Mossets per Madrid

L'expressió "fer un mosset" implica menjar lleuger, però no eximeix ni el bon gust ni la qualitat del que mengem. A casa la fem servir moltíssim. Reflecteix la idea de menjar la quantitat justa i si pot ser amb el màxim plaer. 

Per Madrid és el que hem anat fent, "fer mossets", uns més grossos que d'altres, i alguns són dignes de ser comentats.

• El primer el més típic, el vam fer per dinar, al barri de la latina, a "El Madroño", àlies La "Taberna del Nuncio"- això ens va dificultar una mica, trobar el lloc-. Allà els plats típics són el bacallà arrebossat i un sublim "rabo de toro", el més melòs que he menjat mai. Ens van tractar com a reines catalanes i ens van convidar a Licor de madroño, fet per la pròpia casa. Vam estar a punt de cantar-los els segadors, però al final la somnolència postpandrial ens va conduir directes a l'hotel per fer una mini migdiada.

Al mateix barri de la latina ens vam quedar amb ganes de tastar altres llocs, com "La perejila"

"Casa Curro"

"La colchoneria"

I Casa Lucio!!

• El segon, va ser a Streetxo, el local de tapes asiàtiques de l'estrellat David Muñoz, un mos que no té res de típic, però que va ser molt original i innovador.

Alguns dels platets que vam fer.

• dumpling pekinès amb orella confitada i hoissin d'all i oli i comgombret. Us he de dir que estava espectacular amb aquesta salseta dolça i roigeta 

• Costella d'escrita (sí,sí!! l'escrita està triomfant en els millors restaurants), amb fulles de banana, sambal indonesi de pasta de crustacis, amb spicy-salmorejo-cremós-picant.

• Pop charsiu (barbacoa china) amb pasta de gamba fermentada i xiles dolços. Padthai cremós de tintes, ginger i pols de gamba seca. Buff!! fins i tot, m'ha costat escriure-ho- tenia una xuleteta, no us penseu que ho he escrit de memòria-. Aquesta és la que a mi més em va agradar.

• I en la mateixa imatge, l'última, saam de panceta ibèrica a la brasa, amb condiment de musclos escabetxats, shitakes, salsa sriraxa i tàrtara "xo".

En la mateixa terrassa Gourmet experience, ubicada a dalt del "Corte Inglés" de Serrano on està l'Streetxo, hi ha la gelateria dels germans Roca, Rocambolesc, on vam fer el postre, uns gelats espectaculars...

I fins aquí els posts del viatget a Madrid. Ja veieu que l'he aprofitat al màxim blocairement parlant, bé escrivint....

De Chueca a "Malasaña"

Des de que sabia que havia d'anar a Madrid, em feia molta gràcia visitar el barri de Malasaña. Un barri que va ser escenari de la "movida" madrilenya i que més s'assembla al barri del Born, quant a ambient, locals i esperit hipster. 

De Malasanya ens han quedat ganes de descobrir molt més. Haurem de tornar-hi. Això sí en una altra època de l'any millor. Feia tanta calor que semblava que enlloc de xafar carrers xafessem una planxa calenta.

De "Malasaña", ens va agradar molt aquesta botiga, La escalera, al carrer del Pez. Micaela la persona que la porta va ser molt maca i li va fer molta il·lusió que féssim fotos per compartir-les al bloc. Li vaig prometre que li passaria l'enllaç. Moltes gràcies Micaela. La teva botiga és d'aquelles amb ànima. 

A Malasaña també vam estar a "La bicicleta", un dels llocs que ha sortit en la premsa escrita, per ser punt de trobada de la reina Letízia amb els seus amics- només de manera anecdòtica-. El local a tope i molt xulo.

Altres llocs de Malasaña, El cafè Amargo...

I Bar Galleta

Dos títols per triar: "No és el mateix de Sants a Atocha que d'Atocha a Sants" o "Uns dies per Chueca"

En el post anterior, el de Federica & co, ja us he explicat que he estat uns dies per Madrid i que tenia moltes imatges de llocs per compartir. Però abans, voldria començar aquest post dient que no és el mateix anar de Sants a Atocha que d'Atocha a Sants.

Ha estat la primera vegada que he anat amb l'AVE i molt bé. Però lo més impactant de tot va ser l'arribada a la flamant estació d'Atocha, competència del govern central al igual que la pobra i desmantelada estació de Sants que des de fa un temps s'ha convertit en el pitjor racó del barri i gairebé de Barcelona. A mi aquest assumpte m'inquieta. De fet ja fa temps que em va pel cap fer una Change.org per tal de recollir signatures perquè algú tingui la voluntat de dignificar l'estació catalana, una de les portes principals de Catalunya.

Sort que el disgust se'm va passar ràpid, un cop em vaig instal·lar al carrer Fuencarral, en ple barri de Chueca, per cert, en un hotelet low cost de "luxe", Sidorme, que tenia tot el que ha de tenir un bon hotel (aire condicionat, netedat, terrassa, disseny, i una política de renovació anual dels seus matalassos de qualitat).

