D'infermera a infermera.

Llegint el llibre de Gisela Pou, t'adones que no pares de subratllar frases que sempre has pensat, però que mai hauries dit. La primera que et va fer touchè a l'esperit va ser la de que "la infermeria és una professió que s'estima i que s'odia a la vegada".

"La veu invisible", és una novel·la , però també un recull de certeses i sentiments de moltes infermeres que han assessorat a l'autora.
S'apropa tant als teus sentiments i vivències que de vegades t'incomoda. Potser perquè succeeix durant l'època en que tu també vas ser infermera i et vas passejar pels jardins de Sant Pau mentre anaves al pavelló de Sant Rafael, on estava l'antiga UCI.

Vas marxar de la primera línia de foc, però les coses viscudes se't van quedar tatuades a l'ànima. Perquè la infermeria és això, un banc de vivències tan intenses que moltes vegades invaeixen l'espai de la vida pròpia. 

El llibre te l'ha recomant una infermera a la que també li ha recomanat un altra infermera. I així d'infermera a infermera, el llibre de Gisela Pou aconseguirà que la veu de les infermeres deixi de ser invisible.

A ell

Tornes a entrar, et sorprens de l'activitat i les visites. Serà veritat que té vida pròpia? Fins i tot et planteges que s'ho munta millor que tu. Ell no et necessita tant com tu el necessites a ell. Fa dies que no heu pogut tenir cap moment d'intimitat. I t'acabes d'adonar que sense ell tens dificultat per bussejar cap al teu interior. Sense ell vius i penses des de la superfície. En canvi quan estàs amb ell i els seus espais en blanc, et capbusses i descobreixes misteris del teu pensar. És la teua bombona d'oxigen.

Ara mateix, fent les primeres braçades ja ho notes. Saps que ho estàs fent quan la vergonya d'escriure des del fons, et comença a fer pessigolles a la boca de l'estómac. Perquè així se li'n diu  a aquesta part del cos, fons o fundus per als llatinòmans. 

Potser t'ajuden els diàlegs de la pel·lícula que de reüll mires i que de refilò escoltes, on el professor Keating diu als seus alumnes que cadascú ha de trobar el seu camí encara que sigue nedant contracorrent i que ningú s'ha de resignar per ser qui és, s'ha de ser un mateix.

Com t'agradaria ser una professora Keating i trobar la fórmula per captivar als teus alumnes. Saps que ho tens difícil. Et conformes en despertar-los un somriure encara que sigui efímer i la il·lusió per fer petites coses en els seus dies.

Des de l'inici d'un curs que ara comença, et retrobes amb ell. Et proposes no deixar de venir a veure'l com ho has fet aquests últims dies. Li deus els viatges cap allà on allò que està amagat de vegades es deixa vore. Li dones un post d'agraïment i el publiques.

via

A ell, el meu blog.