Diuen que per tenir la casa al teu gust necessites com a mínim tres oportunitats per evitar les errades de les primeres vegades. També necessitaríem tres oportunitats per a moltes altres coses de la nostra vida. Les primeres vegades carreguem de tot: de coses materials, i d'altres que no com l'excés d'il·lusió i d'expectatives. Després veiem que no en calien tantes de coses ni d'expectatives. Perquè poques coses mos les superen.
Si tinguéssim tres oportunitats per a tot potser no faríem el que fem, o no estaríem amb qui estem o potser no seriem qui som. Però tots sabem que hi ha coses que mai canviaríem. Aquelles coses que defineixen la nostra manera de ser, de sentir i de viure.
Sabem que sense tenir més oportunitats, hi ha coses que no fem bé. De vegades desaprofitem temps. De vegades gastem massa energia en enuigs i empipaments estèrils. De vegades no estem amb el que hem d'estar perquè encara estem instal·lats en històries passades o ja estem en les que encara han de passar. I tot i que sabem que no ho fem bé, continuem ficant la pota i equivocant-nos.
I de tot això en sabia molt Carles Capdevila. Al que des d'aquí recordem com a home savi de la vida que va saber escriure amb paraules, sobre les coses més quotidianes i alhora importants. Les seues paraules plenes de veritat mai deixaran d'acaronar-nos. Ell va saber fer allò que se'ns oblida. Viure i assaborir cada moment per després intrepetar-lo i narrar-lo com ell sabia.
Ahir Albert Om en l'obituari que li va dedicar a La Vanguàrdia, deia que hi ha i hi haurà tants Carles Capdevila com lectors de les seues paraules tenia. I és cert. Amb ell hem après a interpretar els seus moments i els nostres de cada dia.
En blanc et quedes una tarda, quan el teu cos et diu prou i la febre t'avisa que t'has passat de la ratlla. Comença amb un dolor que se t'escampa i tremoles encara que no faci fred. Sempre et passa després de dies de tensió, de maldecaps inventats i de reptes autoimposats. Ell amb els seus dos braços i dos cames, continua sent més savi que la teua ment. On ella no arriba, allà està ell, fent-te aturar i posant resistència. I així estàs una tarda, aturada, amb febre i en blanc. I així has decidit practicar l'escriptura automàtica que tant t'agrada i sorprèn. Escriure sense pensar tot el que et va sortint de la ment, et diverteix i de vegades et deixa sense alè al veure el que has escrit.
Mentre sona ell, Leonard, i la pell se't posa de pell de gallina, i no saps si és per l'alliberació de dopamina o per la pujada de temperatura.
És la primera vegada que escrius febril. Sona poètic. Però sí. I no vols deixar de teclejar per normalitzar una mica la cosa. No t'agrada gens estar malalta. Et sents culpable de sentir-te feble.
Vols que et vinguin cosetes xules al cap. I et venen al cap, llocs diferents i que t'han agradat com Gats.
I penses en els llibres que vols llegir. De tots, el que més, n'és un que abans d'ahir et va recomanar un llibreter. Que al cap i a la fi, són els que més en saben. El llibre és "Una madre" d'Alejandro Palomas.
I penses amb bruses blanques i amb colors pàl·lids.
I penses que potser ha estat l'escriptura, o potser el paracetamol que t'has pres. Però ja et comences a trobar més bé.
Esta és una entrada rara. La vaig començar a escriure la tarda de diumenge passat dia cincdemarç, quan la setmana encara no s'havia acabat però el meu cap ja ho havia fet i s'havia anticipat com sempre. I avui ja és divendres, deudemarç. I ja que veure com canvia la cosa. De diumenge a divendres, les accions del meu bon rotllo han pujat a les cotes més elevades de la setmana.
