La carta

Et fa goig escriure una carta, encara que sigue als reis. Potser fa trenta anys que no n'escrius cap. Les últimes cartes que vas escriure van ser en la teua època d'estudiant i d'amiga lllunyana, però després va arribar l'abús de la tecnologia i ja no te'n van fer més falta. La teva història epistolar, i la de tots, s'haurà de recollir en un dispositiu de memòria on estaran les converses d'skipe, els missatges de fb i els del rei watssap. 

Als reis els podries dir que has sigut bona, però ets conscient que de vegades no del tot. 

També els podries dir que has sigut generosa, però no prou. 

També els podries dir que has sigut atenta, però tampoc. Sovint tens la ment dispersa.

Tot i això, alguna cosa et mereixes. Ho has fet el millor que has pogut o almenys ho has intentat.

Les xerrades de psicologia cognitiva t'ho han deixat clar. De tot el que et podrien portar, el que més necessites és racionalitat.

Però tu demanaràs més coses per si de cas.

T'agradaria anar a Nova York...

Perquè com diuen a Conde Nast, aquest dosmildisset, Times Square estarà lliure d'obstacles. Les obres ja s'han acabat. I tens ganes de caminar pels carrers que ja coneixes, però on no has estat mai.

T'agradaria tastar el millor pastís de carlota de Bleecker Street, a vore si està tan bo com el de Sese San Martin.

T'agradaria pujar al ferry on les quatreamigues de Girls, tenen les seues cabòries esbojarrades i de grans veritats.

T'agradaria estrenar la primavera amb Rigoletto al Liceu... 

Perquè tú també ets voluble, com una ploma al vent, que canvia de paraula i de pensament...

T'agradaria un sopar al Amazònico a Madrid. 

T'intriga la decoració que has vist des de la porta i el temps per aconseguir una reserva...

T'agradaria un calaix ple de samarretes blanques i per estrenar. 

Has llegit que es tornen a portar. Però tu mai ho has deixat de fer. De tant en tant, les tendències i tu us aneu retrobant.

I per últim, i de manera prioritària respecte als altres regals, t'agradaria temps 

Per viure la vida que t'havies imaginat a cop d'agenda.
Per poder fer tot el que planifiques en les teues llistes inacabables.
Per viure sense presses, amb pauses i sense angoixar-te.

Signat, tu...

 La que busca i de vegades no troba. 

La que escriu per saber que pensa i no pensa el que escriu. 

La que està trista quan està contenta i està contenta quan de vegades no se sent feliç. 

Tu, la que escriu esta carta als reis.

Gràcies Rilke

I d'aquesta manera, fent cas a un home savi, aquí estàs de nou, teclejant sobre aquest espai en blanc amb el que fa dies que no quedes. Però sort que mai et falla i sempre t'acull com un bon amic, sense rancúnies ni retrets. 

Seguint els consells que Rilke li envià al jove poeta, intentes fer d'aquestes paraules alguna cosa pròpia. Miraràs cap a dins i buscaràs si de veritat aquest escriure t'apropa a la teua cosa. I és que escriure coses que no surten de dins, sense veritat, desdibuixa qualsevol idea autèntica. Sí. Ja saps que cal molta sinceritat a l'hora de conjugar paraules. Si no no cal que t'hi posis.

Amb l'escriptura et passa igual que amb l'exercici físic. Quan t'hi poses t'adones del seu efecte balsàmic, relaxant i terapèutic.

Estàs vivint. I això fa que al teu voltant passin coses que no pots aturar ni canviar. Tu que encara no has guanyat la batalla a la controladora que portes dins. Veus com tot això passa sense poder-hi fer res. Però no importa, una vegada més recuperes la teva part inquieta i curiosa i te'n desfàs de les parts descolorides. 

I recuperant el color i les ganes, comparteixes llocs i coses pendents, com les de l'última edició de Bcn en las Alturas a la Torre Bellesguard...

I de la Torre Bellesguard al Palau on vas gaudir d'una Rosario Flores vital i meravellosa. Gràcies a la teua amiga M. per donar-vos la idea. Les quatre vau disfrutar com xiquetes 

I del barri gòtic al carrer Amigó, al Bar Omar, una de les recomanacions del teu amic X. Si vas demana les vieires amb tòfona.

I del Bar Omar a fer una tometa al Vermut Perez, una de les altres recomanacions del teu amic.

