divendres, 9 de novembre de 2018

La Venècia que es queda en mi

Tres nits a Venècia amb els quatre dies que les envolten et deixen aquell regust de carxofa que fa que tot el que ve després sigue millor. Venècia en el món dels viatges és com la camisa blanca, un bàsic.
S'hi ha d'anar alguna vegada.
Passejar-la, descobrir-la i contemplar-la.
Una ciutat sense rodes, on el ritme de la vida és lent i natural.
Els venecians s'enfaden si algú els fa caminar de pressa.
Gent estranya. Viuen dels visitants però confiances poques. Cal una segona vegada per que et mostrin la seua cara amable.
De tot el que he vist i sentit em quedo amb algunes coses.
Com els tardets al Gran Canal.


Com la Intel·ligència de Veronese al Palau Ducal.


Com les passejades de nit, quan vas de pont a pont i et passa una góndola entre les cames.


Com la imatge de la Plaça San Marcos en moments d'Aqua Alta.


Com la imatge d'un dia de pluja arribant a l'illa de Burano.


Com el bon sabor de boca de les cicheti a la Salvmeria  i el prosseco a El Rèfolo per l'avinguda Garibaldi.



Com la vida aquàtica i incòmoda que converteix les furgonetes en barques.


Com la roba estesa als carrers de l'Arsenale


Com el plaer de compartir la Venècia que es queda en mi.
Una de tantes.