I avui divendres, després de cinc dies laborables intensos amb tardes de treball a casa, de sessions de planxa, de gimnàs i de fer sopar, n'hi ha hagut una de diferent. La de l'últim dia del taller d'escriptura amb Care Santos. Ha estat el Taller d'Escriure els records. I la veritat, m'he adonat que si he de coneixe'm pels records que tinc de la meva infantesa i adolescència, no m'ensortiré. Però no estic decebuda. Perquè he vist que no sóc la única, i a més li trobo alguns avantatges. Sempre em puc fabricar un jo més actual, basat en el present i imprevisible com el futur. Més interessant.
Però tornem a diumenge passat. M'interessa fer l'exercici perquè aquella tarda estava neguitosa per coses que havia de resoldre dilluns. I dilluns no va passar res com jo ho havia imaginat i planificat. Com gairebé sempre, les coses van resultar més fàcils i simples.
I com estava neguitosa, tot el que vaig escriure, no em va acabar d'agradar. I no ho vaig voler publicar. Però avui, és diferent. M'ho he llegit amb uns altres ulls i he decidit fer-ho amb cinc dies de retard però amb més bon rotllo i tranquilitat.
Vaig començar a escriure després de veure aquesta imatge d'Evelyn Bencicova. Em va semblar que representava aquell moment. El de la fugida del diumenge la tarda, quan veus la setmana que comença i els maldecaps de la responsabiltat t'estan esperant.
I després vaig voler escriure sobre com ens agraden les històries alienes perquè ens allunyen de les nostres coses i ens ajuden a veure-ho tot una mica més clar.
I així vaig escriure sobre Les petites Mouchoirs, una pel·lícula que havia tornat a veure per tercera vegada. M'agrada perquè recorda com pot ser de difícil ser sincers amb els que més ens importen.
I d'una història de vides alienes a una altra. La dels Baltimore, de Joel Dicker.Un llibre que avui divendres gairebé tinc acabat. M'ha agradat com et situa a través del temps, facilitant el seguiment de la història per no perdre el fil i com genera expectatives fins al final.
I del la història dels Baltimore a la de Hedi i un cant a la llibertat. Una pel·lícula de les que vaig a veure al meu Boliche. On només estem ell i jo. On puc viure les sensacions i els sentiments dels protagonistes amb veritat. En aquesta vaig sentir l'ofec del protagonista al veure's obligat a viure una vida que no vol. Una història aliena que fa valorar la llibertat amb la que alguns hem crescut i viscut.
I avui divendres cincdemarç, el meu ànim és diferent i ja no vull escriure només d'històries alienes, també ho vull de fer d'altres de coses. Com llocs guapets on sopar o xerrar i passar un bon ratet.
I així, us he de parlar de Bambarol. Quin tracte més bo. Atenció a les vieires amb papada i l'ensaladilla rusa.
I del Bambarol, a un sopar a l'Eggs. On l'ambient et fa sentir com un pollet en una granja calenteta i acollidora.
I després una tometa a la cocteleria de Casa Gràcia. Estan porta a porta.
Quan ens sabem mediocres, la humilitat ens empodera, la temor a fracassar es dilueix i a partir d'aquí, les coses milloren. Saber que ho hem fet el millor que hem pogut, i hem gaudit mentrestant, és la recompensa i el que ens reconforta.
El caure'ns bé a natros mateixos tot i que les coses no ens hagin sortit tal i com esperàvem o desitjaríem, és el millor regal que ens podem fer. Per que de vegades la temor a no ser perfectes , a equivocar-nos i a ser jutjats, ens frena.
I amb això no voldria promoure la desídia ni perdre l'interès de les coses sublims per ben fetes. Però és ben cert què si gaudim i fluïm del què fem, alguna cosa màgica traurem.
I és que en el món dels mediocres tot són avantatges. Les coses es veuen amb més claredat, sense enveges ni competitivitats que només perverteixen i desconforten. En el món dels mediocres l'ego es queda al sofà fent la migdiada i ja no es pateix pel que veuran des d'una altra mirada. En el món dels mediocres trobem amb més facilitat tot el que ens defineix com a persones, sense pressions ni expectatives. Només valorant i agraint el que la mediocritat ens regala.
