El que queda per explicar

Este post s'ha de remuntar al cumple de O. perquè en algun punt del calendari m'he de situar. Aquella nit de sopar d'amigues vam anar al Filomena, un gastrobar entre El Raval i Sant Antoni - el barri dels nous descobriments. A la cuina un atractiu xef, no para de preparar i servir plats. Veure'l també resulta un espectacle. Ens agrada tot el que mengem. Sobre tot unes esbargínies.

I ara és un altre dia. I el paràgraf anterior ja l'havies escrit fa uns dies i no el vols esborrar. Així que el deixes i passes de la primera persona del plural a la segona persona del singular. Per que des que vas fer el curs d'escriptura amb Eva, vas descobrir que pertanyies al grup de les segones persones. Potser perquè saps que en el grup dels segundons sempre t'has sentit més còmoda. 

I amb segona persona continues, i t'agradaria parlar de llocs, però també de reflexions. Com la d'ahir després de llegir la contra de la Vanguàrdia, "El vici d'escollir sempre la seguretat ofega la nostra vida". La veritat és que el títol de l'article ja és tota una reflexió. Però lo que més et crida l'atenció és que és parla sobre una dona que clarament renúncia a la maternitat per viure la seua vida.  I és que la maternitat es pot entendre de moltes maneres. Probablement hi ha tantes maternitats com mares hi ha. Tu saps que la teva té matisos que potser d'altres mares no entendrien. Com tu tampoc entens alguns dels de les altres. De la maternitat bonica i sublimada se n'ha parlat i se'n parlarà. Però de la part dura, de les incomoditats i de les renúncies que significa només se'n parla de portes cap a endins. Tu ho saps. Tens amigues sinceres amb les que ho has pogut compartir. A l'article es fa servir la paraula sacrifici. I tu penses que potser l'èquació de la maternitat hauria de tenir les variables de sacrifici i d'amor incondicional. I que cadascuna esbrini la seva incògnita.

I saps que la figura materna, un cop passada l'etapa infantil, en la literatura sovint apareix com a element fiscalitzador i de vegades com la veu de la nostra consciència. No cal anar gaire lluny. A Patria, la novel·la més llegida darrerament, Aramburu retrata dos maternitats, la de Miren i la de Bittori. I ho fa de manera diferent però les iguala amb el ressentiment que tenen amb els fills i amb la vida. I no saps que pensar de tot això. Potser la millor opció seria calcular la dosi de sacrifici exacta per estimar, educar i ajudar a créixer els teus fills, sense deixar de créixer com a dones amb vida pròpia.

I de l'article d'ahir a La Vanguàrdia, te'n vas a l'entrevista a Pierre Lemaitre que has llegit avui. I t'ha cridat l'atenció que ell també era un professor de formació professional i t'ha fet gràcia tenir amb ell este puntet en comú. En l'entrevista diu que les passions de la seua vida són la seua dona, la seua filla i escriure. Diu que ho ha fet tot una mica tard. Va escriure el seu primer llibre als cinquanta-sis i va ser pare als cinquanta-nou. I això t'encanta. Mai s'hauríen de donar per feniquitades les nostres fases vitals.

I De Pierre Lemaitre tornes a ser la de sempre. Perquè no vols renunciar a les teues coses trivials, innecessàries i supèrflues que t'omplen les butxaques de benestar i felicitat. Són les coses que t'aporten sensacions. Perquè sobre reflexions avui ja n'has parlat. I perquè fa dies que tries imatges que guardes al calaix i avui vols treure per compartir-les amb qui saps que també les gaudeix. I de nou et venen moltes ganes de reviure el teu esperit d'estiu rapitenc. On hi ha tardes on l'airet et toca la pell i et demana manigueta -o no, cabàs i sandàlies.

I ara recules a l'inici d'este post, perquè no vols deixar d'explicar que finalment vas estar al Tickets. I t'adones que no et venen prou paraules per descriure el que vas menjar i com et va agradar. Des d'aquí ho recomanes com a experiència gastronòmica per als que us agraden estes coses. I comparteixes imatges d'alguns dels plats -un de carn i un de pop - que més us van agradar.

