Sabers inesperats

Cada dia aprenem coses noves. El saber és inabastable i això el converteix en un concepte difícil d'acotar. Les ments curioses ho saben. Aquí podríem escriure sense aturar-nos sobre tot allò que anem descobrint i aprenent. Aquesta és la riquesa de la que no podem deixar de parlar. Cada cosa que ens agrada i sorprèn l'hem de registrar. Si no, s'oblida i deixa de ser important. En el fons aquesta és l'essència d'aquest espai. La de deixar constància de tot allò que ens fa reaccionar.

Avui diumenge diavintisisdemarç ha fet un dia impressionant. El sol ha escalfat tot el nostre territori. En un dels meus grups de watssap hem compartit imatges d'un paisatge nevat i assoleiat des del refugi de Malniu.

 .

    D'un racó de  Peratallada que sembla la Toscana 

                I d'un port Vell de Barcelona vist des de l'Ocean bar.

I és aquesta la màgia de la curiositat. La del voler conèixer i del voler estar en tots els llocs i tot els moments perquè cadascun ens portaria a sabers inesperats.

I així obrint la ment a tot allò que ens pugui sorprendre podem admirar les paraules de Somerset Maugham.

No m'estranya que aquest escriptor hagués sigut el mes llegit en el seu principi de segle vint. Fa temps que en un mateix llibre, Un estrany a París, no tenia tantes reflexions per subratllar. 

A partir d'ara serè fidel a aquest escriptor atemporal.

I de les lectures que marquen al cine, l'altra font d'emocions. I així aquest dimecres al Boliche, vaig veure "Locas de alegria" de Paolo Virzi. Una història sobre ments diferents i excepcionals. Un homenatge kafkià a les malalties mentals i el seu tractament.

I del cine al cine, al cine a casa. On la millor sessió de planxa s'ha vist enriquida per una pel·lícula excepcional, "Tren de noche a Lisboa". Un professor que descobreix els seus propis pensaments en un llibre que es troba de manera accidental a l'evitar el suïcidi d'una noia. 

Una història basada en el llibre d'un altre escriptor singular, Pascal Mercier.

I és que hi ha tantes coses que no sabíem... 

Fins i tot una crema de verdures em va desconcertar a Greenshots i em va fer saber que n'hi ha més de les que em pensava. La crema de celeri em va fer ballar el cap una estona fins que per no preguntar vaig consultar al sr google que ens acompanya nit i dia. Es tracta d'una verdura que estar a mig camí entre un api i un rave. La veritat. Estava boníssima perquè a més portava gingebre, l'espècie a la que ves a saber perquè crec que sóc addicta.

Fins i tot un assortit de formatges pot ser una font de novetats. Divendres a Llet Crua una botigueta de Sants em van ensenyar que els formatges no només són per a menjar. També s'han de degustar. I així em van preparar un itinerari de sabors de menys a més intensitat. Començant per un Rocamadour francès i acabant per un  britànic Stilton. 

Un plaer per als sentits i per a l'amistat a quí l'assortit anava dedicat

I és que hi ha tantes coses que no sabíem. Tantes que mai s'acabaran.

En blanc

En blanc et quedes una tarda, quan el teu cos et diu prou i la febre t'avisa que t'has passat de la ratlla. Comença amb un dolor que se t'escampa i tremoles encara que no faci fred. Sempre et passa després de dies de tensió, de maldecaps inventats i de reptes autoimposats. Ell amb els seus dos braços i dos cames, continua sent més savi que la teua ment. On ella no arriba, allà està ell, fent-te aturar i posant resistència. I així estàs una tarda, aturada, amb febre i en blanc. I així has decidit practicar l'escriptura automàtica que tant t'agrada i sorprèn. Escriure sense pensar tot el que et va sortint de la ment, et diverteix i de vegades et deixa sense alè al veure el que has escrit.

Mentre sona ell, Leonard, i la pell se't posa de pell de gallina, i no saps si és per l'alliberació de dopamina o per la pujada de temperatura.

