs per allà...

Gràcies Rilke!

Cronologia inversa

Estàs dispersa i ho saps. Els que t'envolten ja s'han adonat, i si no, ja els ho has dit tu.  No pares de repetir-ho. Et penses que així et centraràs una mica. 

Vols compartir unes quantes coses pendents. De les que valen la pena, però fins ara no t'ha sortit com fer-ho. 

La primera, el regust tant especial que et va deixar el menú del Pakta, una estrella Michelin de cuina Nikkei. Sí. No patiu. Jo tampoc sabia el que volia dir fins que vaig saber que hi aniria. És una combinació de cuina japonesa i peruana. Un exotisme culinari molt diferent del que estem acostumats. El lloc, una ambientació de taverna molt minimalista on la força està en la barra on veus com preparen alguns dels plats. El menú diferent, exòtic i especial. I el millor de tot, el tracte senzill que vam rebre.  Sense parafernàlies ni esnobismes. Vas estar com a casa.

I del Pakta al cine. On Bridget Jones, una vegada més us va fer encanar a tu i a la teua filla. 

Una Bridget granadeta, totalment creïble i graciosa per quedar-se embarassada i trobar-se entre dos pretendents. 

Sí. Aneu i rieu. Somriure i riure sempre valen la pena.

I de pel·lícula a pel·lícula, la última que has vist, El Porvenir. No t'ha fet riure ni plorar, però t'ha fet pensar que cal vigilar on diposites les claus de la felicitat. La teua admirada Isabel Hupert s'enfronta a un paper fet a la seua mida. Una dona al voltant dels seixanta i que al mateix temps perd la mare, els fills marxen de casa i l'home se'n va amb una altra. Un dia que no sabies que l'anaves a veure és quan més l'has disfrutat.

I de taverna a taverna. Uns dies abans del Pakta, vas llegir a La Vanguàrdia una proposta per tastar. la taverna japonesa Kotoro. Un altre lloc que no pots deixar oblidat. Vas menjar bé, bé, bé. I quina casualitat. Et vas trobar una ampostineta que hi treballa.
Allà on vaigues dels teus n'hi haguen.

I de Barcelona a Madrid. Uns dies abans del Kotoro, vas estar per Madrid. A La Mucca, prop de la Plaça Santa Ana. Vas menjar bé, informal i com sempre que estas per allà, us van tractar de meravella a tu i a la teua filla. I en saber que ereu catalanes, el company de taula us va explicar que el local també era de dos germans de Girona. 

No podies deixar de compartir-lo

I uns dies abans de Madrid, acabada d'arribar del teu estiu de poble, mar i família, vas passejar-te per la platja de Castelldefels i vas estar a Carita Morena, un xiringuito ple de detallets. Era el tardet, i l'olor de mar i la música en directe van fer la resta.

I fins aquí aquesta cronologia inversa, d'una ment dispersa.

Dos dies feliços

Fa dies que vas acumulant coses per compartir. Tantes que ja no saps per on començar. Però vas teclejant fins que et ve la primera.

Acabes d'arribar d'un cap de setmana d'estar amb les teues amiguesdecarrera i els amics consorts. Una  amistat de les que amb mirades ja us sabeu entendre.

Ha estat un cap de setmana de veure poques coses, però escollides,  de menjar bé, i riure encara molt més.

Heu dormit entre cotó, detalls especials i olor de vainilla. 

Un lloc que tardaràs uns dies en oblidar, l'hotel El Ciervo. 

El seu bufet d'esmorzar, impressionant.

I del Ciervo a la Tarteria, un lloc on vau anar a sopar. 

El contrast de la foscor dels carrers d'Arties i la seua decoració, fan aparèixer la màgia.

I de la Tarteria a Er Occitane, on cada plat us va al·lucinar. 

Allà, el teu punt i final de pa oli, sal i xocolata barrejat amb dos dies de felicitat, et va pujar dalt d'un núvol que et va portar fins a Barcelona.

Dos dies feliços que se us allargaran fins que les circumstàcies adverses ho permetin.

D'infermera a infermera.

Llegint el llibre de Gisela Pou, t'adones que no pares de subratllar frases que sempre has pensat, però que mai hauries dit. La primera que et va fer touchè a l'esperit va ser la de que "la infermeria és una professió que s'estima i que s'odia a la vegada".

