No oblides que hi ha tres tipus de persones en la teva vida...

1. Les que t'ajuden en els moments difícils

2. Les que t'abandonen en els moments difícils

3. Les que et posen en moments difícils

Per tant! Tria el millor que puguis....

via

Sigues tu mateix. Un original sempre és millor que una còpia.

Un entrenador personal de gran èxit explicava que la seva estratègia era aconseguir que el client aprengués a apreciar el seu propi cos i a partir d'aquí millorar-lo. Ell mai accepta que el client li demani estar, o ser físicament, com algú altre.
És com hem de funcionar. Estimar-nos tal com som, amb les nostres virtuts i defectes, sense culpabilitzar-nos. La culpa no serveix per a res. Fer-nos responsables sí.
Des d'aquí ens inspirem amb imatges , les interpretem, les conceptualitzem i les compartim... i això ens fa ser diferents...

via

via

via

via

Tots som aficionats. La vida no dona per a més. Charles Chaplin

M'encanta aquesta afirmació. És tan reconfortant tenir clar que no podem ser mestres de res i que la qüestió és intentar fer les coses de la millor manera, gaudint del procés sense obsessionar-nos amb el resultat.
Segur que qui va crear aquest racó, ho va fer...

Casa de Valentina...

Dones amb estil (IV)

Per al bluemonday, una dona amb estil... Andrea Diaconu. I sí ja se que esteu pensant que amb el seu cos i la seua cara qualsevol cosa li queda bé. Però és així. Tal i com diu Katherine Rotfield, el 80% és la perxa.

Que hi faremmmm.....

Imatges via

Cada cosa al seu lloc i un lloc per a cada cosa

No és la primera vegada que parlem del que pot representar endreçar coses materials per possibilitar l'ordre de les altres coses, les immaterials. Sóm éssers racionals i gens compartimentats. Això vol dir que el que ens passa en el medi extern, afecta al l'altre medi, l'intern.

És un fet que tenir les coses que ens envolten endreçades i organitzades, ens aporta sensacions de control, seguretat i benestar. Avui, li ha tocat al blog. 

Els que aneu llegint el que per aquí es publica, ahir, vau saber que m'he atrevit a començar a escriure una història que sabem com comença, però que ningú sap com acaba. Tracta sobre una dona nascuda al Delta de l'Ebre, Marieta, criada en un entorn rural i que ara viu a Paris on treballa com anestessista. És una adulta jove que tot i que professionalment ha arribat a un cert nivell de maduresa, encara li queda un gran camí a nivell personal. Marieta encara ha de viure unes quantes aventures i desventures fins que arribi al lloc que està buscant, ella mateixa.
És per això que he decidit posar una mica d'ordre. En un primer moment vaig pensar que estaria bé anar publicant les coses de Marieta en aquest mateix blog i desar-les en una pestanya específica, però he vist que no. És millor no barrejar les coses i mantenir un ordre.
A partir d'ara si voleu saber com està Marieta, haureu d'anar al nou blog que li he creat. El blog de Coses de Marieta. El fet de separar aquests dos projectes em donarà una mica més d'intimitat, em farà sentir més còmoda a l'hora d'escriure i em permetrà seguir un altre ritme de treball.
I tornant al tema d'endreçar i organitzar-nos, comparteixo algunes imatges inspiradores per mantenir l'ordre de les coses...

via

Coses de Marieta (I). Viure poc a poc

Aquest és el primer microcapítol de "Coses de Marieta". És una aventura que fa temps que m'anava pel cap i avui, sense pensar-ho gaire m'he llençat.
Ja sabem que per escriure cal arriscar-se a fer una mica el ridícul. I avui, només avui, per ser el primer dia, demano disculpes per l'atreviment.

Microcapítol 1: Marieta vol viure poc a poc

Marieta, criada al Delta, gairebé en mig d'arrossars, s'ha aixecat aquest dissabte assoleiat i fred de gener recordant un d'aquells propòsits que cada any es planteja, però que mai aconsegueix, viure poc a poc i no córrer cap al món dels neguits i de l'ansietat de no poder arribar a tot el que pensa que ha d'arribar cada dia de la seva existència.

Ella que es va criar al ritme de les estacions i dels moviments de les aus migratòries, ara és una dona de món, que viu a una gran ciutat com Paris i amb una feina de responsabilitat. És anestessista en un dels hospitals de referència de la capital francesa.

Avui després de 24 hores de guàrdia i una ponència per preparar, ha decidit aturar-se. 

Aquest matí ha sortit amb la idea d'esmorzar en un cafè parisenc i caminar pel Mercat de les Puces. Sap que allà els venedors no criden i podrà contemplar les parades i fantasiejar amb l'objecte que més li cridi l'atenció. Avui, s'ha fixat amb un exemplar del Petit Príncep i a l'obrir-lo ha llegit aquest fragment que li ha resultat alhora familiar i revelador:

—Buenos días –dijo el Principito.

—Buenos días –dijo el mercader.

Era un mercader de píldoras especiales que

aplacan la sed. Se toma una por semana y ya no se siente necesidad de beber.

—¿Por qué vendes eso? –dijo el Principito.

—Es una gran economía de tiempo –dijo el mercader–. Los expertos han hecho cálculos. Se ahorran cincuenta y tres minutos por semana.

—¿Y qué se hace con esos cincuenta y tres mi- nutos?

—Se hace lo que se quiere...

«Yo –se dijo el Principito– si tuviera cincuenta y tres minutos para gastar, caminaría tranquila- mente hacia una fuente.»

A. de Saint Exupéry 

imatges via

PER CONTINUAR LLEGINT AQUESTA HISTÒRIA HAS D'ANAR AL MEU ALTRE BLOG: COSESDEMARIETA.BLOGSPOT.COM

Ganes de casa

L'anunciada onada de fred ja ha arribat, i per al meu gust el millor dia. Un divendres. Tot i que divendres la tarda encara hi ha unes quantes coses programades a les agendes, s'apropa la calma d'un cap de setmana de casa i manteta. No se si serà l'edat?? ? (des de fa uns dies, estic al grup de facebook de la quinta del 65 i aquest any, anem tots cap als cinquanta...), o serà agotament per una invasió vírica???..
En qualsevol cas, la vida transcorre molt millor si estem en calma.

via

via

via

No esperar res. Apreciar-ho tot.

Que fàcil és escriure bones paraules, però que difícil posar-les a la pràctica. Però segur que amb el temps, esforç, convenciment i pràctica, és pot viure sense esperar gaire i agrair i gaudir de quasi tot.

mentre sona...

Per tant no esperem gaire i a gaudir de quasi tot...

d' una cafè amb companyia...

de caminar per Barcelona i de sobte, aquesta vista...

del millor moment per començar a córrer...

de portar les mans a les butxaques...

d'una posta de sol al nostre delta...

o d'un gest espontani...

Imatges: pròpies, pinterest i jeanstories

Tot torna

imatges pinterest

No és Paris, és Barcelona (II)

Després de publicar la terrasseta d'ahir, no us penseu que he sortit a fer fotos a un altra terrassa amb encant.  Ja ho voldria, però no, aquesta la vaig fotografiar un altre dia. I tampoc és a Paris, és a Barcelona. És del Racó d'en Cesc, un clàssic.

I és que ja sabem que els petits detalls són els que fan gran a un poble o una ciutat...

El racó d'en Cesc