El que la mediocritat ens regala

Quan ens sabem mediocres, la humilitat ens empodera, la temor a fracassar es dilueix i a partir d'aquí, les coses milloren. Saber que ho hem fet el millor que hem pogut, i hem gaudit mentrestant, és la recompensa i el que ens reconforta. 

El caure'ns bé a natros mateixos tot i que les coses no ens hagin sortit tal i com esperàvem o desitjaríem, és el millor regal que ens podem fer. Per que de vegades la temor a no ser perfectes ,  a equivocar-nos i a ser jutjats, ens frena. 

I amb això no voldria promoure la desídia ni perdre l'interès de les coses sublims per ben fetes. Però és ben cert què si gaudim i fluïm del què fem, alguna cosa màgica traurem. 

I és que en el món dels mediocres tot són avantatges. Les coses es veuen amb més claredat, sense enveges ni competitivitats que només perverteixen i desconforten.
En el món dels mediocres l'ego es queda al sofà fent la migdiada i ja no es pateix pel que veuran des d'una altra mirada.
En el món dels mediocres trobem amb més facilitat tot el que ens defineix com a persones, sense pressions ni expectatives. Només valorant i agraint el que la mediocritat ens regala.

I en aquest moment, des del món dels mediocres, m'és més fàcil, compartir sense l'objectiu de escriure i conformar la millor de les entrades. 

Perquè des del món dels mediocres, gaudeixo i comparteixo imatges d'Esprit champètre. 

Perquè des del món dels mediocres, encara que tard, us recomano una pel·lícula preciosa, "The artist".

Perquè des del món dels mediocres un jersei gustós i ample em sembla el millor maquillatge

Perquè des del món dels mediocres el meu racó de món, la Ràpita, és el millor per estar-m'hi.

Perquè des del món dels mediocres el millor regal és el que em fan a l'estimar-me.

Perquè des del món dels mediocres, un detall és el que més importa.

Però sobretot perquè 
des del món dels mediocres sento que la creativitat ja no necessita coratge.

Entre interferència i interferència

Diu que admirar coses que mos semblen boniques en japonès té una paraula, "wabi-sabi". I si fóssim budistes sabríem que l'apreciació de l'entorn, és fonamental. Perquè admirar les coses boniques no depèn de l'exterior, és un procés que només pot sortir del nostre interior. Santandreu a "Ser feliç en Alaska",  associa aquesta capacitat d'apreciar el que ens envolta a l'obertura mental.

A tots ens agrada gaudir i admirar qualsevol detall, però no sempre tenim aquesta disposició. Les interferències de cada dia, ho dificulten.

LLegint a Walter Riso, he tornat a tenir present la importància de sorprende'ns de qualsevol cosa que mos agrade. La sorpresa davant allò que mos agrada i emociona mos fa sentir vius, presents i autèntics. L'emoció de descobrir que una cosa mos agrada, no necessita el procés del nostre pensament. 

Mos agrada i prou.

I aquests dies, entre interferència i interferència, vull compartir algunes coses que m'han despertat el "wabi-sabi". Aquesta capacitat d'apreciació que no sempre té oportunitat de manifestar-se.

I així entre interferència i interferència, arribo al poble i no puc deixar d'admirar com el sol es reflexa d'una manera diferent cada vegada.

I entre interferència i interferència, bado i babejo amb una pel·lícula com Maggie's plan. Una història de gent bona i molt d'amor. Rebecca Miller broda aquesta història i Greta Gerwig, la protagonista, com si continues sent Frances Ha, li dona un toc indie que de vegades costa trobar.

I entre interferència i interferència, vaig anar a sopar a un lloc espectacular, l'Ikibana. Molta fusta, molta gent guapa i cuina japonesa-brasilera. Perquè a Brasil , més concretament a Sao Paulo, hi ha la comunitat japonesa més gran del món. I aquesta cuina n'és un testimoni.

I entre interferència i interferència, m'he adonat que m'encanten les peces d'este vellut tan tou i suau que porta Giorgia Tordini.

I entre interferència i interferència, intento comprendre i admirar la poesia d'Emily Dickinson en la pel·lícula que vaig vore ahir al Boliche. "A Quiet Passion", transmet com la no-vida d'aquesta escriptora la pot arribar a convertir en una de les millors poetes americanes.