I en aquest moment, des del món dels mediocres, m'és més fàcil, compartir sense l'objectiu de escriure i conformar la millor de les entrades.
Perquè des del món dels mediocres, gaudeixo i comparteixo imatges d'Esprit champètre.
Perquè des del món dels mediocres, encara que tard, us recomano una pel·lícula preciosa, "The artist".
Perquè des del món dels mediocres un jersei gustós i ample em sembla el millor maquillatge
Perquè des del món dels mediocres el meu racó de món, la Ràpita, és el millor per estar-m'hi.
Perquè des del món dels mediocres el millor regal és el que em fan a l'estimar-me.
Perquè des del món dels mediocres, un detall és el que més importa.
Però sobretot perquè des del món dels mediocres sento que la creativitat ja no necessita coratge.
Ahir llegint un article sobre l'escriptora Elif Shafak, i el seu últim llibre Les tres Passions, sobre la vida de tres dones musulmanes a Oxford, vaig saber que segons Bertrand Russell, les tres passions de la vida són el desig d'amor, la cerca de coneixement i la compassió del dolor aliè.
Aquestes tres passions dotarien a qui les tinguès la categoria d'ésser humà, sensible, capaç d'estimar i ben informat. Qui és podria resistir a una persona així?
I parlant de desig, el llibre de Care Santos, Desig de Xocolata, a banda de vindre'm unes ganes constants de menjar esta llepolia, m'ha agradat tant que si no l'heu llegit us el recomano. Com m'agradaria assistir a un dels seus tallers d'escriptura -m'acabo d'apuntar, a veure si m'agafen-. I quin premi Nadal més merescut el que li acaben d'atorgar pel seu llibre, Mitja vida. Un altre cap a la llista de lectures pendents.
I del desig tant d'amor com de xocolata a la il·lusió de viure en un món de musica i ball com el de La La Land, per a molts dels que conec una pel·lícula excessivament cursi, però a mi em va agradar. M'imagino aixecar-me al matí i cantar i ballar. Tot aniria més acompassat. I si fos amb Ryan Gosling poss també...
I del desig de menjar xocolata i de ballar amb Ryan, al desig de no perdre l'esperit informal i posar-me roba de cotó, fresca i contenta com la d'Ulla Johnson, un descobriment per casualitat, remenant calaixos virtuals d'algunes webs de moda.
I del desig de posar-me fresca, al desig de tornar a La Mundana, un dels millors llocs per menjar al meu barri barceloní, Sants. Quin tartar de tonyina...
I seguint el consell de Russell, del desig intentaré la segona passió, la recerca del coneixement. Aquí millor em tiro a la piscina i mentre em capbusso, decideixo. Són tantes inquietuts per a un sol ésser que potser ja no és passió, és deliri.
I per últim la tercera, la compassió, un sentiment més enllà de l'empatia i de la simpatia. Potser la passió més difícil d'executar i delimitar. Aquí si que m'hauria d'aplicar.
Em fa il·lusió començar aquest primer dia d'un dosmildisset que comença, escrivint. Pot ser pel lleuger malestar que tinc per no haver dit ni compartit tantes coses que m'han agradat i m'han emocionat en aquest any que ja és història. Ha sigut un any diferent. De reviure sentiments que ja no recordava, i de viure més moments de l'aquí i ara.
No havia dit encara que somniant desperta, m'haguès agradat tenir un editor com Max Perkins i que em fes les correccions necessàries per publicar frases a l'alçada de Tomas Wolfe, Ernest Hemmingway i Scott Fitzerald. A la pel·lícula "El Editor de libros", em vaig encisar per aquest home i aquesta feina tan discreta i a l'hora tan important en les lectures de la nostra vida.
No havia dit encara que m'emociona conèixer persones que lluiten pels seus projectes. Dijous a la nit en vaig conèixer una, la que porta el nou restaurant de la Casa Vella. És un noi rapitenc que després de treballar en grans grups de restauració a Barcelona com Cacheiro i Sagardí, ha volgut iniciar la seua aventura professional al poble.