I acabes pensant que per escriure has de ser més endreçada i menys irregular.
Encara et deixes moltes coses per explicar.

Les tres passions

Ahir llegint un article sobre l'escriptora Elif Shafak, i el seu últim llibre Les tres Passions, sobre la vida de tres dones musulmanes a Oxford, vaig saber que segons Bertrand Russell, les tres passions de la vida són el desig d'amor, la cerca de coneixement i la compassió del dolor aliè. 

Aquestes tres passions dotarien a qui les tinguès la categoria d'ésser humà, sensible, capaç d'estimar i ben informat. Qui és podria resistir a una persona així? 

I parlant de desig, el llibre de Care Santos, Desig de Xocolata, a banda de vindre'm unes ganes constants de menjar esta llepolia, m'ha agradat tant que si no l'heu llegit us el recomano. Com m'agradaria assistir a un dels seus tallers d'escriptura -m'acabo d'apuntar, a veure si m'agafen-. I quin premi Nadal més merescut el que li acaben d'atorgar pel seu llibre, Mitja vida. Un altre cap a la llista de lectures pendents.

I del desig tant d'amor com de xocolata a la il·lusió de viure en un món de musica i ball com el de La La Land, per a molts dels que conec una pel·lícula excessivament cursi, però a mi em va agradar. M'imagino aixecar-me al matí i cantar i ballar. Tot aniria més acompassat. I si fos amb Ryan Gosling poss també...

I del desig de menjar xocolata i de ballar amb Ryan, al desig de no perdre l'esperit informal i posar-me roba de cotó, fresca i contenta com la d'Ulla Johnson, un descobriment per casualitat, remenant calaixos virtuals d'algunes webs de moda. 

I del desig de posar-me fresca, al desig de tornar a La Mundana, un dels millors llocs per menjar al meu barri barceloní, Sants.  Quin tartar de tonyina...

I seguint el consell de Russell, del desig intentaré la segona passió, la recerca del coneixement. Aquí millor em tiro a la piscina i mentre em capbusso, decideixo. Són tantes inquietuts per a un sol ésser que potser ja no és passió, és deliri. 

I per últim la tercera, la compassió, un sentiment més enllà de l'empatia i de la simpatia. Potser la passió més difícil d'executar i delimitar. Aquí si que m'hauria d'aplicar.

I vatros com porteu les tres passions de Russell?

El món d'Hildegard

Llegeixes només al matí amb la ment desperta i renovada. Vas cap al món de la responsabilitat  i les circumstàncies adverses. Mentre llegeixes allargues el teu moment. Un temps breu i únic que per ser limitat t'aporta la màxima concentració. Quant t'apropes a la parada final, penses quina llàstima. Ara seguiria i seguiria fins al les últimes paraules de la història. La que ara llegeixes, la d'Hildegard Von Bingen, una sabia, una música, una pintora, una filòsofa, una metge, una visionària, una dona al cap a la fi.

El món d'Hildegard t'absorbeix. No saps si per l'olor de berbena, l'aroma que tan us agrada a les dos. L'aroma de Santa Maria Novella.

O per la Toscana, aquell lloc on ella vivia i on a tu t'agradaria viure. O per la necessitat d'amagar el que sentia i pensava per no incomodar i no provocar al món masclista que l'envoltava al segle XII.

Voldries visitar Lucca on Samuel Beyhe s'instal·la per investigar la vida d'aquesta dona tan poderosa, il·luminada i mística d'aquella època.

T'agradaria anar de Lucca a Florència i veure el paisatge. I menjar pizza amb oli picant i comprar-te un Luminor a la botiga Officine Panerai, ara dissenyada per l'arquitecta Patricia Urquiola.

I de Florència te n'aniries amb Bebel, el tio de Samuel cap a Nova York a tornar a veure a Adele, l'estimada de Klimt.

