El món d'Hildegard

Llegeixes només al matí amb la ment desperta i renovada. Vas cap al món de la responsabilitat  i les circumstàncies adverses. Mentre llegeixes allargues el teu moment. Un temps breu i únic que per ser limitat t'aporta la màxima concentració. Quant t'apropes a la parada final, penses quina llàstima. Ara seguiria i seguiria fins al les últimes paraules de la història. La que ara llegeixes, la d'Hildegard Von Bingen, una sabia, una música, una pintora, una filòsofa, una metge, una visionària, una dona al cap a la fi.

El món d'Hildegard t'absorbeix. No saps si per l'olor de berbena, l'aroma que tan us agrada a les dos. L'aroma de Santa Maria Novella.

O per la Toscana, aquell lloc on ella vivia i on a tu t'agradaria viure. O per la necessitat d'amagar el que sentia i pensava per no incomodar i no provocar al món masclista que l'envoltava al segle XII.

Voldries visitar Lucca on Samuel Beyhe s'instal·la per investigar la vida d'aquesta dona tan poderosa, il·luminada i mística d'aquella època.

T'agradaria anar de Lucca a Florència i veure el paisatge. I menjar pizza amb oli picant i comprar-te un Luminor a la botiga Officine Panerai, ara dissenyada per l'arquitecta Patricia Urquiola.

I de Florència te n'aniries amb Bebel, el tio de Samuel cap a Nova York a tornar a veure a Adele, l'estimada de Klimt.

T'agradaria seguir llegint, però arribes a Sant Martí. I passes del món d'Hildegard al teu món real. I t'has d'esperar fins a demà  per veure com continua, 

La dona de les nou llunes, una història de Carmen Torres Ripa.

Entre interferència i interferència

Diu que admirar coses que mos semblen boniques en japonès té una paraula, "wabi-sabi". I si fóssim budistes sabríem que l'apreciació de l'entorn, és fonamental. Perquè admirar les coses boniques no depèn de l'exterior, és un procés que només pot sortir del nostre interior. Santandreu a "Ser feliç en Alaska",  associa aquesta capacitat d'apreciar el que ens envolta a l'obertura mental.

A tots ens agrada gaudir i admirar qualsevol detall, però no sempre tenim aquesta disposició. Les interferències de cada dia, ho dificulten.

LLegint a Walter Riso, he tornat a tenir present la importància de sorprende'ns de qualsevol cosa que mos agrade. La sorpresa davant allò que mos agrada i emociona mos fa sentir vius, presents i autèntics. L'emoció de descobrir que una cosa mos agrada, no necessita el procés del nostre pensament. 

Mos agrada i prou.

I aquests dies, entre interferència i interferència, vull compartir algunes coses que m'han despertat el "wabi-sabi". Aquesta capacitat d'apreciació que no sempre té oportunitat de manifestar-se.

I així entre interferència i interferència, arribo al poble i no puc deixar d'admirar com el sol es reflexa d'una manera diferent cada vegada.

I entre interferència i interferència, bado i babejo amb una pel·lícula com Maggie's plan. Una història de gent bona i molt d'amor. Rebecca Miller broda aquesta història i Greta Gerwig, la protagonista, com si continues sent Frances Ha, li dona un toc indie que de vegades costa trobar.

I entre interferència i interferència, vaig anar a sopar a un lloc espectacular, l'Ikibana. Molta fusta, molta gent guapa i cuina japonesa-brasilera. Perquè a Brasil , més concretament a Sao Paulo, hi ha la comunitat japonesa més gran del món. I aquesta cuina n'és un testimoni.

I entre interferència i interferència, m'he adonat que m'encanten les peces d'este vellut tan tou i suau que porta Giorgia Tordini.

I entre interferència i interferència, intento comprendre i admirar la poesia d'Emily Dickinson en la pel·lícula que vaig vore ahir al Boliche. "A Quiet Passion", transmet com la no-vida d'aquesta escriptora la pot arribar a convertir en una de les millors poetes americanes.

I entre interferència i interferència i després d'un sopar a la Bodegueta, la de tota la vida, a Rambla Catalunya, vaig anar a fer una tometa, com diu la meua cunyada, a Boca Chica. Decorat per Lázaro Rosa Violan, un mestre generador del wabi-sabi i creador dels lavabos més espectaculars. Perquè posats a admirar, també ho podem fer amb els lavabos.

Que tingueu un bon wabi-sabi!

Cronologia inversa

Estàs dispersa i ho saps. Els que t'envolten ja s'han adonat, i si no, ja els ho has dit tu.  No pares de repetir-ho. Et penses que així et centraràs una mica. 

Vols compartir unes quantes coses pendents. De les que valen la pena, però fins ara no t'ha sortit com fer-ho. 