I d'un altre dia, fent allò que Walter Riso recomana, passejant, badant i deixant que qualsevol cosa et sorprengui, vas veure les noves llums de Nadal a Rabat...

I al Nacional...

I de Barcelona te'n vas a Madrid on tens a la teua filleta vivint i aprenent a deixar-se sorprendre de tot allò que el seu gen curiós i inquiet li digui.

I allà vas repetir a Streetxo, però vas conèixer i tastar coses noves com els plats de Juanalaloca al barri de la latina. El coulant de dolç de llet i el pastís de xocolata blanc, et va fer pujar el sucre al cap i la felicitat també.

I com sempre que vas a ciutats i llocs que no són els de cada dia, et deixes enamorar de qualsevol idea, lloc i racó. Com el Carreró de Jorge Juan on vas trobar una Cortana...

I del barri de Salamanca a Chueca a fer un brunch a Diurno i perquè no, una mica de postureo. Ja que estas, t'hi poses.

Però més a gust vas estar sopant a Ana la Santa a la Plaça Santa Ana. Serà perquè tens una Anna o ves a saber, et vas encantar del lloc i l'ambient.

I com ja s'està fent una mica llarg...i ja tens ganes d'acabar, només compartir un raconet de Harina, el forn on acostumes a anar a esmorzar quan estàs per allà...

Gràcies Rilke!

Cronologia inversa

Estàs dispersa i ho saps. Els que t'envolten ja s'han adonat, i si no, ja els ho has dit tu.  No pares de repetir-ho. Et penses que així et centraràs una mica. 

Vols compartir unes quantes coses pendents. De les que valen la pena, però fins ara no t'ha sortit com fer-ho. 

La primera, el regust tant especial que et va deixar el menú del Pakta, una estrella Michelin de cuina Nikkei. Sí. No patiu. Jo tampoc sabia el que volia dir fins que vaig saber que hi aniria. És una combinació de cuina japonesa i peruana. Un exotisme culinari molt diferent del que estem acostumats. El lloc, una ambientació de taverna molt minimalista on la força està en la barra on veus com preparen alguns dels plats. El menú diferent, exòtic i especial. I el millor de tot, el tracte senzill que vam rebre.  Sense parafernàlies ni esnobismes. Vas estar com a casa.

I del Pakta al cine. On Bridget Jones, una vegada més us va fer encanar a tu i a la teua filla. 

Una Bridget granadeta, totalment creïble i graciosa per quedar-se embarassada i trobar-se entre dos pretendents. 

Sí. Aneu i rieu. Somriure i riure sempre valen la pena.

I de pel·lícula a pel·lícula, la última que has vist, El Porvenir. No t'ha fet riure ni plorar, però t'ha fet pensar que cal vigilar on diposites les claus de la felicitat. La teua admirada Isabel Hupert s'enfronta a un paper fet a la seua mida. Una dona al voltant dels seixanta i que al mateix temps perd la mare, els fills marxen de casa i l'home se'n va amb una altra. Un dia que no sabies que l'anaves a veure és quan més l'has disfrutat.

I de taverna a taverna. Uns dies abans del Pakta, vas llegir a La Vanguàrdia una proposta per tastar. la taverna japonesa Kotoro. Un altre lloc que no pots deixar oblidat. Vas menjar bé, bé, bé. I quina casualitat. Et vas trobar una ampostineta que hi treballa.
Allà on vaigues dels teus n'hi haguen.

I de Barcelona a Madrid. Uns dies abans del Kotoro, vas estar per Madrid. A La Mucca, prop de la Plaça Santa Ana. Vas menjar bé, informal i com sempre que estas per allà, us van tractar de meravella a tu i a la teua filla. I en saber que ereu catalanes, el company de taula us va explicar que el local també era de dos germans de Girona. 

No podies deixar de compartir-lo

I uns dies abans de Madrid, acabada d'arribar del teu estiu de poble, mar i família, vas passejar-te per la platja de Castelldefels i vas estar a Carita Morena, un xiringuito ple de detallets. Era el tardet, i l'olor de mar i la música en directe van fer la resta.

I fins aquí aquesta cronologia inversa, d'una ment dispersa.

Dos dies feliços

Fa dies que vas acumulant coses per compartir. Tantes que ja no saps per on començar. Però vas teclejant fins que et ve la primera.