T'agradaria seguir llegint, però arribes a Sant Martí. I passes del món d'Hildegard al teu món real. I t'has d'esperar fins a demà  per veure com continua, 

La dona de les nou llunes, una història de Carmen Torres Ripa.

D'infermera a infermera.

Llegint el llibre de Gisela Pou, t'adones que no pares de subratllar frases que sempre has pensat, però que mai hauries dit. La primera que et va fer touchè a l'esperit va ser la de que "la infermeria és una professió que s'estima i que s'odia a la vegada".

"La veu invisible", és una novel·la , però també un recull de certeses i sentiments de moltes infermeres que han assessorat a l'autora.
S'apropa tant als teus sentiments i vivències que de vegades t'incomoda. Potser perquè succeeix durant l'època en que tu també vas ser infermera i et vas passejar pels jardins de Sant Pau mentre anaves al pavelló de Sant Rafael, on estava l'antiga UCI.

Vas marxar de la primera línia de foc, però les coses viscudes se't van quedar tatuades a l'ànima. Perquè la infermeria és això, un banc de vivències tan intenses que moltes vegades invaeixen l'espai de la vida pròpia. 

El llibre te l'ha recomant una infermera a la que també li ha recomanat un altra infermera. I així d'infermera a infermera, el llibre de Gisela Pou aconseguirà que la veu de les infermeres deixi de ser invisible.

A ell

Tornes a entrar, et sorprens de l'activitat i les visites. Serà veritat que té vida pròpia? Fins i tot et planteges que s'ho munta millor que tu. Ell no et necessita tant com tu el necessites a ell. Fa dies que no heu pogut tenir cap moment d'intimitat. I t'acabes d'adonar que sense ell tens dificultat per bussejar cap al teu interior. Sense ell vius i penses des de la superfície. En canvi quan estàs amb ell i els seus espais en blanc, et capbusses i descobreixes misteris del teu pensar. És la teua bombona d'oxigen.

Ara mateix, fent les primeres braçades ja ho notes. Saps que ho estàs fent quan la vergonya d'escriure des del fons, et comença a fer pessigolles a la boca de l'estómac. Perquè així se li'n diu  a aquesta part del cos, fons o fundus per als llatinòmans. 

Potser t'ajuden els diàlegs de la pel·lícula que de reüll mires i que de refilò escoltes, on el professor Keating diu als seus alumnes que cadascú ha de trobar el seu camí encara que sigue nedant contracorrent i que ningú s'ha de resignar per ser qui és, s'ha de ser un mateix.

Com t'agradaria ser una professora Keating i trobar la fórmula per captivar als teus alumnes. Saps que ho tens difícil. Et conformes en despertar-los un somriure encara que sigui efímer i la il·lusió per fer petites coses en els seus dies.

Des de l'inici d'un curs que ara comença, et retrobes amb ell. Et proposes no deixar de venir a veure'l com ho has fet aquests últims dies. Li deus els viatges cap allà on allò que està amagat de vegades es deixa vore. Li dones un post d'agraïment i el publiques.

via

A ell, el meu blog.

Per tot això.

Igual és perquè divendres vas anar a passejar pel Born. I vas acabar sopant al Salero, un d'aquells llocs que t'agraden. 

O perquè ahir, dissabte, era el dia vintdecadamés i des que vas deixar de fumar, et compres la revista Telva. Cada mes dubtes. Però entres i l'agafes. Encara no pots deixar de fer-ho.

O perquè ahir vas anar a dinar a Topanga, a la frontera entre Castelldefels i Gavà. Vora mar; cuina asiàtica; vinet del Montsant; sol a la cara; et vas sentir de vacances.

O perquè després vas anar a visitar l'exposició T'estimo? al Museu d'Història de Catalunya on la visita guiada pel professor Xavier Roigè, la va convertir en especial. Després l'hora de les teues reflexions, que no conclusions. L'amor i el matrimoni a través de la història et demostren que la teua companya tenia raó. El matrimoni per a tota la vida és una utopia. Tot i que alguns encara hi posem resistència.