És la primera vegada que escrius febril. Sona poètic. Però sí. I no vols deixar de teclejar per normalitzar una mica la cosa. No t'agrada gens estar malalta. Et sents culpable de sentir-te feble. 

Vols que et vinguin cosetes xules al cap. I et venen al cap, llocs diferents i que t'han agradat com Gats.

via

I penses en els llibres que vols llegir. De tots, el que més, n'és un que abans d'ahir et va recomanar un llibreter. Que al cap i a la fi, són els que més en saben. El llibre és "Una madre" d'Alejandro Palomas.

I penses amb bruses blanques i amb colors pàl·lids.  

I penses que potser ha estat l'escriptura, o potser el paracetamol que t'has pres. Però ja et comences a trobar més bé.

De diumenge a divendres la cosa canvia.

Esta és una entrada rara. La vaig començar a escriure la tarda de diumenge passat dia cincdemarç, quan la setmana encara no s'havia acabat però el meu cap ja ho havia fet i s'havia anticipat com sempre. I avui ja és divendres, deudemarç. I ja que veure com canvia la cosa. De diumenge a divendres, les accions del meu bon rotllo han pujat a les cotes més elevades de la setmana. 

I avui divendres, després de cinc dies laborables intensos amb tardes de treball a casa, de sessions de planxa, de gimnàs i de fer sopar, n'hi ha hagut una de diferent. La de l'últim dia del taller d'escriptura amb Care Santos. Ha estat el Taller d'Escriure els records. I la veritat, m'he adonat que si he de coneixe'm pels records que tinc de la meva infantesa i adolescència, no m'ensortiré. Però no estic decebuda. Perquè he vist que no sóc la única, i a més li trobo alguns avantatges. Sempre em puc fabricar un jo més actual, basat en el present i imprevisible com el futur. Més interessant.

Però tornem a diumenge passat. M'interessa fer l'exercici perquè aquella tarda estava neguitosa per coses que havia de resoldre dilluns. I dilluns no va passar res com jo ho havia imaginat i planificat. Com gairebé sempre, les coses van resultar més fàcils i simples.

I com estava neguitosa, tot el que vaig escriure, no em va acabar d'agradar. I no ho vaig voler publicar. Però avui, és diferent. M'ho he llegit amb uns altres ulls i he decidit fer-ho amb cinc dies de retard però amb més bon rotllo i tranquilitat.

Vaig començar a escriure després de veure aquesta imatge d'Evelyn Bencicova. Em va semblar que representava aquell moment. El de la fugida del diumenge la tarda, quan veus la setmana que comença i els maldecaps de la responsabiltat t'estan esperant.

I després vaig voler escriure sobre com ens agraden les històries alienes perquè ens allunyen de les nostres coses i ens ajuden a veure-ho tot una mica més clar.
I així vaig escriure sobre  Les petites Mouchoirs, una pel·lícula que havia tornat a veure per tercera vegada. M'agrada perquè recorda com pot ser de difícil ser sincers amb els que més ens importen.

I d'una història de vides alienes a una altra. La dels Baltimore, de Joel Dicker. Un llibre que avui divendres gairebé tinc acabat. M'ha agradat com et situa a través del temps, facilitant el seguiment de la història per no perdre el fil i com genera expectatives fins al final. 

I del la història dels Baltimore a la de Hedi i un cant a la llibertat. Una pel·lícula de les que vaig a veure al meu Boliche. On només estem ell i jo. On puc viure les sensacions i els sentiments dels protagonistes amb veritat. En aquesta vaig sentir l'ofec del protagonista al veure's obligat a viure una vida que no vol. Una història aliena que fa valorar la llibertat amb la que alguns hem crescut i viscut.

I avui divendres cincdemarç, el meu ànim és diferent i ja no vull escriure només d'històries alienes, també ho vull de fer d'altres de coses. Com llocs guapets on sopar o xerrar i passar un bon ratet.