La primera, el regust tant especial que et va deixar el menú del Pakta, una estrella Michelin de cuina Nikkei. Sí. No patiu. Jo tampoc sabia el que volia dir fins que vaig saber que hi aniria. És una combinació de cuina japonesa i peruana. Un exotisme culinari molt diferent del que estem acostumats. El lloc, una ambientació de taverna molt minimalista on la força està en la barra on veus com preparen alguns dels plats. El menú diferent, exòtic i especial. I el millor de tot, el tracte senzill que vam rebre.  Sense parafernàlies ni esnobismes. Vas estar com a casa.

I del Pakta al cine. On Bridget Jones, una vegada més us va fer encanar a tu i a la teua filla. 

Una Bridget granadeta, totalment creïble i graciosa per quedar-se embarassada i trobar-se entre dos pretendents. 

Sí. Aneu i rieu. Somriure i riure sempre valen la pena.

I de pel·lícula a pel·lícula, la última que has vist, El Porvenir. No t'ha fet riure ni plorar, però t'ha fet pensar que cal vigilar on diposites les claus de la felicitat. La teua admirada Isabel Hupert s'enfronta a un paper fet a la seua mida. Una dona al voltant dels seixanta i que al mateix temps perd la mare, els fills marxen de casa i l'home se'n va amb una altra. Un dia que no sabies que l'anaves a veure és quan més l'has disfrutat.

I de taverna a taverna. Uns dies abans del Pakta, vas llegir a La Vanguàrdia una proposta per tastar. la taverna japonesa Kotoro. Un altre lloc que no pots deixar oblidat. Vas menjar bé, bé, bé. I quina casualitat. Et vas trobar una ampostineta que hi treballa.
Allà on vaigues dels teus n'hi haguen.

I de Barcelona a Madrid. Uns dies abans del Kotoro, vas estar per Madrid. A La Mucca, prop de la Plaça Santa Ana. Vas menjar bé, informal i com sempre que estas per allà, us van tractar de meravella a tu i a la teua filla. I en saber que ereu catalanes, el company de taula us va explicar que el local també era de dos germans de Girona. 

No podies deixar de compartir-lo

I uns dies abans de Madrid, acabada d'arribar del teu estiu de poble, mar i família, vas passejar-te per la platja de Castelldefels i vas estar a Carita Morena, un xiringuito ple de detallets. Era el tardet, i l'olor de mar i la música en directe van fer la resta.

I fins aquí aquesta cronologia inversa, d'una ment dispersa.

Tan si vols com si no vols

És un secret a veus que anar de boda si no és d'un familiar o amic molt proper, pot arribar a ser un cúmul de despropòsits. En primer lloc, has de fer regal sí o sí. I en segon lloc, t'has de posar lo de la capsa i la capsa al cap perquè es noti que aquell dia t'has arreglat millor que la resta de dies.

Per anar arreglada tens dos opcions, anar cap al vestit llarg o de festa i si ja el tens perfecte. Però si te l'has de comprar, acabaràs amb un bulto més a l'armari. I si no ets de festa i ets de les que busques  aprofitar per comprar-te alguna cosa per després tornar-te a posar, també acabaràs tenint un bulto més a l'armari. 

És un fet constatat que tot el que et compres per anar de boda encara que no sigui gaire festiu, no t'ho tornaràs a posar tant com et pensaves.

Els nostres dies son de batalla i la vida diària no té pietat.

Per tant, després d'esta reflexió, arribes a la conclusió que la millor opció és un vestidet no gaire de festa, no gaire de cada dia, còmode i que a més et faci sentir una mica mona per a l'ocasió.

I no ho pots evitar, acabes buscant vestidets dels teus , de brodats, informals i que no són de boda boda, però que amb complements amb gràcia, podrien passar...

Ba&sh

Dos dies feliços

Fa dies que vas acumulant coses per compartir. Tantes que ja no saps per on començar. Però vas teclejant fins que et ve la primera.

Acabes d'arribar d'un cap de setmana d'estar amb les teues amiguesdecarrera i els amics consorts. Una  amistat de les que amb mirades ja us sabeu entendre.

Ha estat un cap de setmana de veure poques coses, però escollides,  de menjar bé, i riure encara molt més.

Heu dormit entre cotó, detalls especials i olor de vainilla. 

Un lloc que tardaràs uns dies en oblidar, l'hotel El Ciervo. 

El seu bufet d'esmorzar, impressionant.

I del Ciervo a la Tarteria, un lloc on vau anar a sopar. 

El contrast de la foscor dels carrers d'Arties i la seua decoració, fan aparèixer la màgia.