O perquè avui, com cada diumenge, has llegit la Vanguàrdia i entre moltes dades- saps que  denota superficialitat per part teva-, t'has quedat amb una marca de bikinis, Bohodot. Una marca de Badalona que ha treballat per a TCN, una altra marca més cara, això sí. Innovadora.

O perquè has anat a fer el vermut a la caseta del Migdia. Has tingut el port als teus peus i has vist  creuers que van i venen de llocs diferents, plens de gent que també deu tenir llistes plenes de coses per compartir.

O perquè al diari Expansion, has descobert Allwelove, on dissenyen i fabriquen unes bosses que semblen fetes per a tu i on et pots posar les inicials. Sempre t'han agradat les coses personalitzades.

O perquè avui has fet de pastissera. Has tret la teva vessant exacta i matemàtica. I t'has proposat seguir la recepta que segons Sese Sanmartin, és  la del millor pastís de carlota del món.

O perquè una companya de feina et va recomanar llegir la "Isla de Alice" de Daniel Sanchez Arevalo . I t'està agradant tant, que no pots parar de llegir-lo. 

I per tot això, avui t'ha sortit publicar una entrada tan llarga.

Picadetes de Benedetti

No te'n pots estar de sentir-te una mica satisfeta -mai ho estàs del tot, sempre tens peros-. Ho estas tornant a fer. Acabes la teva jornada i estàs prou -des-cansada per voler teclejar alguna coseta. Mai t'hagéssis imaginat que l'ocurrència de crear un blog i la teva mania d'escriure-hi, et faria sentir tan plena. 

No te'n pots estar d'escriure sobre ell. Has vist al Catorze que va morir un dia com avui, mes de maig, dia disset.
No te'n pots estar d'agrair-li que t'hagi reconciliat amb la poesia. Les imposicions acadèmiques van fer que la deixéssis d'estimar abans de fer-la servir. Ara t'agrada, això sí, en petits tastets, a l'estil "picadetes". Ara una frase, ara mitja estrofa, ara sencera, però mai tot el poema.
No te'n pots estar de compartir algunes de les seves grans ocurrències sobre coses bàsiques, simples,  de les que valen la pena.

Betty Smith, encantada de conèixe't.

Hi ha lectures que sembla que estiguin escrites per a nosaltres. Quan això passa, és com si de sobte una nova amistat platònica neix i a partir d'aquell moment et sents connectat amb qui les escriu. I venen ganes de llegir més i més d'aquell autor o autora i venen ganes de conèixe'ls i saber quina és la seva motivació. A mi m'ha passat amb aquesta dona, Betty Smith, autora del llibre que estic llegint, Un arbre creix a Brooklyn, i nova amiga...

I en primer lloc, em sap molt greu, haver llegit tan tard aquest llibre, èxit durant els anys 40 a EEUU.

També em sap greu una altra cosa... jo que sempre defenso i reclamo les no diferències entre ells i elles, ara us he de confessar que m'hi entenc molt millor amb les escriptores que amb els escriptors. La nostra amistat platònica ens va molt millor, perquè ens sentim una mica més connectades amb aquesta sensibilitat pràctica d'algunes, que traspassa èpoques i viatja en el temps per crear noves connexions a l'estil d'una teranyina...

M'agrada com descriu la vida d'aquella xiqueta, a Brooklyn. Quan encara era una ciutat i no un barri... En l'època que els que no tenien cap oportunitat s'anaven imposant en una nova societat tan diversa. Conseqüència de la massiva arribada d'emigrants durant els anys 20...

És un llibre que té molts paràgrafs per subratllar....

Un és aquest...

