dilluns, 10 de juny de 2019

Universos diferents


De gent singular n'hi ha molta. Que fa les coses amb sentit i sentiment una mica menys. Però el que sí que és cert és que quan et trobes algú així et transmet alguna cosa especial al primer moment. Potser sóc una víctima fàcil i potser quan em trobo gent així em poso a escriure en este blog. I per això escric sobre sobre un xef, Ezequiel i sobre Maria, la seva dona que atén a les taules. Una parella que estima el que fa i t'adones en travessar la porta del seu restaurant, Los Olivos.
Està al meu barri de Sants. Anar-hi és comprovar com una suma de detalls fan dels seus plats i del seu local una suma de vivències que val la pena comentar. Ezequiel i Maria tenen tanta cura de la carta, de les vaixelles, dels coberts i dels acompanyaments que t'ho fan degustar tot amb més consciència.
Em fascina la gent com ells. Meticulosos fins al màxim. Puristes del saber fer bé la seua feina. Buscadors d'aquelles coses mínimes que ho converteixen tot en més gran.
Diumenge vam degustar uns peus de porc espectaculars als que cada vegada canvia la guarnició. I si us he de dir la veritat. Me'ls he menjat tres vegades i no sabria dir quina era la millor.



M'agrada recordar persones i també moments, sobretot quan veig algun detall que converteix l'ordinari en alguna cosa diferent. Un altre moment recent, divendres la nit a la Ràpita. Vaig anar a sopar al Chipi. Sovint és el nostre primer contacte de poble. Judit sempre tan dolça també hi posa molt d'amor en el que fa. Les seues anxoves amb un pa i tomata fet al moment complirien les expectatives de qualsevol paladar exigent. A més la decoració que ha posat a la porta ja t'entona en un univers diferent. 


I posada a escriure sobre universos diferents, us recomano "La biografia de la meva mare" de Jamaica Kincaid, professora de Literatura a Harvard. Una història sobre les limitacions socials imposades pel color de la pell i per ser dona. M'agraden les històries que et transporten a universos llunyans on els sentiments són molt propers. Perquè on hi ha persones diverses, ha hagut tractes diferents. Són relats que recorden que tots som iguals malgrat lo divers. Coneguda Jamaica, venen més lectures dels seu univers diferent.


I com ja fa olor a estiu i temps de terrasseta només cal crear un món propi per gaudir de les nits tèbies d'un juny que ja quasi va per la meitat. I penso en fanalets i bona companyia per poder crear el meu univers diferent.

via (Catalina House)

Via Maisons du Monde




diumenge, 2 de juny de 2019

Trentasegons

Al minut quaranta d'una classe d'spining els últims trentasegons de pujada al noranta per cent del teu esforç són tan llargs com trenta minuts de la teua sèrie favorita. Vet aquí un bon exemple de la teoria de la relativitat. I durant aquells trenta segons que no s'acabaven mai vaig pensar en que escriuria sobre aquell moment. Em va venir això al cap i moltíssimes coses més perquè ja us dic que els trenta se'm van representar com nou cents.

I ara ja no és aquell dijous, és diumenge al matí. Estic asseguda a la terrassa de casa. De soroll de fons els ocellets, l'aigua que remou de la piscina i lo meu home interpretant la seua versió de Macgyver. Ja ni me'n recordo de la duresa d'aquells segons. Sort que la ment humana s'oblida dels moments de dolor. És una d'aquelles aplicacions de sèrie que la fan ser tant meravellosa.

I parlant de la ment, estic llegint una entrevista a Thomas Ansembourg, autor de l'assaig "Deixa de ser amable. Sigués autèntic". Este expert en comunicació no violenta remarca la necessitat d'empatitzar -que no simpatitzar- amb la resta i treballar la pròpia serenitat per afrontar els canvis de la vida amb prou calma i menys reactivitat. Ell explica que és important conèixer les pròpies necessitats i no les dels altres. Només nosaltres mateixos les podem satisfer. I esperar que els altres ho facin és el camí directe a la insatisfacció.


via

I com som nosaltres els responsables de la pròpia serenitat, jo m'he començat a aplicar. Les meues sessions de gimnàs s'han anat reduint d'intensitat i de les classes d'impacte, m'he passat al pilates, i entre pilates i pilates una classe de ioga. Del ioga se'n pot llegir molt però lo més important és el que t'aporta. T'ajuda a respirar i en cada respiració se't va aclarint el teu món interior. És com si el ioga t'obris cap als passadissos del teu propi jo. I com més avances més entens els passadissos dels altres.
El ioga no es pot explicar. S'ha d'experimentar.

I d'introspecció a introspecció una poeta, Ida Vitale. Quin encert que un cop convocat el nostre grup de lectura li atorguen el premi Cervantes. I és que Alma Reza, la conductora del nostre grup sempre va per davant. Gràcies Alma per fer-nos una mica més sabies.
D'Ida Vitale t'emportes el seu estil propi i la seua particular i exacta tria de paraules. De tants poemes, trio "Gotas".


M'imagino les gotes plenes d'una vida frugal felices i satisfetes. Tal i com em sento ara teclejant i veient com les lletres s'enfilen en línies rectes com si fossin elles, les gotes.

I d'una poeta a una altra escriptora, Sílvia Soler, autora d'El fibló la lectura de Sant Jordi. M'agrada com escriu sobre l'amor, la família i les nostres coses.




I enfilant lletres i lletres em venen al cap més coses. I de que ara em posaria roba fresca per gaudir d'aquesta briseta que sento. Potser un vestit de batista o de seda i sobretot unes sandàlies que em facin sentir etèria.

via


via