I de la Tarteria a Er Occitane, on cada plat us va al·lucinar. 

Allà, el teu punt i final de pa oli, sal i xocolata barrejat amb dos dies de felicitat, et va pujar dalt d'un núvol que et va portar fins a Barcelona.

Dos dies feliços que se us allargaran fins que les circumstàcies adverses ho permetin.

D'infermera a infermera.

Llegint el llibre de Gisela Pou, t'adones que no pares de subratllar frases que sempre has pensat, però que mai hauries dit. La primera que et va fer touchè a l'esperit va ser la de que "la infermeria és una professió que s'estima i que s'odia a la vegada".

"La veu invisible", és una novel·la , però també un recull de certeses i sentiments de moltes infermeres que han assessorat a l'autora.
S'apropa tant als teus sentiments i vivències que de vegades t'incomoda. Potser perquè succeeix durant l'època en que tu també vas ser infermera i et vas passejar pels jardins de Sant Pau mentre anaves al pavelló de Sant Rafael, on estava l'antiga UCI.

Vas marxar de la primera línia de foc, però les coses viscudes se't van quedar tatuades a l'ànima. Perquè la infermeria és això, un banc de vivències tan intenses que moltes vegades invaeixen l'espai de la vida pròpia. 

El llibre te l'ha recomant una infermera a la que també li ha recomanat un altra infermera. I així d'infermera a infermera, el llibre de Gisela Pou aconseguirà que la veu de les infermeres deixi de ser invisible.

A ell

Tornes a entrar, et sorprens de l'activitat i les visites. Serà veritat que té vida pròpia? Fins i tot et planteges que s'ho munta millor que tu. Ell no et necessita tant com tu el necessites a ell. Fa dies que no heu pogut tenir cap moment d'intimitat. I t'acabes d'adonar que sense ell tens dificultat per bussejar cap al teu interior. Sense ell vius i penses des de la superfície. En canvi quan estàs amb ell i els seus espais en blanc, et capbusses i descobreixes misteris del teu pensar. És la teua bombona d'oxigen.

Ara mateix, fent les primeres braçades ja ho notes. Saps que ho estàs fent quan la vergonya d'escriure des del fons, et comença a fer pessigolles a la boca de l'estómac. Perquè així se li'n diu  a aquesta part del cos, fons o fundus per als llatinòmans. 

Potser t'ajuden els diàlegs de la pel·lícula que de reüll mires i que de refilò escoltes, on el professor Keating diu als seus alumnes que cadascú ha de trobar el seu camí encara que sigue nedant contracorrent i que ningú s'ha de resignar per ser qui és, s'ha de ser un mateix.

Com t'agradaria ser una professora Keating i trobar la fórmula per captivar als teus alumnes. Saps que ho tens difícil. Et conformes en despertar-los un somriure encara que sigui efímer i la il·lusió per fer petites coses en els seus dies.

Des de l'inici d'un curs que ara comença, et retrobes amb ell. Et proposes no deixar de venir a veure'l com ho has fet aquests últims dies. Li deus els viatges cap allà on allò que està amagat de vegades es deixa vore. Li dones un post d'agraïment i el publiques.

via

A ell, el meu blog.

El nostre estiu té regust de carxofa

L'estiu mos deixa un regust que potenciarà el sabor de tot el que ha de venir després. Mos demostra una vegada més que tornar a casa és el nostre millor privilegi. Mos reafirma que la terra on mos ha tocat néixer i créixer sempre serà la nostra -i només per això- per a natros, excepcional. 

De la mateixa manera que el regust dolcet de la carxofa converteix el got d'aigua que beus després en meravellosa. Natros sabem que sense els nostres estius particulars, de tocar mare, de les mateixes cares i les mateixes coses, no podriem assaborir nous llocs ni noves coses ni res del que ara mos espera. 

Vatros no sou de sucre

Saps que el que us uneix és un fil tan fàcil de trencar com difícil de teixir. La vostra història és una més de les que continuen. Saps que vatros no sou de sucre i també us pot passar.
Arriba una mirada nova, tendra, captivadora, vivificant; a tu ; a ell; a vatros i ja teniu final.
Fa molts anys que sou vatros. Mentre molts altres tornen a ser ella i ell. Un poder misteriós -potser física quàntica- fa que estigueu units per les convergències. Però potser ha d'arribar el dia en que les divergències -que les hi ha- vulguen dir la seua. De moment aquí esteu, vatros, una unitat bicompartimentada, elements junts però diferents, com un bon cafè irlandès. De tant en tant els vostres ulls es desvien, però la física quàntica -o ves a saber què-, fa que es tornin a trobar.
Tantes coses viscudes i tants nivells superats; la vostra partida continua i el joc cada vegada més complicat.

via