No havia dit encara que no m'agraden -millor dit, ODIO- el mitjons de mitja i que anit per primera vegada vaig celebrar un cap d'any amb els peus despullats. Mai havia estat tan a gust una nit com aquesta. Sorprèn per què de vegades, coses tan simples i irrellevants costen.
No havia dit encara que feia cinc anys que no em canviava les ulleres per que no sabia sí m'agradaria portar-ne unes altres. Al final em vaig decidir, un matí a Palo Alto. Unes Vlik van ser les escollides. Tan de bo em donessin tan d'estil com a ella.
No havia dit encara que des de fa un temps, començo llibres i no els acabo. He arribat a la conclusió que no em val la pena consumir temps del meu temps en històries que no m'arriben. I així m'he permès el luxe de deixar a mitges, llibres de Carmen Martin Gaite, d'Stefan Zweigh, de Carmen Torres Ripa i d'uns quants més. Un dels que vaig acabar és "Hombres Desnudos" d'Alicia Gimenez Bartlett.
(No us podeu imaginar el que m'ha sortit al cercar una imatge del llibre...)
No havia dit encara que des que s'ha mort Leonard Cohen, no paro d'escoltar-lo. Que injusta és la vida. Quan s'acaba és quan més s'aprecia.
No havia dit encara que em feia il·lusió tenir un abric roig. Sí. Com la xiqueta de la llista de Schindler, o com Audrey a "Desayuno con diamantes". Serà que ja m'està passant el que un dia va predir la meua tia. "Com més gran te faràs, més colors vistosos necessitaràs portar".
No havia dit encara que als cinquanta he après a pintar-me els llavis. Gràcies a Jeane Damas, una franceseta, i ma filla que no és franceseta, però una mica sí que ho sembla.
No havia dit encara que cada vegada m'agrada més mirar sèries. Des de "House of cards" a "Merlí". Sóc de molts de registres, si m'enganxen.
No havia dit encara que m'està passant igual que una companya de feina que vaig tenir fa un temps. Era aficionada a copiar i llegir receptes de qualsevol tipus, però mai cuinava. Jo m'he aficionat a mirar taules d'exercicis per tonificar braços i panxa, però mai els poso en pràctica. Potser estava predestinada a ser una musa de Courbet.
No havia dit encara que estava una mica cansada de compartir les coses que m'agraden perquè sempre són i seran les mateixes. Perquè aquest dosmildisset em continuaran agradant...
...les ratlles per dins i per fora...
...els jerseys de coll alt...
...les ulleres retro que sempre afavoreixen...
... les camises blanques...
...l'estil "hippie"- ho sento, este és lo meu vocabulari, ja se que ara se'n diu boho-...
...i sobretot, els bolsos que no pesen.
I per últim, no havia dit encara que us desitjo de tot cor que tingueu un bon primer dia d'aquest dosmildisset que ara comença i promet.
Estàs dispersa i ho saps. Els que t'envolten ja s'han adonat, i si no, ja els ho has dit tu. No pares de repetir-ho. Et penses que així et centraràs una mica.
Vols compartir unes quantes coses pendents. De les que valen la pena, però fins ara no t'ha sortit com fer-ho.
La primera, el regust tant especial que et va deixar el menú del Pakta, una estrella Michelin de cuina Nikkei. Sí. No patiu. Jo tampoc sabia el que volia dir fins que vaig saber que hi aniria. És una combinació de cuina japonesa i peruana. Un exotisme culinari molt diferent del que estem acostumats. El lloc, una ambientació de taverna molt minimalista on la força està en la barra on veus com preparen alguns dels plats. El menú diferent, exòtic i especial. I el millor de tot, el tracte senzill que vam rebre. Sense parafernàlies ni esnobismes. Vas estar com a casa.
I del Pakta al cine. On Bridget Jones, una vegada més us va fer encanar a tu i a la teua filla.