A la tornada la cosa va fer un gir de 180º. La impressió de la funcionalitat interna d'Atocha és pèssima. Mentre esperàvem l'AVE, vam passar calor i vam haver d'estar una mica acinats fins que vam pujar al tren. Almenys a Barcelona, Sants no està bonica però funciona molt dignament amb l'eficiència catalana.

Bé però com aquest bloc - per principis- no vol ser un lloc de queixes ni de rancúnies amb el govern central ni amb ningú, canviarem de tema.

Ja us he dit abans que hem estat instal·lades- he anat amb la meva amiga Olga- en el barri de Chueca. Crec que aquest ha estat el millor encert. Des d'allà i amb una mitjana de quinze a vint minuts caminant, pots anar a la Plaça del Sol, a Malasaña o al barri de Salamanca.

He estat en molts llocs fotografiables per al bloc i m'agradaria compartir-los. I ho voldria fer per parts. En aquest post ens centrarem en alguns llocs del barri de Chueca, els propers seran de Malasaña, i l'últim només centrat amb la gastronomia. És curiós, però des de fa un temps ja no miro les coses sola, les miro amb la companyia de tots i totes les que també disfruteu dels petits detalls. I us he de dir que és molt reconfortant. Moltes gràcies per la part que us toca!!!

• A Chueca...

Per fer un bon esmorzar- o un bon brunch, com es diu ara..- a Harina, un forn molt minimaliste que teniem a la vora de l'hotel

Le Sac, una botiga digna del Born...

Caminant de Chueca cap a Serrano, pel carrer Augusto Figueroa el paradís de les sabates. Més endavant pel carrer Recoletos vam fer una paradeta a La Jefa Home Bar, un lloc preciós on prendre alguna cosa i menjar. Amb gent molt amable i que estimen molt Barcelona. 

Federica & co

Aquests dies he estat per Madrid. D'una manera molt diferent de les vegades anteriors. Ha estat una visita en dies laborables on la vida seguia com sempre i on principalment l'únic que hem fet és passejar i observar aquesta vida de ciutat i la seva gent.
Fruit d'aquesta visita, el que m'he emportat és que la gent d'allà és amabilíssima. I que com a tot arreu hi ha llocs mereixedors de ser compartits.
El primer que voldria compartir és un lloc que ja coneixia a través del blog, Federica & Co, una espècie de botiga/mercadillo ubicada en uns jardinets a Hermosilla, 26.
Federica & Co, va ser una precursora de l'estil country/shaby/vintage que ara està tant consolidat.

Capricis neuronals de la cinquantena

Entre una festa sorpresa i tres celebracions més m'he anat instaurant en la cinquantena i no només de manera temporal i numèrica sinó que ja ho he viscut de manera física amb un evident augment de la meva presbícia. Tant era així que feia dies que tenia mandra de tafanejar i llegir qualsevol text amb l'ordinador i només em venia de gust llegir a Almudena Grandes en el Kindle, on podia posar una bona mida de lletra. Pensava que era el cansament d'un final de curs intens, però no, el meu oftalmòleg m'ho va confirmar la setmana passada i avui amb els vidres ben graduats ja torno a ser la de quaranta-nou anys de fa quinze dies. Quin descans. Ja pensava que la cinquantena començava a defallir les meves forces i les meves ganes de fer i improvisar escrits.

A més, estic doblement contenta perquè tornant cap a casa en la porta d'un estudi de iogació- a saber, ioga i meditació-, que tinc molt a prop, hi havia un rètol moníssim i vintage d'aquells on hi ha escrit "Come in. We are open". I no se perquè, del verb "open", mentalment me n'he anat als verbs irregulars de l'anglès. Aquells que sempre entraven als exàmens d'anglès de Doña Antoñita. I no se si perquè ja veia molt millor amb les noves ulleres, els he recordat un a un i he comprovat que me'ls sabia tots. Dels verbs irregulars, me n'he anat a les preposicions del castellà, una altra cosa que sempre entrava als exàmens i he comprovat que me n'en recordava de totes. De les preposicions m'he passat al poema de "La canción del pirata" d'Espronceda que en algun moment de la nostra EGB, ens van fer memoritzar, i també me'n recordava!. I m'he anat animant i la meva ment ha fet cap a una de les cançons dels Beatles, "Nowhere man", I també me'n recordava de la lletra!! 

Que curioses són les nostres neurones. Se'n recorden d'inutilitats com les que acabo de fer esment i no podem recordar altres coses més recents e importants. Sort que per als fets i sensacions molt desagradables com el dolor també són selectives.

I parlant de la lletra de la cançó. De vegades em sembla que jo també sóc una nowheredona, que escriu les seves nowhereparaules per als nowherelectors, sense saber que pensen ni que opinen. Des d'aquí us animo a que em feu comentaris. Se que entreu i alguns llegiu. Les estadístiques del bloc ho confirmen. No tingueu vergonya. Aquí ho podem dir tot.

Us deixo amb la cançó i la lletra...

Tots som Sommeliers

M'ha encantat la primera entrevista que li han fet al poble a Teresa Nogueron, la clarinetista de Sommeliers. Un dels grups catalans que opta a la Cançó de l'estiu de l'Acustik organitzat per La Vanguàrdia.

