dissabte, 18 d’octubre del 2014

Gent moderna

Fem servir paraules i després s'inclouen als diccionaris oficials. Les paraules no sempre han estat a disposició de qui les ha volgut fer servir. N'hi ha que neixen a partir de noves necessitats; un exemple n'és la paraula mileurista, i d'altres, es van deixant de fer servir perquè després d'un gran ús i abús, simplement passen de moda. Una d'aquestes paraules és la de l'adjectiu modern i moderna. De ben segur que alguns dels que heu llegit el títol de l'entrada, heu pensat...."Quina paraula més quiqua o kika", com diem a la Ràpita per fer referència a alguna cosa passada i poc actualitzada. 
En canvi, si analitzem d'on prové aquesta paraula, ens transportarem a finals del segle XIX, quan alguns artistes i creatius, influenciats per l'art Nouveau parisenc van voler trencar amb la línia més clàssica i acadèmica de l'art com el reflex de la societat massa rígida i convencional d'aquell moment. A aquests artistes se'ls va atorgar la qualificació de moderns, perquè van ser transgressors i van voler expressar-se de manera diferent, més bohèmia. I al final, ells van ser els precursors del mític corrent artístic català del modernisme.
I si ens volem transportar amb més detall, haurem de viatjar en el temps...

Estem al 1899, i estem asseguts a una taula dels Quatre Gats. El nom fa referència als fundadors del local: el pintor Ramon Casas, el pintor Santiago Rossinyol, l'intel·lectual Miquel Utrillo i el propietari Pere Romeu. Tots quatre estan influenciats per les seves estades a la capital de la llum, París. Des d'on han tornat empeltats d'aires renovats amb els corrents artístics parisencs. Als Quatre Gats volen expressar les seves inquietuds artístiques i alhora donar a conèixer nous talents. Joves pintors que encara no poden exposar en sales d'art consagrades com la gran sala Parés. Un lloc, on exposar, és la consagració de qualsevol artista del moment.

Tàndem, 1897, Ramon Casas. Aquest és el quadre original que va està penjat en una de les parets d'Els Quatre Gats, són Ramon Casas i Pere Romeu viatjant en un tàndem. En l'actualitat el quadre està exposat al MNAC amb una versió retallada, on no apareix la frase de Casas "Per anar en bicicleta, no pots dur l'esquena dreta" i la referència dels quatre gats.
I continuem amb el nostre viatge en el temps..... A la taula del costat tenim al jove autor de les obres que estan exposades per les parets del local; totes estan penjades amb xinxetes; la cosa no dona per a més.
El jove es diu Pablo Picasso. Ell encara no ho sap, però ell i els Quatre Gats seran la clau que obrirà la porta al modernisme i a una època mítica de l'art català.

Picasso des de jove va captivar a Ramon Casas. Aquest és el retrat que li va fer. La seva admiració va ser mútua
La vinculació de Picasso amb els quatre gats va continuar, tal com mostra aquesta imatge de la tapa d'una antiga carta del local que va dibuixar.



A la Ràpita, hi ha un local, La Moderna, on et pots prendre un vinet i traslladar-te a l'època del modernisme, del naixement de la publicitat i del consumisme, observant els cartells i el disseny de marques alimentícies de l'època. En fi, un raconet més amb encant.


NOTA: La inspiració de l'entrada ha estat una visita al MNAC, a l'exposició del Modernisme.

A l'entrada....


L'obra de Ramon Casas, en versió retallada per capricis del destí i exposada de manera permanent al MNAC


El MNAC per dins



I a la sortida...


dijous, 16 d’octubre del 2014

Moments. No coses.

Mentre sona....




Sabem que la vida es tracta de col·leccionar moments. No coses.

via

via

via
via



Per que independentment de quina hagi estat la seva causa, els que ja han passat per aquí, ho saben...

via

via



via
























diumenge, 12 d’octubre del 2014

Viure a Barcelona

A casa som tres. Avui hem arribat tots a la vegada a la platja de la Barceloneta. Un ha anat a córrer , l'altre a patinar i l'últim a caminar. Al final, un punt de trobada: el xiringuito.
 Quina ciutat més xula per viure!!





Jane Austen i l'anglès de "Doña Antoñita"

Potser per parlar de la superconeguda Jane Austen, no té sentit introduir la informació que ve a continuació, però m'ha vingut de gust afegir-la.
Jane Austen va néixer un 16 de desembre de 1775, a la rectoria de Stevenson (Hampshire). Va ser la setena de vuit germans i el seu pare, un pastor anglicà, es va encarregar de la seua educació. Després de la mort del pare i uns quants canvis de residència, va fer cap a Chawton, un poble on l'escriptora va  viure com una dona fadrina i burgesa de la seua època, i on va escriure la majoria de la seua obra.
Jane, sempre va escriure històries melodramàtiques, amb un cert aire còmic, i amb un final gairebé sempre feliç. Per aquest motiu, el sector dels seus lectors ha estat sempre més ampli que per a d'altres escriptors considerats com a clàssics.
Les seues històries han estat inspiració per al cinema, i els seus llibres sempre seran un valor segur per a qui vulgui ser transportat a un món delicat, on tot succeeix poc a poc; i on el vol d'una papallona pot ser imaginat amb deteniment. 
Jo sóc del club dels que passarien totes les tardes de diumenge, mirant alguna d'aquestes pel·lícules i que de tant en tant es refugien en la seua lectura...
Avui tornaré a veure després de XXXXX vegades (no les he comptat ....), Pride and prejudice, això sí, en V.O. subtitolada per allò d'aprofitar el temps i refrescar l'anglès que durant molts anys vaig començar a aprendre amb les classes particulars de Doña Antoñita, la profe d'anglès de gairebé mig poble en la nostra època. Que des d'aquí la saludo i li envio una abraçada molt forta. 
D'aquelles classes el que més recordo és l'època en que anàvem a casa seua, a dalt de la pastisseria Masdeu. Com recordo l'olor de les pastes al pujar per l'escala i l'amor per Londres que em va transmetre per a tota la vida. 