"La veu invisible", és una novel·la , però també un recull de certeses i sentiments de moltes infermeres que han assessorat a l'autora.
S'apropa tant als teus sentiments i vivències que de vegades t'incomoda. Potser perquè succeeix durant l'època en que tu també vas ser infermera i et vas passejar pels jardins de Sant Pau mentre anaves al pavelló de Sant Rafael, on estava l'antiga UCI.

Vas marxar de la primera línia de foc, però les coses viscudes se't van quedar tatuades a l'ànima. Perquè la infermeria és això, un banc de vivències tan intenses que moltes vegades invaeixen l'espai de la vida pròpia. 

El llibre te l'ha recomant una infermera a la que també li ha recomanat un altra infermera. I així d'infermera a infermera, el llibre de Gisela Pou aconseguirà que la veu de les infermeres deixi de ser invisible.

A ell

Tornes a entrar, et sorprens de l'activitat i les visites. Serà veritat que té vida pròpia? Fins i tot et planteges que s'ho munta millor que tu. Ell no et necessita tant com tu el necessites a ell. Fa dies que no heu pogut tenir cap moment d'intimitat. I t'acabes d'adonar que sense ell tens dificultat per bussejar cap al teu interior. Sense ell vius i penses des de la superfície. En canvi quan estàs amb ell i els seus espais en blanc, et capbusses i descobreixes misteris del teu pensar. És la teua bombona d'oxigen.

Ara mateix, fent les primeres braçades ja ho notes. Saps que ho estàs fent quan la vergonya d'escriure des del fons, et comença a fer pessigolles a la boca de l'estómac. Perquè així se li'n diu  a aquesta part del cos, fons o fundus per als llatinòmans. 

Potser t'ajuden els diàlegs de la pel·lícula que de reüll mires i que de refilò escoltes, on el professor Keating diu als seus alumnes que cadascú ha de trobar el seu camí encara que sigue nedant contracorrent i que ningú s'ha de resignar per ser qui és, s'ha de ser un mateix.

Com t'agradaria ser una professora Keating i trobar la fórmula per captivar als teus alumnes. Saps que ho tens difícil. Et conformes en despertar-los un somriure encara que sigui efímer i la il·lusió per fer petites coses en els seus dies.

Des de l'inici d'un curs que ara comença, et retrobes amb ell. Et proposes no deixar de venir a veure'l com ho has fet aquests últims dies. Li deus els viatges cap allà on allò que està amagat de vegades es deixa vore. Li dones un post d'agraïment i el publiques.

via

A ell, el meu blog.

Per tot això.

Igual és perquè divendres vas anar a passejar pel Born. I vas acabar sopant al Salero, un d'aquells llocs que t'agraden. 

O perquè ahir, dissabte, era el dia vintdecadamés i des que vas deixar de fumar, et compres la revista Telva. Cada mes dubtes. Però entres i l'agafes. Encara no pots deixar de fer-ho.

O perquè ahir vas anar a dinar a Topanga, a la frontera entre Castelldefels i Gavà. Vora mar; cuina asiàtica; vinet del Montsant; sol a la cara; et vas sentir de vacances.

O perquè després vas anar a visitar l'exposició T'estimo? al Museu d'Història de Catalunya on la visita guiada pel professor Xavier Roigè, la va convertir en especial. Després l'hora de les teues reflexions, que no conclusions. L'amor i el matrimoni a través de la història et demostren que la teua companya tenia raó. El matrimoni per a tota la vida és una utopia. Tot i que alguns encara hi posem resistència.

O perquè avui, com cada diumenge, has llegit la Vanguàrdia i entre moltes dades- saps que  denota superficialitat per part teva-, t'has quedat amb una marca de bikinis, Bohodot. Una marca de Badalona que ha treballat per a TCN, una altra marca més cara, això sí. Innovadora.

O perquè has anat a fer el vermut a la caseta del Migdia. Has tingut el port als teus peus i has vist  creuers que van i venen de llocs diferents, plens de gent que també deu tenir llistes plenes de coses per compartir.

O perquè al diari Expansion, has descobert Allwelove, on dissenyen i fabriquen unes bosses que semblen fetes per a tu i on et pots posar les inicials. Sempre t'han agradat les coses personalitzades.

O perquè avui has fet de pastissera. Has tret la teva vessant exacta i matemàtica. I t'has proposat seguir la recepta que segons Sese Sanmartin, és  la del millor pastís de carlota del món.

O perquè una companya de feina et va recomanar llegir la "Isla de Alice" de Daniel Sanchez Arevalo . I t'està agradant tant, que no pots parar de llegir-lo. 

I per tot això, avui t'ha sortit publicar una entrada tan llarga.