diumenge, 27 de maig de 2018

La cosa nostra per Abel




Com totes les famílies d'un entorn rural i constituïdes a principis de segle, la nostra s'ha anat adaptant als temps i als canvis que s'han anat produint a la societat. Si la nostra iaia Maria va aprendre a llegir quan mon iaio Pepe, una vegada casats li'n va ensenyar. Ara  a la nostra família tenim una mica de tot, mestres, arquitectes tècnics, una psicopedagoga, una psicòloga, una advocada i inspectora de treball, alguns enginyers, emprenedors que han creat la seua empresa, i fins i tot, tenim un ballarí. Què és qui avui ens ocupa. 

Com en totes les famílies, a la nostra hi ha una història darrera i moltes anècdotes. I de la família nuclear creada per Pepe lo Casat i Maria la racona, amb el pas del temps es va ampliar amb sis germans -dos dones i quatre homens-, més endavant amb onze cosins germans i de moment amb onze cosins prims i tres cosines primes segones com a últimes incorporacions.

Com en totes les famílies a mesura que s'ha anat multiplicant, les relacions en alguns casos s'han anat diluint. Fins que passa alguna cosa que torna a catalitzar la unió i les relacions de sobte s'intensifiquen. De vegades el catalitzador és una mort, de vegades una boda i d'altres vegades són situacions inesperades que al igual que a la cosa nostra, la família es requerida.

Com en totes les famílies ens agrada que als nostres els vagi bé. No tots hem sortit artistes, però sí que tenim algo de sensibilitat. Un iaio cantador de rondalles ens havia de deixar alguna resta genètica. I d'un iaio mediàtic al nostre poble i comarques, ara tenim un nou membre que ja ho comença a ser. El ballarí Abel, fill de la nostra cosina Àngels, alma mater de la materialització d'un somni. El del seu fill que des de ben petit va deixar clar que volia dir vocació.

Com en totes les famílies, volem recolzar als nostres. La professió que ha escollit Abel és difícil. I només aconseguir que el seu nom surti a un programa de Prime time, supera les expectatives de tota la família i crec que de tot el poble. 

Este post està dedicat a tu Abel Gil Montserrat. Sabem el que has lluitat per arribar on has arribat. Per a natros, la família ja has aconseguit l'èxit. I esperem que per a la gent del teu poble també!!!






diumenge, 20 de maig de 2018

Temps de silenci



Sempre hi ha una guspira que encén la flama. I la flama d'este escrit ha sigut, el silenci. Sí. Tot va començar amb una lectura que em va recomanar A. una amiga de les que de companyadefatigues amb el temps ha passat a amigadefamoltsanys. Les amiguesdefamoltsanys són aquelles que encara que faci molt de temps que no et trobes amb elles, quan us veieu és com si fos ahir. Són amigues amb les que t'entens i prou. Sense competències, ni tibantors. I és que amb A. anem juntes al club de lectura de "Dones inexplicables" i mentre anem, aprenem, reflexionem, gaudim i sortim, aprofitem per xerrar i posar-mos al dia. I en un d'aquells ratets, esperant que comencés la sessió, mentre miràvem llibres a "La inexplicable", ens va cridar l'atenció el nou llibre de Gaspar Hernandez, "La dona que no sabia plorar".Va ser llavors quan A. em va dir que el seu primer llibre, "El silenci", li havia agradat molt. I jo com sempre, de cap.


Una vegada llegit el llibre, t'adones de la importància del poder del silenci i dels pensaments. També aprens que cuidar i entrenar la ment no és cosa fàcil. No n'hi ha prou amb la teoria, ni amb la pràctica. És necessari donar-li valor. Com en totes les coses d'esta vida. Per treballar la ment, el poder de convicció se t'ha d'instal·lar molt a dins. Amb esta lectura he après que tot depèn de natros. Som responsables dels nostres pensaments, les nostres paraules i els nostres silencis. Perquè tal i com deia  Gaspar Hernàndez a la contra d'ahir , "vivim segons el nostre estat d'ànim". 


I del silenci de Gaspar als silencis d'una conversa, perquè fent els deures del curs de midfullnes, faig cap a una conferència de Julian Treassure sobre la comunicació. Us la recomano, tracta de com hem de parlar perquè ens escoltin. En primer lloc, explica la importància de les actituds. Mos diu que hauríem d'evitar la queixa, la xafarderia, la crítica, la negativitat, l'exageració, la mentida i el dogmatisme. I mos en recomana d'altres com la honestedat, la autenticitat, la integritat i l'amor.
També parla de l'instrument de la veu. Tant important com les actituds.
Hem de cuidar el to, la velocitat, el timbre i sobretot, els silencis.

