Ja sabem que per escriure cal arriscar-se a fer una mica el ridícul. I avui, només avui, per ser el primer dia, demano disculpes per l'atreviment.
Microcapítol 1: Marieta vol viure poc a poc
Marieta, criada al Delta, gairebé en mig d'arrossars, s'ha aixecat aquest dissabte assoleiat i fred de gener recordant un d'aquells propòsits que cada any es planteja, però que mai aconsegueix, viure poc a poc i no córrer cap al món dels neguits i de l'ansietat de no poder arribar a tot el que pensa que ha d'arribar cada dia de la seva existència.
Ella que es va criar al ritme de les estacions i dels moviments de les aus migratòries, ara és una dona de món, que viu a una gran ciutat com Paris i amb una feina de responsabilitat. És anestessista en un dels hospitals de referència de la capital francesa.
Avui després de 24 hores de guàrdia i una ponència per preparar, ha decidit aturar-se.
Aquest matí ha sortit amb la idea d'esmorzar en un cafè parisenc i caminar pel Mercat de les Puces. Sap que allà els venedors no criden i podrà contemplar les parades i fantasiejar amb l'objecte que més li cridi l'atenció. Avui, s'ha fixat amb un exemplar del Petit Príncep i a l'obrir-lo ha llegit aquest fragment que li ha resultat alhora familiar i revelador:
—Buenos días –dijo el Principito.
—Buenos días –dijo el mercader.
Era un mercader de píldoras especiales que
aplacan la sed. Se toma una por semana y ya no se
siente necesidad de beber.
—¿Por qué vendes eso? –dijo el Principito.
—Es una gran economía de tiempo –dijo el
mercader–. Los expertos han hecho cálculos. Se
ahorran cincuenta y tres minutos por semana.
—¿Y qué se hace con esos cincuenta y tres mi-
nutos?
—Se hace lo que se quiere...
«Yo –se dijo el Principito– si tuviera cincuenta
y tres minutos para gastar, caminaría tranquila-
mente hacia una fuente.»
A. de Saint Exupéry
imatges via
PER CONTINUAR LLEGINT AQUESTA HISTÒRIA HAS D'ANAR AL MEU ALTRE BLOG: COSESDEMARIETA.BLOGSPOT.COM