I així, us he de parlar de Bambarol. Quin tracte més bo. Atenció a les vieires amb papada i l'ensaladilla rusa.

I del Bambarol, a un sopar a l'Eggs. On l'ambient et fa sentir com un pollet en una granja calenteta i acollidora. 

I després una tometa a la cocteleria de Casa Gràcia. Estan porta a porta.

I és que de diumenge a divendres, la cosa canvia.

Càpsules de temps

Mentre sona Lily Allen, recordem perquè les coses més menudes són les que construeixen una vida més gran. Són aquells moments, de vegades instants que et fan canviar d'humor i et fan recalcular la visió de les coses. Aquelles càpsules de temps on passen les millors sensacions del dia. No necessàriament tenen que ser grans fets el que les provoquin. Les millors venen d'una mirada, d'un missatge de watssap o d'una trucada. De vegades amb un cafè i una lectura. Amb un sopar ben compartit. Amb una tometa  en un lloc bonic i bona música. O simplement amb un ratet de fotosíntesi un dia de sol entre uns quants de color gris.

M'agrada col·leccionar aquestes càpsules de temps, recordar-les, escriure-les i compartir-les. Així se que les rentabilitzo més d'una vegada. De vegades n'hi ha que no puc compartir perquè són meues i secretes, però al recordar-les, em motiven a compartir la resta.

I així recuperant algunes d'aquestes càpsules, us dic que sí que al final vaig poder inscrure'm al taller d'escriptura de Care Santos. I que en la primera setmana de taller ens va convidar a la presentació del seu llibre, Mitja Vida. Allà hi era, el seu editor, un rapitenc, Emili Rosales i unes dones fantàstiques que van comentar el llibre a partir de la seua experiència lectora i em van encantar. És una història ambientada a Barcelona l'any 1981. Cinc dones es reuneixen després de trenta anys sense veure's.
 I de tot això el que més m'agrada és el ratet mentre faig els deures que ens mana cada setmana. M'encenc la candela de Berbena que la meua filla em va regalar per reis i que em perfuma i il·lumina aquest moment.

I del moment d'escriure al d'un sopar amb espectacle a La Mama i La Papa. Un lloc una mica diferent i una mica anàrquic on hi ha gent que canta, balla i et ve a parlar per les taules. Són artistes molt simpàtics i propers. Tant que vam saber que una de les cantants té un novi ampostí. Ja sabeu. Allà on vaigues, dels teus n'hi haguen.

I d'un sopar, a una obra de teatre, Realpolitik, on un altre rapitenc, Jordi Brunet està fantàstic. Un actoràs. L'obra escrita per Elies Barberà i Carles Fernandez Giua, té l'humor i  el to crític necessaris per qüestionar la política d'opereta que tenim en aquests països. És una bona càpsula de temps per riure i no plorar.

 I del teatre La Seca Joan Brossa al Salero. Una altra capsuleta de bon menjar i bona conversa. Un lloc d'il·luminació suau i cambrer vestit de cow-boy de mitja nit. Molt simpàtic i agradable. 

I d'un dissabte  de teatre i sopar en parella a un dia de cada dia amb amiga. Al Flax&Kale de la nova botiga d'H&M del Passeig de Gràcia. L'amistat també s'ha de conservar en càpsules. Són les més curatives.

I de les càpsules de l'amistat a les de cine. Res com una bona pel·lícula. Elle. Amb la que Isabelle Huppert aspira a l'Oscar. Li destitgem una càpsula de bona sort.

I d'Isabelle a Eldiset, un últim descobriment.

Perquè ja ho diu Lily Allen, les coses més menudes, són les que et regalen els moments més importants.