Acabes d'arribar d'un cap de setmana d'estar amb les teues amiguesdecarrera i els amics consorts. Una  amistat de les que amb mirades ja us sabeu entendre.

Ha estat un cap de setmana de veure poques coses, però escollides,  de menjar bé, i riure encara molt més.

Heu dormit entre cotó, detalls especials i olor de vainilla. 

Un lloc que tardaràs uns dies en oblidar, l'hotel El Ciervo. 

El seu bufet d'esmorzar, impressionant.

I del Ciervo a la Tarteria, un lloc on vau anar a sopar. 

El contrast de la foscor dels carrers d'Arties i la seua decoració, fan aparèixer la màgia.

I de la Tarteria a Er Occitane, on cada plat us va al·lucinar. 

Allà, el teu punt i final de pa oli, sal i xocolata barrejat amb dos dies de felicitat, et va pujar dalt d'un núvol que et va portar fins a Barcelona.

Dos dies feliços que se us allargaran fins que les circumstàcies adverses ho permetin.

D'infermera a infermera.

Llegint el llibre de Gisela Pou, t'adones que no pares de subratllar frases que sempre has pensat, però que mai hauries dit. La primera que et va fer touchè a l'esperit va ser la de que "la infermeria és una professió que s'estima i que s'odia a la vegada".

"La veu invisible", és una novel·la , però també un recull de certeses i sentiments de moltes infermeres que han assessorat a l'autora.
S'apropa tant als teus sentiments i vivències que de vegades t'incomoda. Potser perquè succeeix durant l'època en que tu també vas ser infermera i et vas passejar pels jardins de Sant Pau mentre anaves al pavelló de Sant Rafael, on estava l'antiga UCI.

Vas marxar de la primera línia de foc, però les coses viscudes se't van quedar tatuades a l'ànima. Perquè la infermeria és això, un banc de vivències tan intenses que moltes vegades invaeixen l'espai de la vida pròpia. 

El llibre te l'ha recomant una infermera a la que també li ha recomanat un altra infermera. I així d'infermera a infermera, el llibre de Gisela Pou aconseguirà que la veu de les infermeres deixi de ser invisible.

A ell

Tornes a entrar, et sorprens de l'activitat i les visites. Serà veritat que té vida pròpia? Fins i tot et planteges que s'ho munta millor que tu. Ell no et necessita tant com tu el necessites a ell. Fa dies que no heu pogut tenir cap moment d'intimitat. I t'acabes d'adonar que sense ell tens dificultat per bussejar cap al teu interior. Sense ell vius i penses des de la superfície. En canvi quan estàs amb ell i els seus espais en blanc, et capbusses i descobreixes misteris del teu pensar. És la teua bombona d'oxigen.

Ara mateix, fent les primeres braçades ja ho notes. Saps que ho estàs fent quan la vergonya d'escriure des del fons, et comença a fer pessigolles a la boca de l'estómac. Perquè així se li'n diu  a aquesta part del cos, fons o fundus per als llatinòmans. 

Potser t'ajuden els diàlegs de la pel·lícula que de reüll mires i que de refilò escoltes, on el professor Keating diu als seus alumnes que cadascú ha de trobar el seu camí encara que sigue nedant contracorrent i que ningú s'ha de resignar per ser qui és, s'ha de ser un mateix.

Com t'agradaria ser una professora Keating i trobar la fórmula per captivar als teus alumnes. Saps que ho tens difícil. Et conformes en despertar-los un somriure encara que sigui efímer i la il·lusió per fer petites coses en els seus dies.

Des de l'inici d'un curs que ara comença, et retrobes amb ell. Et proposes no deixar de venir a veure'l com ho has fet aquests últims dies. Li deus els viatges cap allà on allò que està amagat de vegades es deixa vore. Li dones un post d'agraïment i el publiques.

via

A ell, el meu blog.

El nostre estiu té regust de carxofa

L'estiu mos deixa un regust que potenciarà el sabor de tot el que ha de venir després. Mos demostra una vegada més que tornar a casa és el nostre millor privilegi. Mos reafirma que la terra on mos ha tocat néixer i créixer sempre serà la nostra -i només per això- per a natros, excepcional. 

De la mateixa manera que el regust dolcet de la carxofa converteix el got d'aigua que beus després en meravellosa. Natros sabem que sense els nostres estius particulars, de tocar mare, de les mateixes cares i les mateixes coses, no podriem assaborir nous llocs ni noves coses ni res del que ara mos espera.