I mentre reflexionem sobre el silenci i les seves pauses sona...


dimarts, 1 de maig de 2018

La nostra encara no te porta






Dona per pensar que una dona a punt d'arribar el milnoucents, escollís el saber i el pensar per sobre de totes les coses, sobretot, els homes. I no és que no n'hi haguessin en la seua vida. N'hi va haver, però d'una manera diferent. Alguns van ser els seus companys intel·lectuals com Nietzche i Ree, d'altres van ser els seus amants com Rilke, i d'altres van ser la seua parella amb papers i només per conveniència intel·lectual- es va casar però no va mantenir mai relacions físiques amb el seu home-.

I gràcies a esta dona, avui m'he aixecat amb ganes d'escriure. Perquè ahir, vaig anar a vore Lou-Andreas Salomé. Una pel·lícula de les que em costarà oblidar. La història d'una de les primeres psicoanalistes alemanyes i que va enamorar a ments tant singulars com Nietzche i Rilke em va fer reflexionar. Què és una vida sense llibertat? Què és una vida lligada a convencionalismes? Què és una vida que transcorre amb un sac de deures i només un grapat de plaers? Crec que Lou, es va fer aquest plantejament abans de començar-la. Va ser prou valenta per lluitar per una llibertat desconeguda, sense terra als peus, sense relacions emocionals, però això sí, i no ho oblidem, amb assignació econòmica. 

I és que lo de l'assignació econòmica, ve sent una constant cada vegada que descobreixo dones que ens han deixat la seua petjada intel·lectual tot i viure en mig d'un món controlat i dominat per ells, els homes. Perquè això ja ho va escriure la Woolf i no amb un, sinó amb uns quants exemples, en una Cambra pròpia. Si no hi ha indepèndència econòmica, no hi haurà prou estabilitat mental per desenvolupar el talent natural de qualsevol, home o dona, dona o home. Tan iguals, tan diferents.

I penso que avui, seguim igual. Necessitem la cambra pròpia per desenvolupar el nostre talent. I tot i que moltes hem aconseguit tenir-la, la nostra, de moment, encara no te porta. A la nostra cambra pot entrar tothom, sense avisar. Envaint-la i desendreçant-la.
Quantes de natros ens atrevim a tancar la porta d'esta cambra amb clau, i obrir-la quan ho considerem convenient?

I ara, em ve al cap, aquell dia en que també vaig divagar sobre l'assumpte a Si XX és igual a XY, XY és igual XX




dissabte, 31 de març de 2018

La farinosa de brossat




Mentre sona Happier , escric des del meu sofà rapitenc. De reüll veig la mar. Esta tarda mogudeta pel ponent de Pasqua. A la tauleta, un tros de farinosa de brossat sobre la que Proust divagaria, i que jo no tardaré en menjar-me amb golosia. 
Però mentre la blancor del brossat em tenta, intentaré escriure este post al que li he  donat un toc d'exotisme dialèctic amb lo de farinosa i lo de brossat. Paraules tant poc conegudes que fins i tot poden semblar sofisticades no gaire lluny d'aquí. 
Quedarien de fàbula com a nom d'una pastisseria healthy al carrer Enric Granados. 
 També podrien ser el nom d'un nou blog. On només escriuria de la nostra cuina i de les nostres receptes. 
Mira! M'estan agafant ganes de patentar-lo.
Però de moment, m'ho apunto a la llista de bones idees i torno de nou al que m'ocupa: primer acabar d'escriure este post i després menjar-me la farinosa.

El post d'avui és un post que no és post. Vull dir que no estava previst ser escrit. Tot ha començat amb  el tros de farinosa, la llista de spotify i una visita retrospectiva a alguns posts del passat. Mai ho faig. Sempre que he intentat llegir coses escrites fa temps, he sigut massa crítica. Avui en canvi ho he fet amb carinyo. I enlloc de veure errades, he vist feina, il·lusió i fins i tot algunes bones ocurrències. I mira. M'he activat i aquí estic. Consultant la nota que tinc a Google Keep de "Coses per publicar al blog". En aquesta nota vaig posant coses que visc, o veig, o em diuen, o llegeixo i que m'agradaria compartir. Perquè jo ja se que este blog no només és meu. També és vostre. I és per a qui el llegeix a qui li dedico estos ratets d'entreteniment.