" A partir d'ara el món serà seu gràcies a la lectura. Ella mai més tornarà a estar sola"

Un any i mig

De les recomanacions recollides per Sant Jordi, me'n vaig quedar amb una, la de Mini, una amiga publicista i que vaig conèixer fent de consort en un Brasil de condominis i de xofer privat. Ella em va recomanar "Un any i mig" de Sílvia Soler. I en lloc de començar amb la llista de lectures pendents que tenia i que vaig compartir, ho he fet amb aquest llibre. La veritat és que m'ha agradat tant que m'he quedat en ganes de llegir més coses d'aquesta autora, germana de Toni Soler. I comentant això mateix, que m'havia agradat, una altra amiga, Roser, em va recomanar un altre llibre seu, "L'estiu que comença". I a més em va suggerir que el comences a llegir per Sant Joan que és d'on parteix la història. No se si tindré prou paciència.

Mentrestant, estic fent un altre descobriment literari, molt diferent, però igual d'interessant. He passat de les interelacions d'una família actual a Badalona a la relació entre dues amigues i el seu món de finals dels anys 50, a Nàpols.
És el que té la lectura. Et permet viure històries en diferents moments i sentir-les teves des de la primera paraula.

A Badalona, Roger, el petit s'hi passa hores al mar esperant l'ona que el faci girar cap per avall i li doni el gir que necessita la seva vida...

via

Mentrestant, a l'any 1958, a Nàpols, Lenu i Lila, descobreixen un món a l'altra banda del pont on no hi havien anat mai fins que les inquietuds de veure i viure més, les impulsen a créixer...

via

Suite francesa

Maig de 2013. Un dinar amb gent de la que no costa gens escoltar. De la que val la pena escoltar. Arriba l'hora de recomanar lectures. Se'n proposen moltes. De totes les propostes, només se'n queda una retinguda en la memòria, Suite Francesa d'Irene Némirovsky. El primer llibre que vaig llegir havent començat aquest blog i també la meva primera recomanació.

Una història de dos persones que es troben, ella, francesa i jueva, ell, nazi i alemany; succeeix durant l'ocupació alemanya en territori francès, l'any 1940. 

Una història escrita per l'autora en la mateixa època en que es desenvolupa la novel·la, però no va ser fins 2004, que la seva filla en anar a donar els seus papers, descobreix aquest manuscrit. 

Irene, d'origen jueu va ser assassinada a Auschwitz. La seva novel·la ha esdevingut un dels millors testimonis de la segona guerra mundial. Una escriptora quasi perfecta en els temps i en el llenguatge precís i endolcit en el punt just. Sense cap excés. Amb la mesura exacta.

Ara tinc moltíssimes de veure la pel·lícula, estrena d'aquest més de maig. A veure si està a l'alçada de la novel·la...

Lectures per no deixar de llegir ni sota la pluja

Demà es compraran i regalaran molts més llibres dels que es llegiran, però tant li fa. És el dia de les lletres i elles seran les protagonistes. A partir de demà totes les ànimes lectores s'enriquiran amb una nova història i totes aspiren a trobar-ne alguna de les que que no deixarien de llegir ni sota la pluja.

En el món paral·lel de les llistes de lectures pendents, hi ha títols i títols que han anat arribant mitjançant diferents ímputs a cada ànima lectora. I cadascuna d'aquestes ànimes ja té preparada la seua.

Aquí en va una...

• " L'amiga estupenda" d'Elena Ferrante, una autora italiana prou desconeguda. És el primer d'una trilogia. L'he vist referenciat en més d'un lloc i en una llibreria de Nova York, el presentaven com el llibre que et canviarà la vida. Segur que és una exageració, però pica la curiositat no??
• " Apropiació indeguda" de Lena Andersson, una història d'amor, èxit entre les dones a Suècia, un país on no calen reivindicacións del feminisme.
• " Les dones de la Principal" de LLuís LLach, perquè em va agradar "Memòria d'uns ulls pintats"
• " No ens calia estudiar tant" el tercer Sant Jordi que em surt Marta Rojals a la llista...
• I per últim, un clàssic de la nostra terra i que encara tinc pendent de llegir, " La Menestrala" de Francesca Aliern.
• Ayyy, i em deixava, "Algú com tu" de Xavier Bosch i Premi Ramon LLull.