I avui miro la pel·lícula i no la sèrie perquè no vaig tant sobrada de temps, però no m'importaria tornar-la a veure. Entre d'altres coses perquè està protagonitzada per un joveníssim, flamant, elegant i fantàstic Colin Firth. 



En fí, ja veieu. Sóc una clàssicorra, que de vegades vol ser avanguardista però que torna als seus orígens a la primera de canvi.
Per cert! No us agrada aquest enquadernat per als seus llibres??
Els he trobat a antroplogie.com.







dissabte, 11 d’octubre del 2014

La vida és com un llibre on natros omplim les pàgines. Victòria Valentine



Quanta raó té aquesta escriptora. Però quin poc cas en fem de vegades i deixem que les circumstàncies canviïn i tergiversin la nostra història.
Quina satisfacció més gran quan escrius paraules que alhora manifesten el que vius, el que penses i el que fas, en el llibre de la teua vida.


 I si les escrius al lloc que vols, encara millor...
















dimecres, 8 d’octubre del 2014

Viure

De tant en tant, va bé encantar-se amb imatges d'espais on ens agradaria estar i per tant viure-hi...




Si no fos per l'activitat hipotalàmica i la meteorologia, ja portaríem jersei

Potser és la meteorologia i el canvi climàtic...
Potser és l'activitat hipotalàmica d'algunes....
Però encara fa calor i ja tenim ganes de dur jersei!!




Imatges: JCrew


dilluns, 6 d’octubre del 2014

Passenger i pel·licules que no deixen indiferent

Mentre sona "Hearts on fire" de Passenger...


Parlem de coses que ens agraden....Heu vist alguna pel·lícula que valgui la pena?? Jo tot i que les últimes que he vist,  no m'han agradat molt i molt, és cert que algunes, no m'han deixat indiferent.

La primera, Nebraska, una pel·lícula sobre la vellesa, sobre les relacions familiars i sobre la hipocresia d'alguns aspectes de la societat. Protagonitzada per Bruce Dern que fa de pare malalt amb princips d'Alzheimer i Will Forte, que fa de fill.


La segona, Barbacoa d'amics, una pel·lícula francesa, plena de clixés. Però com tinc debilitat pel cine francès costumbrista i on es qüestionen les relacions de parella i d'amistat, crec que val la pena.


Un altra pel·lícula difícil però que vull compartir és Agost. Un pare que desapareix i les relacions  complicades i impossibles entre la mare (Meryl Streep), una dona complexa amb les seves filles. És d'aquelles històries amb sabor agredolç que ens fan qüestionar les relacions interpersonals i la importància de l'ambient on creixem i on se'ns educa.


I per últim "Los ojos amarillos de los cocodrilos" una adaptació francesa del llibre de Katherine Pancol. Simplement, m'ha encantat. Aquesta la vaig veure anit i crec que té uns temps molt correctes i la història és un drama diferent.



I vatros? N'heu vist alguna d'interessant?





diumenge, 5 d’octubre del 2014

Les nanses del tio Morulla "pa fer bonic"

Lo tio Morulla, és un mariner juvilat que dedica els seus dies a fer nanses de pesca. Al poble només ell les sap fer, i ara per ara se'l pot considerar part del patrimoni cultural rapitenc.



Aquest estiu quan el vam conèixer, ens va explicar que ara les fa per que la gent li demana "pa fer bonic".
Natros li'n vam comprar una i buscant idees, vaig trobar aquestes imatges de com fer-les servir.


Al xiringuito "La guingueta" a Barcelona, també n'hi ha.



dissabte, 4 d’octubre del 2014

Retrobament amb Hammershoi

Fa uns quants anys, més concretament, en la primavera del 2007, vaig anar a una exposició al CCCB d'un pintor danès que ni coneixia ni havia sentit parlar d'ell. Però això no és d'estranyar perquè els meus coneixements sobre pintura sempre han sigut molt normalets. Fet que mai m'ha impedit opinar respecte a si una obra m'agrada o no, independentment del nom i renom de l'artiste en qüestió.
En aquell cas, el desconèixer al pintor em va permetre contemplar les obres d'una manera més virginal, i per primera vegada a la meva vida, vaig tenir consciència del que vol dir transmetre un concepte amb una obra d'art; i per primer cop, vaig establir un diàleg intern observant aquelles pintures. Potser l'austeritat dels ambients creats, o els personatges femenins vistos d'esquena, o la llum ; em van transportar al món interior d'aquelles dones. I em va encantar. Tant és així que durant anys he recordat aquelles sensacions, però vaig oblidar per complet el nom del pintor. 
Avui, després de set anys, la casualitat m'ha permès arribar a aquest quadre, i a l'acte, he sabut que era ell, Hammershoi, un mestre de la llum.






http://reproarte.com/es/artistas/all/vilhelm-hammershoi

Nota: És possible que algú pensi que si se'm va oblidar el nom, com puc recordar quan vaig veure l'exposició. I seria una bona observació. Ho he buscat després de recordar el nom.
Que faríem sense les noves tecnologies....