Lo primer, un lloc xulo, de cuina japonesa i peruana. Molt ben ambientat, Robata. Un d'aquells llocs per convidar la costella; l'encanteri està assegurat; i la ventresca de toro s'ha de demanar.



Després d'un lloc per menjar, un llibre, millor dit un conte, o dos, o tres, de Lucia Berlín. Una escriptora diferent. Llegiu "Manual de dones de fer feines". Us asseguro que després us mirareu la vostra d'una altra manera. 


Després d'un conte o dos, una pel·lícula o dos. La primera "La forma del agua", un somni de pel·lícula o la pel·lícula d'un somni. La història d'un amor molt gran i molt diferent. A l'alçada de les de Mccullers.


L'altra pel·lícula, te la subtilesa del cine francès. Desperta emocions a qui és de mar i torna a casa els pares i veu com els anys passen i com el temps canvia coses. Però sap que el fons sempre és el mateix, de vegades insegur, de vegades protector. 


I després del cine francès, la moda francesa. Potser fa temps quan tenia l'època minimalista, l'hauria trobat cursi. Massa vestidets i massa floretes. Però ara em tira. Si veig una marca francesa, entro i tafanejo. Avui en comparteixo tres. I ho faig en versió bruseta.

Una, Des petits hauts.



Dos, Balzac


I tres, Graceandmila



Que tingueu Bona Pasqua i bones farinoses!!












diumenge, 25 de març de 2018

Quan tens aspiracions

Esta entrada també es podria dir "coses que us podrien millorar la vida". Algunes us podran ser d'utilitat, però d'altres no. Però sí que us avanço que totes són conseqüència d'alguns dels meus objectius personals. Tant de bo coincideixin amb alguns dels vostres. I si és així, ja em direu...

La primera, és un blog on es donen consells de neteja i d'organització. I sí ja se que això del marujeo no fa massa per a mi que sóc més de grups de lectura o de canyetes amb les amigues, però mireu, de tant en tant m'agafen aspiracions com la de ser la mestressa de casa quasiperfecta amb el millor sistema d'organització i dels espais i la que prepara els menús més saludables, variats i equilibrats de la terra. Val a dir que el nom d'este blog que us recomano, no m'agrada gens, em recorda al de la sèrie "Ley i orden". El vaig descobrir amb una d'aquelles artimanyes algorítmiques de Zuckerberg en que estas mirant el teu facebook tranquilament i entremig et surt un d'aquells articles que no pots deixar de llegir. L'article es deia "21 dias para poner tu casa en orden" i vaig picar. Lo primer que penso fer es reorganitzar l'armari dels "tuppers", un dels punts negres de tantes cuines. Seguint els seus consells tiraré tots els tuppers que no faig servir i totes les tapes que estan sense parella ni tenen possibilitats de trobar-la. I així em quedarà l'armari mig buit, on només tindré tuppers de vidre i de mida mitjana. Perquè és cert que no hi ha cap regla escrita que digue que es poden quedar mig buits o que se'n poden fer servir dos o més si hi ha molta quantitat per guardar. 

En fi. Ara sí. Tindré una cucada d'armari.


La segona aspiració que tinc és la de saber aprofitar el temps. Per això m'he apuntat a un curs de gestió del temps. No us penseu que és el primer, fa dos anys que en vaig fer un altre, però era online i ja sabeu que el que es llegeix s'oblida, però el que es veu es recorda i el que es practica s'aprèn. El curs d'ara és presencial. Són cinc sessions impartides per dos professors. El primer teoritza i ens fa reflexionar sobre que és el temps i perquè el volem aprofitar i l'altra professora ens fa la part més pràctica, la de gestionar les agendes i sobretot fer llistes.  Amb ella hem après a fer-les a etiquetar-les i a sincronitzar-les en els nostres dispositius. I de veritat. Ara que m'hi posaré amb els cinc sentits. Crec que funcionarà.

Ara sí que seré una persona organitzada que sap que per viure el seu temps abans l'ha de saber gestionar.