No cal dir que a tota la gent de la Ràpita, ens faria molta il·lusió que ho aconseguissin. De moment la cosa va molt bé. Si ho fan podran tocar en un dels escenaris de la Mercè, una molt bona manera per donar a conèixer la seva música de jazz & clàssic.

Aquí teniu l'enllaç per poder votar-les. Fer-ho és molt fàcil. Vota la cancço de l'estiu 2015

Aquí també podeu escoltar l'entrevista on Teresa està molt bé i imagino que molt emocionada per poder ser escoltada per la gent de la Ràpita. Felicitats Teresa!!

La primera entrevista a Ràdio Ràpita. 

I per fí tocaran al poble. El 30 d'agost al Maset.

Que tingueu sort, us la mereixeu!!!

Us torno a compartir la cançó, T'he trobat.

La reconquesta de Panamà

Definitivament l'esperit de Panamà, s'ha instaurat en els nostres caps. Él barret de Panamà és d'aquelles peces amb el poder de transportar-nos als dies de sol i vacances i de transformar el sentit de qualsevol vestit- en aquest cas blanc, que és el que més ens agrada-.

via

via

via

via

Love is in the air.

És un petit secret, però confesso que m'hauria agradat fer de casamentera. A la feina m'imagino possibles parelles i amb les amistats i veïnat de vegades també. No ho puc evitar.

Com aquests dies el ritme de treball se m'ha reduït de manera significativa, tinc la ment més oberta a temes com aquest. El de l'amor, un tema molt inspirador però perillosament cursi si no es tracta amb una certa rigorositat. 

Els de casa em cataloguen com a "seca" i segur que per una vegada, això em serà favorable per tractar aquest assumpte amb l'acidesa adequada. Ni massa dolçament, ni massa amargament.

De fet, l'únic que vull fer és una síntesi de coses sobre l'amor i les relacions sentimentals que durant aquests dies, m'han inspirat- és a dir, m'han cridat l'atenció-.
Tot va començar amb un article del New York Times sobre un assaig (To fall in love Anyone. Do This) on es volia demostrar que amb una bateria de trenta sis preguntes, amb una hora i mitja es pot arribar a intimar amb qualsevol persona. La veritat és que és una gran idea tenint en compte que sempre anem justos de temps i no deu ser gaire fàcil arribar a conèixer una persona per establir una relació de parella. Fins i tot hi ha una app amb aquest qüestionari. 

L'assaig es basa amb un estudi anterior on es va aconseguir que dues persones s'enamoressin després d'aquesta aproximació interpersonal. Preguntes com "Quan va ser la vegada que vas cantar sol o per a algú?, Quin seria et teu dia perfecte?, T'agradaria ser famós? Com?, Com és la relació amb la teva mare?, són les que poc a poc et transporten a un terreny íntim i del que és difícil sortir. Algunes de les parelles que van fer l'experiment, relaten que el punt culminant  i clau és quan has de mirar als ulls a la teva parella durant uns minuts, després d'haver confessat aspectes íntims i possiblement mai explicats a ningú -bé, m'ho puc imaginar sempre i quan hi hagi una atracció i predisposició prèvia. No crec que et pugui passar amb el primer o primera que et trobis pel carrer-.

Però com hauria de ser una bona parella? I si ha de ser per sempre, no és més utopia encara??

Fins i Tot Frida tenia les seves reflexions al respecte.

Mereces un amor
por Frida Kahlo (font yomemimo)

“Mereces un amor que te quiera despeinada, con todo y las razones que te levantan de prisa, con todo y los demonios que no te dejan dormir.
Mereces un amor que te haga sentir segura, que pueda comerse al mundo si camina de tu mano, que sienta que tus abrazos van perfectos con su piel.
Mereces un amor que quiera bailar contigo, que visite el paraíso cada vez que mira tus ojos, y que no se aburra nunca de leer tus expresiones.
Mereces un amor que te escuche cuando cantas, que te apoye en tus ridículos, que respete que eres libre, que te acompañe en tu vuelo, que no le asuste caer.
Mereces un amor que se lleve las mentiras, que te traiga la ilusión, el café y la poesía.”

Al cap d'uns dies de llegir sobre l'assaig i les paraules de Frida, em trobo escoltant la TEDxtalk d'Esther Perel sobre el Secret del desig en les parelles de llarg recorregut.
Ella ha fet un estudi antropològic sobre la necessitat de seguretat versus la necessitat de sorpresa per mantenir el desig i el misteri en una parella.
La conclusió més significativa és l'autoconfiança com a font generadora d'amor. La confiança amb nosaltres mateixos, la independència i el fluir de manera individual, és el que més enamora a les nostres parelles i el que més desperta el desig. Segons Esther, no ho fa el fer sentir-se cuidat@ ni el fer sentir-se necessari@ a la nostra parella. Ho fa el fet de mostrar-nos independents i complerts com a persones.
Us recomano que l'escolteu. M'ha agradat molt aquest enfoc tan evident i de vegades tan oblidat.

En qualsevol cas amb parella o sense, sempre ens quedarà la cançó...