Quina és la vostra llista de lectures pendents ????

Bàrbara i Jaume a la Ràpita

L'arqueòloga Núria Ibañez, que ha crescut entre la Ràpita i Santa Bàrbara, ha creat dos personatges joves i aventurers que sense saber-ho estant donant a conèixer els millors racons i la història del nostre territori. Aquestos personatges són Bàrbara i Jaume. I en " Un Sant Jordi molt especial" podrem llegir les seues aventures per la Ràpita.
Núria m'ha explicat que és un llibre molt dolç i que fins i tot per a la presentació va portar coquetes de segí. Una de les nostres meravelles.

Gràcies Núria. Amb aquestes històries fas que els nostres menuts aprenguin a estimar la seua terra i entre tots fer una mica de país!!!

La Col·lecció: El Montsià de Bàrbara i Jaume

Joan Margarit, un filòsof del sentit comú.

Si en aquests moments, hagués de triar un representant del sentit comú, escolliria a Joan Margarit, poeta i arquitecte. Cada vegada que l'escolto, penso que el seu punt fort no és ni la poesia, ni l'arquitectura d'estructures, sinó la filosofia.

Algunes de les seves reflexions són dignes de ser penjades al capçal del llit.

Sobre la poesia....

"El poema ha d'entrar en allò que no veiem, però a partir del que veiem", "El final del poema ha de lligar el que no es veu amb el punt de partida que es el que es veu", "I entre mig suggerir i suggerir per a que el lector interpreti la seva pròpia metafísica", " Hi ha que saber que buscar i quines eines necessitem per poder-ho buscar"

Sobre els mites com la mort...

" No és el mateix dir que t'espera la mort que dir que t'espera el final de la vida, lo primer és mentida, a la mort ningú la vist. Lo següent és veritat"

Sobre els records...

El cervell selecciona els records. Cal saber perquè té aquests records i no d'altres...

Mentre sona Jorcx interpretant a Joan Margarit...

Aquest dimarts 3 de febrer, presenta el seu nou llibre de poesia a la llibreria La Central, Des d'on tornar a estimar.

Cada cosa al seu lloc i un lloc per a cada cosa

No és la primera vegada que parlem del que pot representar endreçar coses materials per possibilitar l'ordre de les altres coses, les immaterials. Sóm éssers racionals i gens compartimentats. Això vol dir que el que ens passa en el medi extern, afecta al l'altre medi, l'intern.

És un fet que tenir les coses que ens envolten endreçades i organitzades, ens aporta sensacions de control, seguretat i benestar. Avui, li ha tocat al blog. 

Els que aneu llegint el que per aquí es publica, ahir, vau saber que m'he atrevit a començar a escriure una història que sabem com comença, però que ningú sap com acaba. Tracta sobre una dona nascuda al Delta de l'Ebre, Marieta, criada en un entorn rural i que ara viu a Paris on treballa com anestessista. És una adulta jove que tot i que professionalment ha arribat a un cert nivell de maduresa, encara li queda un gran camí a nivell personal. Marieta encara ha de viure unes quantes aventures i desventures fins que arribi al lloc que està buscant, ella mateixa.
És per això que he decidit posar una mica d'ordre. En un primer moment vaig pensar que estaria bé anar publicant les coses de Marieta en aquest mateix blog i desar-les en una pestanya específica, però he vist que no. És millor no barrejar les coses i mantenir un ordre.
A partir d'ara si voleu saber com està Marieta, haureu d'anar al nou blog que li he creat. El blog de Coses de Marieta. El fet de separar aquests dos projectes em donarà una mica més d'intimitat, em farà sentir més còmoda a l'hora d'escriure i em permetrà seguir un altre ritme de treball.
I tornant al tema d'endreçar i organitzar-nos, comparteixo algunes imatges inspiradores per mantenir l'ordre de les coses...

via