I entre interferència i interferència i després d'un sopar a la Bodegueta, la de tota la vida, a Rambla Catalunya, vaig anar a fer una tometa, com diu la meua cunyada, a Boca Chica. Decorat per Lázaro Rosa Violan, un mestre generador del wabi-sabi i creador dels lavabos més espectaculars. Perquè posats a admirar, també ho podem fer amb els lavabos.

Que tingueu un bon wabi-sabi!

Pàgina 1 de 365, exposició del rapitenc Ramon Guzman.

Quan la mar s'imposa en tota la nostra manera de ser i de fer, ho fa des de la pàgina 1 fins a la 365 de cada any.

Quan la mar s'imposa, l'artista ho sent...

Exposició de Ramon Guzman al Museu de la Mar, guanyador del premi d'escultura Agustí Vizcarro, 2014...

Els fars de la nostra vida. Pintora, Anna Solé

Avui, s'ha inaugurat la primera exposició de pintura d'Anna Solé. És la col·lecció de fars que des de fa un temps ha estat pintant amb la dedicació que li permeten les altres disciplines creatives que realitza -que en són unes quantes-. És el que té ser creativa, inquieta i polifacètica i saber aprofitar el temps que la vida t'atorga. 

Ella, com molts, sent fascinació pels fars i tot allò que els envolta. La seva solitud i la seva fidelitat a l'hora de guiar a navegants desorientats i en situacions difícils, els converteix en un referent d'estabilitat per a un mar voluble, canviant i imprevisible. 

Que curiós. Es podrien fer moltes analogies amb situacions de la pròpia vida, també de vegades voluble, canviant i imprevisible, en les que es necessitaria tenir un far en el que fixar-nos i orientar-nos en les infinites decisions que hem de prendre cada dia.

L'exposició la podeu veure a la Pizzeria Mariluz, on els fars s'han integrat perfectament en les seves parets de pedra.

Anna, no només ha posat el seu segell personal en les pintures. També ho ha fet amb aquest escrit.

Ignasi Blanch i l'inici d'una conversa

Ara farà cinc anys. Era un dia de maig de l'any 2010. El meu pare i jo estàvem a la sala d'espera d'un hospital a Barcelona. I va ser ell qui va començar la conversa. Per tant el mèrit va ser tot seu.

D'on sou? De la Ràpita, li vam dir. Quina casualitat. Jo de Roquetes, però visc a Barcelona. Jo també visc a Barcelona, li vaig dir. 
A partir d'aquell primer contacte, hores i dies per xerrar i compartir moments delicats prop de la malaltia i de les incerteses. La millor ocasió per ser un mateix. Sense poses ni artificis. Quan els coneixements i les habilitats passen a segon pla i on la persona és el que compta.

Ignasi va resultar ser d'aquelles persones que desprenen pau i alhora energia. De seguida, va saber connectar amb el meu pare i va saber conduir les converses cap a l'interès mutu sense sobreprotagonitzar-les. Des de la igualtat. 

Per al meu pare, haver-lo conegut, sempre serà un gran aconteixement.

Quin regal de persona i quin regal saber que era un artista amb sensibilitat. L'únic català i espanyol seleccionat per poder dibuixar al mur de Berlin amb el projecte East Side Gallery.

Us parlo d'Ignasi Blanch, l'il·lustrador ebrenc més internacional i que avui la casualitat me l'ha fet retrobar amb aquesta imatge a Catorze. Cultura viva; on el consideren el seu dibuixant de capçalera.

Has vist com passa el temps??

Després de veure aquesta il·lustració, no m'ho he pensat gens. M'he posat en contacte amb ell i m'he atrevit a demanar-li que triï per nosaltres, algunes de les seves il·lustracions i que ens expliqui una mica la seva història. I no només ho ha fet, sinó que ha compartit una de les seves il·lustracions inèdites. Ho transcric amb les seves pròpies paraules:

1-Il·lustració per al clàssic EL GRAN GATSBY de F. Scott Fitzgerald. Editat per Nòrdica libros de Madrid ha estat un gust poder il·lustrar aquest clàssic de la literatura per adults.

2- Il·lustració per a la coberta de la revista de cultura EL MALPENSANTE de Colòmbia. Durant tres estius he tingut l'oportunitat de participar en projectes diversos a Colòmbia, concretament a Bogotà i a Medellín. A un d'aquests viatges va sorgir el projecte de fer la portada per la revista EL MALPENSANTE . Una publicació molt apreciada al país, dintre del món cultural.

3 - Il·lustració just acabada de fer i encara inèdita per al llibre ELS TREBALLADORS DEL MAR de Victor Hugo. Una adaptació que sortirà al mes de març i publicada a Barcelona per l'editorial Teide.