La tercera aspiració que tinc és la de l'alta cultura. Sí, m'agradaria saber més de tot. M'agradaria veure una pintura i saber qui l'ha pintat, de quina època és, i amb qui va conviure. M'agradaria veure un pel·lícula i saber qui és el director, que el va motivar i inspirar. M'agradaria saber el perquè dels personatges, i entendre el context de la història. També m'agradaria saber idiomes. Conèixer la història dels països, la seva cultura i les interaccions entre elles. M'agradaria tenir el lèxic suficient per escriure de manera precisa com Carson Mccullers, l'autora de "Balada d'un cafè trist", darrera lectura del grup dels dimecres. Com m'agrada assistir i veure com Alma Reza el condueix. Ella és historiadora i ens contextualitza les autores i les obres. Un plaer per a la sensibilitat i la cultura. Us recomano que la seguiu en el seu blog, Los pasos de Egeria, on parla de llibres i creació femenina.

Ara sí, que seré una miqueta més culta.

De mostra de tot això, unes paraules de McCullers:



Una altra aspiració que tinc des de fa temps és la d'observar i contactar cada dia amb la persona amb qui més temps convisc, jo mateixa. Per fer-ho he entrat en el món de la respiració i del mindfullnes. Per això m'he apuntat a un altre curs, un de Mindfullness en l'entorn educatiu. Crec que em pot anar bé. Ja veieu que necessito una mica de calma i serenor. Sóc de les d'arrencada de macho i parada de burro". Però intentaré ser constant. Això és cosa de cada dia. I de donar-li valor. I per que us animeu us passo este vídeo on s'explica de què va tot això.

Ara sí que seré una mica més centrada i més serena.



Una altra aspiració que tinc és la d'automatitzar una manera de menjar i cuinar saludable. Per això m'he comprat alguns llibres com el del Dr Henri Jojeux i m'he inscrit a pàgines com la d'Ets el que menjes. També m'he comprat una licuadora cold press i segueixo les receptes de sucs verds de la nutricionista Carla Zaplana. Amb tot això he descobert que seguir una alimentació saludable requereix dos passos previs molt importants. El primer és donar-li valor, la salut ha de ser una prioritat. El segon i fonamental, la planificació. Per això he decidit seguir els consells de la coach d'organització del primer blog que us he comentat. A partir d'ara començaré elaborant els menus de la primera setmana amb el que tinc a la nevera, rebost i congelador. Després seguiré el seu consell de planificar els menus de tot un mes. Això si de dilluns a divendres. Cal deixar els caps de setmana per a la llibertat de moviments. Segons ella, la coach, un menú mensual ens assegura una dieta variada -sempre tendim a repetir plats- i farà que siguem més exactes a l'hora de fer la compra; que també haurà de ser mensual i a final de mes. Es quan hi ha més ofertes.

Ara sí que seguiré una dieta saludable i podré estalviar per comprar altres coses que m'agraden i de les que escriuré un altre dia d'aquestes vacances.

I ja està. Ara ja sabeu algunes de les aspiracions -o millor dit propòsits- amb les que intento ballar cada dia.
Potser coincideixen amb les vostres o potser no. 
En qualsevol cas tenir-les ens fa moure cada dia.
Per tant movem-nos.





divendres, 23 de febrer de 2018

De tres en tres

I de tres en tres, segueixes compartint trossets de vida. 
La condició que poses, és que siguen dels bons. 
Prou dignes per tenir-los desats al teu tauler virtual de records. 
Aquí mai es perden i et reafirmen que les ocasions són com els núvols. 
Tal i com et venen, se te'n van.

La primera, a Madrid. 
Un viatge interessant en mig de la nostra apoteosi patriòtica que no et va decebre.
Allà també hi ha gent normal i raonable amb la que intercanviar opinions.  
Sempre que hi vas aprofites per descobrir llocs nous. Esta vegada n'has conegut tres. 
A la propera més. 
El primer, Celso i Manolo, al carrer Libertad. 
És divendres i està a petar. Bons platets i bon ambientillo.


El segon, el més espectacular i del que tenies més ganes, Amazònico. 
La decoració selvàtica impressionant i la cuina, una mica healthy i una mica brasilera també. Unes quantes setmanes d'espera valen la pena.


El tercer el vas descobrir de casualitat. Era tard, després del musical Billy Elliot, que per ser que no t'agraden els musicals, vas sortir enamorada. El lloc. El "Club geográfico". La truita d'abadejo i les carxofes a la brasa espectaculars.