Obrint calaixos

No és un fet aïllat. De tant en tant m'agrada obrir calaixos virtuals i buscar coses xules que m'agradaria tenir a l'armari. Algunes, més per mirar-les que per portar-les. I se que no sóc la única. És un fet constatat i no té cap explicació lògica. És com si hi hagués una barrera invisible entre el nostre estil virtual o imaginari i el nostre estil real. Possiblement perquè no podríem anar a treballar amb un vestit de llarg i vaporós de Valentino ni amb una brusa transparent i sedosa d'Antropologie. Primer perquè de vegades fa un fred que pela i d'altres perquè la majoria de dies necessitem més comoditat que sensualitat.

També és cert que no tots els moments són bons per a remenar calaixos i trobar alguna cosa especial. S'han de trobar les coordenades perfectes d'espai-temps per fer aquesta recerca d'un armari imaginari tant glamurós com intel·ligent. Perquè encertar no és fàcil. No tot s'hi val. Han de ser peces que ens defineixin i que puguin reflexar la nostra manera de ser, sense filtres ni estereotips.

I avui, dissabte, mig estirada en el meu sofà rapitenc he trobat les coordenades perfectes per obrir calaixos i conformar un d'estos armaris una mica quimèric, una mica estiuenc, i en un mes de febrer, una mica il·lusori.

Imatges via Shopdoen, Rouje, Antropologie...

El que la mediocritat ens regala

Quan ens sabem mediocres, la humilitat ens empodera, la temor a fracassar es dilueix i a partir d'aquí, les coses milloren. Saber que ho hem fet el millor que hem pogut, i hem gaudit mentrestant, és la recompensa i el que ens reconforta. 

El caure'ns bé a natros mateixos tot i que les coses no ens hagin sortit tal i com esperàvem o desitjaríem, és el millor regal que ens podem fer. Per que de vegades la temor a no ser perfectes ,  a equivocar-nos i a ser jutjats, ens frena. 

I amb això no voldria promoure la desídia ni perdre l'interès de les coses sublims per ben fetes. Però és ben cert què si gaudim i fluïm del què fem, alguna cosa màgica traurem. 

I és que en el món dels mediocres tot són avantatges. Les coses es veuen amb més claredat, sense enveges ni competitivitats que només perverteixen i desconforten.
En el món dels mediocres l'ego es queda al sofà fent la migdiada i ja no es pateix pel que veuran des d'una altra mirada.
En el món dels mediocres trobem amb més facilitat tot el que ens defineix com a persones, sense pressions ni expectatives. Només valorant i agraint el que la mediocritat ens regala.

I en aquest moment, des del món dels mediocres, m'és més fàcil, compartir sense l'objectiu de escriure i conformar la millor de les entrades. 

Perquè des del món dels mediocres, gaudeixo i comparteixo imatges d'Esprit champètre. 

Perquè des del món dels mediocres, encara que tard, us recomano una pel·lícula preciosa, "The artist".

Perquè des del món dels mediocres un jersei gustós i ample em sembla el millor maquillatge

Perquè des del món dels mediocres el meu racó de món, la Ràpita, és el millor per estar-m'hi.

Perquè des del món dels mediocres el millor regal és el que em fan a l'estimar-me.

Perquè des del món dels mediocres, un detall és el que més importa.

Però sobretot perquè 
des del món dels mediocres sento que la creativitat ja no necessita coratge.

Les tres passions

Ahir llegint un article sobre l'escriptora Elif Shafak, i el seu últim llibre Les tres Passions, sobre la vida de tres dones musulmanes a Oxford, vaig saber que segons Bertrand Russell, les tres passions de la vida són el desig d'amor, la cerca de coneixement i la compassió del dolor aliè. 

Aquestes tres passions dotarien a qui les tinguès la categoria d'ésser humà, sensible, capaç d'estimar i ben informat. Qui és podria resistir a una persona així? 

I parlant de desig, el llibre de Care Santos, Desig de Xocolata, a banda de vindre'm unes ganes constants de menjar esta llepolia, m'ha agradat tant que si no l'heu llegit us el recomano. Com m'agradaria assistir a un dels seus tallers d'escriptura -m'acabo d'apuntar, a veure si m'agafen-. I quin premi Nadal més merescut el que li acaben d'atorgar pel seu llibre, Mitja vida. Un altre cap a la llista de lectures pendents.