Una Bridget granadeta, totalment creïble i graciosa per quedar-se embarassada i trobar-se entre dos pretendents.
Sí. Aneu i rieu. Somriure i riure sempre valen la pena.
I de pel·lícula a pel·lícula, la última que has vist, El Porvenir. No t'ha fet riure ni plorar, però t'ha fet pensar que cal vigilar on diposites les claus de la felicitat. La teua admirada Isabel Hupert s'enfronta a un paper fet a la seua mida. Una dona al voltant dels seixanta i que al mateix temps perd la mare, els fills marxen de casa i l'home se'n va amb una altra. Un dia que no sabies que l'anaves a veure és quan més l'has disfrutat.
I de taverna a taverna. Uns dies abans del Pakta, vas llegir a La Vanguàrdia una proposta per tastar. la taverna japonesa Kotoro. Un altre lloc que no pots deixar oblidat. Vas menjar bé, bé, bé. I quina casualitat. Et vas trobar una ampostineta que hi treballa.
Allà on vaigues dels teus n'hi haguen.
I de Barcelona a Madrid. Uns dies abans del Kotoro, vas estar per Madrid. A La Mucca, prop de la Plaça Santa Ana. Vas menjar bé, informal i com sempre que estas per allà, us van tractar de meravella a tu i a la teua filla. I en saber que ereu catalanes, el company de taula us va explicar que el local també era de dos germans de Girona.
No podies deixar de compartir-lo
I uns dies abans de Madrid, acabada d'arribar del teu estiu de poble, mar i família, vas passejar-te per la platja de Castelldefels i vas estar a Carita Morena, un xiringuito ple de detallets. Era el tardet, i l'olor de mar i la música en directe van fer la resta.
I fins aquí aquesta cronologia inversa, d'una ment dispersa.
Tornes a entrar, et sorprens de l'activitat i les visites. Serà veritat que té vida pròpia? Fins i tot et planteges que s'ho munta millor que tu. Ell no et necessita tant com tu el necessites a ell. Fa dies que no heu pogut tenir cap moment d'intimitat. I t'acabes d'adonar que sense ell tens dificultat per bussejar cap al teu interior. Sense ell vius i penses des de la superfície. En canvi quan estàs amb ell i els seus espais en blanc, et capbusses i descobreixes misteris del teu pensar. És la teua bombona d'oxigen.
Ara mateix, fent les primeres braçades ja ho notes. Saps que ho estàs fent quan la vergonya d'escriure des del fons, et comença a fer pessigolles a la boca de l'estómac. Perquè així se li'n diu a aquesta part del cos, fons o fundus per als llatinòmans.
Potser t'ajuden els diàlegs de la pel·lícula que de reüll mires i que de refilò escoltes, on el professor Keating diu als seus alumnes que cadascú ha de trobar el seu camí encara que sigue nedant contracorrent i que ningú s'ha de resignar per ser qui és, s'ha de ser un mateix.
Com t'agradaria ser una professora Keating i trobar la fórmula per captivar als teus alumnes. Saps que ho tens difícil. Et conformes en despertar-los un somriure encara que sigui efímer i la il·lusió per fer petites coses en els seus dies.
Des de l'inici d'un curs que ara comença, et retrobes amb ell. Et proposes no deixar de venir a veure'l com ho has fet aquests últims dies. Li deus els viatges cap allà on allò que està amagat de vegades es deixa vore. Li dones un post d'agraïment i el publiques.
L'estiu mos deixa un regust que potenciarà el sabor de tot el que ha de venir després. Mos demostra una vegada més que tornar a casa és el nostre millor privilegi. Mos reafirma que la terra on mos ha tocat néixer i créixer sempre serà la nostra -i només per això- per a natros, excepcional.
De la mateixa manera que el regust dolcet de la carxofa converteix el got d'aigua que beus després en meravellosa. Natros sabem que sense els nostres estius particulars, de tocar mare, de les mateixes cares i les mateixes coses, no podriem assaborir nous llocs ni noves coses ni res del que ara mos espera.