I de Madrid te'n vas i ja tens ganes de tornar. 
I tot i que gener no és el mes que més t'agrada, sempre et quedarà el cinema. 
I també són tres, les pel·lícules que has vist. 
La primera al Boliche, C'est la vie. Que amb la teva última deformació, la de tutora, la valores com la millor versió per tractar el treball en equip. 


La següent, "El Hilo Invisible", una història estranya, millor dit, rara. Lenta com a tu t'agraden i i sobretot, magnètica. 
Et trenques el cap per descobrir quin és el fil invisible mentre admires el vestuari i a  Lewis.


I la última, El Cuaderno de Sara. Belen Rueda, la protagonista, és de les que t'agraden i admires. Te l'edat perfecta per demostrar que una dona amb els anys guanya i s'empodera. 
La història bonica i la pel·lícula ben feta. 


I si has descobert tres llocs a Madrid, també vols compartir-ne tres de Barcelona. El primer del que escriuràs és Bicnic, vas anar amb els teus amics N i LL. Una companyia perfecta. Vau menjar molt bé. Res diferent ni original, però l'èxit està assegurat.


El segon, el provaràs avui, però saps que no et defraudarà. Te l'ha recomanat O. la teua amiga  conqueridora de novetats. Que faries sense ella. 
És Casa Xica, al Poble sec. Una mescla de cuina de mercat i asiàtica. Segur que t'agrada.


I per últim, el que et fa més il·lusió perquè és nou, nou, el van obrir ahir i el tens al costat de casa. Que contenta estàs amb el teu barri. La vida de poble dins de la ciutat t'encanta. 
De moment la carta és curta, però promet. És Can Violí a la plaça Ibèria. La mateixa on Fernando Trueba va filmar algunes seqüències de "El embrujo de Shanghai".
L'han obert gent amb experiència i que com tu, també s'estimen el barri. 
Llarga vida a Sants!



I de llocs a llibres o millor dit lectures. La primera Berta Isla, de Javier Marias. Entre algunes pàgines  d'història, la vida de dos persones transcorre de manera hipnòtica. Feia temps que no et passava.


La segona lectura és Tot és possible d'Elizabet Strout, un munt de sensibilitat i empatia.



La tercera lectura, és la primera que has llegit al grup de lectura "dones inexpliclables". "El papel pintado amarillo" de Charlote Perkins, feminista de finals de l segle XIX. 
Tens la certesa que aquesta sèrie de lectures i trobades seran molt més que fer grup i molt més que fer reflexions sobre la lectura. 
Serà veure el món des d'un punt de vista femení, al llarg del temps i enmig de diferents gèneres literaris i autores femenines. 




Perquè ara més que mai veus com els drets de la dona, enlloc de sumar, resten.






dissabte, 6 de gener de 2018

El que m'emporto de tot un any

Ser agraït és de ser ben nascut, crec que ho diu una cita popular -o no, però tan li fa-. Les cites sempre diuen grans veritats. De les que ningú dubta i amb les que tothom hi està d'acord. Jo vull ser agraïda i també ben nascuda i per això li vull agrair a aquest any que ha acabat tot lo bo, però també tot el que no, que és el que més m'ha ensenyat.

Ha sigut un any estrany. He publicat molt poc. No se si per que de vegades no he tingut ganes de compartir o perquè no he tingut moments prou bons per fer-ho. De coses bones n'han hagut i moltes, i alguna de dolenta també. Però són massa íntimes per airejar a través d'un teclat i una pantalla. 

D'aquest any m'emporto que amb els que estimo i m'estimen, em sento més unida que mai. 

D'aquest any m'emporto que quan te'n passa una de grossa, es multipliquen per mil les altres coses, les menudes. De les que val la pena sentir. 

D'aquest any m'emporto que opinar, degustar i compartir les coses que m'agraden, sempre serà un motiu per vore-mos de tant en tant per aquí. I que podríem parlar de política, de nutrició, de medicina, de geografia, o d'arqueologia, però no ho farem. El nostre espai compartit sempre serà així de simple, així de bàsic, així de bonic. 
I ho poso en pràctica ara mateix compartint coses d'un dia. El d'ahir.

Amb un lloc on menjar carn prop de Barcelona però com si estesis en plena natura, lluny de carreteres i sorolls. A Can Ferran.


Amb una passejada per Sant Cugat on descobrir llocs nous i fer firat.

Un, L'atelier 232. Una botigueta mínima on tot era de l'estil que mos agrada a la majoria de les que passen per aquí.