I del desig tant d'amor com de xocolata a la il·lusió de viure en un món de musica i ball com el de La La Land, per a molts dels que conec una pel·lícula excessivament cursi, però a mi em va agradar. M'imagino aixecar-me al matí i cantar i ballar. Tot aniria més acompassat. I si fos amb Ryan Gosling poss també...

I del desig de menjar xocolata i de ballar amb Ryan, al desig de no perdre l'esperit informal i posar-me roba de cotó, fresca i contenta com la d'Ulla Johnson, un descobriment per casualitat, remenant calaixos virtuals d'algunes webs de moda. 

I del desig de posar-me fresca, al desig de tornar a La Mundana, un dels millors llocs per menjar al meu barri barceloní, Sants.  Quin tartar de tonyina...

I seguint el consell de Russell, del desig intentaré la segona passió, la recerca del coneixement. Aquí millor em tiro a la piscina i mentre em capbusso, decideixo. Són tantes inquietuts per a un sol ésser que potser ja no és passió, és deliri. 

I per últim la tercera, la compassió, un sentiment més enllà de l'empatia i de la simpatia. Potser la passió més difícil d'executar i delimitar. Aquí si que m'hauria d'aplicar.

I vatros com porteu les tres passions de Russell?

La carta

Et fa goig escriure una carta, encara que sigue als reis. Potser fa trenta anys que no n'escrius cap. Les últimes cartes que vas escriure van ser en la teua època d'estudiant i d'amiga lllunyana, però després va arribar l'abús de la tecnologia i ja no te'n van fer més falta. La teva història epistolar, i la de tots, s'haurà de recollir en un dispositiu de memòria on estaran les converses d'skipe, els missatges de fb i els del rei watssap. 

Als reis els podries dir que has sigut bona, però ets conscient que de vegades no del tot. 

També els podries dir que has sigut generosa, però no prou. 

També els podries dir que has sigut atenta, però tampoc. Sovint tens la ment dispersa.

Tot i això, alguna cosa et mereixes. Ho has fet el millor que has pogut o almenys ho has intentat.

Les xerrades de psicologia cognitiva t'ho han deixat clar. De tot el que et podrien portar, el que més necessites és racionalitat.

Però tu demanaràs més coses per si de cas.

T'agradaria anar a Nova York...

Perquè com diuen a Conde Nast, aquest dosmildisset, Times Square estarà lliure d'obstacles. Les obres ja s'han acabat. I tens ganes de caminar pels carrers que ja coneixes, però on no has estat mai.

T'agradaria tastar el millor pastís de carlota de Bleecker Street, a vore si està tan bo com el de Sese San Martin.

T'agradaria pujar al ferry on les quatreamigues de Girls, tenen les seues cabòries esbojarrades i de grans veritats.

T'agradaria estrenar la primavera amb Rigoletto al Liceu... 

Perquè tú també ets voluble, com una ploma al vent, que canvia de paraula i de pensament...

T'agradaria un sopar al Amazònico a Madrid. 

T'intriga la decoració que has vist des de la porta i el temps per aconseguir una reserva...

T'agradaria un calaix ple de samarretes blanques i per estrenar. 

Has llegit que es tornen a portar. Però tu mai ho has deixat de fer. De tant en tant, les tendències i tu us aneu retrobant.

I per últim, i de manera prioritària respecte als altres regals, t'agradaria temps 

Per viure la vida que t'havies imaginat a cop d'agenda.
Per poder fer tot el que planifiques en les teues llistes inacabables.
Per viure sense presses, amb pauses i sense angoixar-te.

Signat, tu...

 La que busca i de vegades no troba. 

La que escriu per saber que pensa i no pensa el que escriu. 

La que està trista quan està contenta i està contenta quan de vegades no se sent feliç. 

Tu, la que escriu esta carta als reis.