I per últim, la més especial... i amb la que tots els ebrencs també podem col·laborar...

4- Il·lustració per al llibre KITO. Conjuntament amb el meu germà Alfred, hem editat recentment un llibre en benefici de la Lliga contra el càncer de Tarragona i les Terres de l'Ebre. Estem molt contents d'aquesta proposta que pot servir per ajudar a molta gent de les nostres terres!

Moltes gràcies per la teva generositat Ignasi!! 

Al seu web podreu conèixer la seva trajectòria i més de la seva obra. Ignasi Blanch.

Neu a Montsià. Per Rafa Baila, un caçador d'imatges.

Aquest espai és com un dau amb les seves diferents cares. La principal és la de compartir imatges i coses de la nostra terra. I de la manera més bonica que hi ha: la col·laborativa. 

Gràcies a artistes incansables i caçadors d'imatges boniques, com Rafa Baila, avui podem fer més bonica la visió d'aquest raconet de món.

Joan Margarit, un filòsof del sentit comú.

Si en aquests moments, hagués de triar un representant del sentit comú, escolliria a Joan Margarit, poeta i arquitecte. Cada vegada que l'escolto, penso que el seu punt fort no és ni la poesia, ni l'arquitectura d'estructures, sinó la filosofia.

Algunes de les seves reflexions són dignes de ser penjades al capçal del llit.

Sobre la poesia....

"El poema ha d'entrar en allò que no veiem, però a partir del que veiem", "El final del poema ha de lligar el que no es veu amb el punt de partida que es el que es veu", "I entre mig suggerir i suggerir per a que el lector interpreti la seva pròpia metafísica", " Hi ha que saber que buscar i quines eines necessitem per poder-ho buscar"

Sobre els mites com la mort...

" No és el mateix dir que t'espera la mort que dir que t'espera el final de la vida, lo primer és mentida, a la mort ningú la vist. Lo següent és veritat"

Sobre els records...

El cervell selecciona els records. Cal saber perquè té aquests records i no d'altres...

Mentre sona Jorcx interpretant a Joan Margarit...

Aquest dimarts 3 de febrer, presenta el seu nou llibre de poesia a la llibreria La Central, Des d'on tornar a estimar.

Plató & Gary Cooper

 Sòcrates, en el seu discurs sobre l'amor, al banquet de Plató deia que...

"l'amor es un desig del que no es té i es anhelat com el més sublim i bell; "és", deia, "un impuls cap a la plena realització humana"

I si hi ha algú que va donar cos i ànima a molts primers i adolescents conceptes d'aquest amor platònic, va ser ell, Gary Cooper... 

Qui va ser el vostre??

via

Una història entre Paris i Londres

Hi ha arts que només es poden desenvolupar si hi ha un do innat en qui les desenvolupa. Arts com la pintura, el dibuix, l'arquitectura, l'escriptura, la poesia, el disseny.... no només depenen de la disciplina, de la rigorositat i de la constància. Necessiten alguna cosa més per arribar a ser una obra d'art. Expressió que mai ha estat tan oportuna.
Escric aquestes paraules després de llegir "Mas allà del olvido", l'última obra publicada de Patrick Modiano.
Com a lectora corrent, que tant llegeix una novel·la policíaca, com una d'històrica o una de romàntica i costumbrista, el que sí que he après és que hi ha històries tan ben escrites que et conviden a ser paladejades, de la mateixa manera que ho fem amb una bona xocolata.
Quan la cadència adequada d'unes paraules senzilles sense cap pretensió, t'aboquen a la seva degustació potser sí que es mereixen un premi Nòbel.

La història succeeix entre dos ciutats.

París ...

via

i Londres...

via

Woodyallenista per devoció

 Ja pensava que no seria a temps de veure-la, però al final sí, he anat a veure la última pel·lícula de Woody Allen. Tot i haver llegit algunes crítiques poc alentadores, he anat amb la convicció de que no era de les millors pel·lícules de Allen, però amb la seguretat d'una woodyallenista devota de que malgrat tot m'agradaria. És el que passa quan sents devoció per alguna cosa. Que acabes perdent l'objectivitat.

I...efectivament. He gaudit de la pel·lícula, de l'ambientació, del guió, de la música, de la fotografia, del vestuari i sobretot dels actors protagonistes, un Colin Firth i una Emma Stone sobresalients.

Si us agrada Allen, us la recomano.

via