I l'altre, un lloc on posar la casa més guapa. A Sacum, on voldria tornar.




I de nou a Barcelona un lloc on acabar el dia i sopar, Last Monqey. Descobert amb un article d'aquells que es comparteixen a facebook, on es considera un dels deu millors restaurants nous d'aquest any del que tantes coses m'emporto.






I d'aquest any m'emporto que encara tinc moltes coses noves per conèixer i de les que segur que escriuré.

I d'aquest any m'emporto que cada dia que comença neix un nou fil de sentiments. I que de natros depèn.

I d'aques any m'emporto que la vida és una i que no en tenim més.






dissabte, 30 de desembre de 2017

Quan torno al poble


Mentre sona...



Tal i com diu un proverbi africà, "Es necessita un poble per educar un nen". 
També és necessita un poble per omplir la vida d'una persona.
Si algú viu lluny de tot això i quan ho recupera se li carreguen les butxaques de benestar, sap de que parlo.
Si algú te un lloc on aterrar quan necessita pau, sap de que parlo.
Si algú te un lloc on trobar-se amb els amics, amb la família, amb els paisatges i amb els sabors de sempre, sap de que parlo.  
Si algú te un poble on tornar quan fa mal temps i quan les coses es posen rares, sap de que parlo.

Cada vegada que vinc a passar uns dies tranquils, de Nadal, quan lo poble és poble i només estem els de sempre i surto a passejar, o quedo amb algú per esmorzar, o vaig en ma mare a fer recados.
Tan li fa.
Sento que recupero el meu jo, que torno a ser la de sempre. 
La que plorava massa sovint de menuda com si algun dia sabés que sonaria esta cançó de Mishima.
La que anava a classes de solfeig i clarinet amb Don José.
La que va voler ser majorettte i encara tenia cames d'alambre.
La que estudiava anglès amb Doña Antoñita i somiava en anar a Londres per menjar Corn Flakes. 
La que sentia com sa ma mare li deia "posa´t recta" i a son pare cridant-la "sapet".

I és que no se que passa, que quan arribo al poble torno a ser aquella xiqueta que es posava roja per no res. 
Insegura perquè es trobava "fea" i una mica sabionda perquè sempre feia els "debers".

Perquè no se que passa que quan torno al poble el sol es torna lluent, la mar plateja i tot fa olor a net. 

I és que no se que passa que quan torno al poble, tot és com ha de ser.












I des del meu poble i amb la que podria ser la banda sonora d'una vida. Plorant no de tristor sinó de felicitat, us desitjo un bon any 2018 ple de curiositat!!!




dimecres, 27 de desembre de 2017

Superamigues i més notes per a un post



I mentre sona "Hapiness" de Nat Simons, segueixo amb les notes que es van quedar pendents en l'últim post. I continuo escrivint perquè encara hi ha coses -encara que menudes- que m'emocionen. I com esta és la màquina que em mou per escriure este blog, m'hi poso i ja no m'aturo. I segueixo en primera persona tal i com ho vaig fer l'última vegada en Notes per a un post. I com de costum, canvio una mica l'ordre per no perdre el toc d'anarquia. 

I vull començar amb una lectura d'una escriptora quebequesa. Sempre m'ha agradat la gent del Quebec. Potser perquè quan exercia l'infermeria, les infermeres quebequeses, eren innovadores i van aportar molta teoria i rigor a la infermeria. La gent del Quebec em recorda una mica a la gent de Catalunya. Gent inquieta, amb la ment oberta, innovadora i sobretot, amb identitat pròpia. 
El llibre és "Una felicitat imposada" de Denise Desautels i està traduït per Antoni Clapés. La recomanació bé de "La inexplicable" la nova llibreria del barri. Una llibreria menuda on les llibreteres tenen nom i et parlen de tu. I on es vol recuperar l'esperit de descobrir noves lectures d'una manera cooperativa. Tot just l'acabo de començar. Aviso per endavant que no va de flors i violes. Va de la part dura de la vida, de la mort i del no-dol i de la necessitat d'aparentar que no passa res i que tot continua. En fi. De la felicitat imposada que  tan sovint acompanya la nostra vida.




I de la lectura a una superamiga. D'aquelles amigues llestes, detallistes i que mai seran invisibles encara que vulguin i s'ho proposin. Amb tanta vida interior com exterior. Amb tanta energia com perícia per transformar-la. Ella és A. I com cada any per Nadal se les ingenia per tenir un detall diferent a la taula.


I del detall de Nadal de A, torno de nou a la llista. En la nota següent, em surt Leku, un restaurant de Les Corts que els dies de partit es posa a petar i que la cuina no es pot deixar de comentar. Com les croquetes de Cua de bou i el bikini de foie.



I del bon menjar a una altra noteta, la dels pijames. I és que ja fa un temps, en Un pacte no escrit  ja vaig parlar de lo difícil que resulta trobar un pijama prou còmode, i alhora estilós i sobretot que no mos fasse perdre la dignitat amb dibuixets infantils tot i haver superat la quarentena. La nota la vaig arxivar després de llegir una publicació sobre el tema. I és que això de triar pijama és una cosa sèria.
De totes les marques que sortien em quedo amb aquesta, La ligne.
I de la roba de dormir a la de portar. Perquè fa uns dies quan vam anar a dinar a casa de P., una altra superamiga de les que no tenen preu i que sempre ens convida a menjar la cua de bou més melosa del món. P. és de les que els encanta estrenar coses, però al igual que moltes de natros, segueix el seu estil com si fos una línia contínua, sense gaires canvis. I em deia que ara te la necessitat de canviar, d'introduir peces diferents amb les que no hi havia comptat. I que curiós. Jo també sento aquesta necessitat. I com amb els estampats ja m'estampat més d'una vegada, ara he decidit que el canvi de colors pot ser una primera campanya.


I de la necessitat de canviar a una altra nota, la del Kitsune, un restaurant japo i oriental a Gràcia. És un lloc que m'havia recomanat una altra superamiga, O. Ella forma part de la familieta que tinc  a la meua altra gran ciutat, Barcelona. Qui em coneix a la Ràpita, també la coneix a ella. Perquè ella també és una mica rapitenca. Ella i J. són uns bons vivants que volten i descobreixen tot el que val la pena i ho comparteixen a la primera. Kitsune, és un d'estos llocs. Amb els plats molt encertats, un d'ells, el que comparteixo, és el salmó amb teriyaki -perquè estava molt bo i perquè és de l'únic que tenia foto-.


I de notes me'n queden algunes i de superamigues encara que costi de creure també. Perquè si d'alguna cosa hem d'estar segurs és que els tresors més grans no són les coses que tenim, ho són les persones que estimem.





diumenge, 17 de desembre de 2017

Notes per a un post


Mentre sona vint-i-un botons de Blaumut, em repasso les notes on vaig desant coses i idees per a algun post dels que de tant en tant comparteixo. I mentre les llegeixo, també busco imatges, algunes de la memòria del mòbil, d'altres per l'espai cibernètic. I mentre ho faig torno a sentir pessigolles de les bones a l'estómac i em ve aquell sabor de boca dolcet i addictiu associat als ratets d'escriptura. Uns ratets que no sempre venen. Que de vegades cal buscar i que avui he trobat. I mentre teclejo canvia la cançó, i ara "Pa amb oli i sal", m'anima a teclejar més ràpid. 
Em remiro de nou les notes i decideixo no canviar l'ordre de les coses. Deixaré fluir la llista tal i com està. I en primer lloc tinc una pel·lícula, La llibreria. Una història preciosa per als amants de les lletres i dels amors platònics. Ambientada en aquella època en que les dones sempre portaven rebequeta i la Lolita de Nabokov va ser un escàndol . I no se si va ser pel vestuari de la protagonista o perquè tenia ganes d'anar a Uniqlo, me n'he comprat una de llana merino i de color vi negre. 


I de La llibreria a la barra de la Mundana, una bodega de culte del meu nou barri gastronòmic. La recomano a tanta gent que quan vull anar no trobo mai lloc sense reserva. Alguns de la Ràpita ja hi han anat i els ha encantat. Allà tot és una mica diferent, l'steak tartar, el carpaccio de peus de porc o els postres com la mousse de xocolata i yuzu i el torrixuxo, únic en el món.



I en el tercer punt de la llista, un passeig per Barcelona, una tarda de divendres. D'aquelles tardes que transformen la mirada o millor dit, la vista de les coses. Va ser un passeig tranquil, amb abric, guants i bufanda pel barri gòtic; als voltants de la plaça de Sant Felip Neri. On l'hotel Neri ubicat a un palauet del segle XVIII i el seu restaurant estaven preciosos guarnits de Nadal. Un sopar allà és una de les coses que tinc anotades en una altra de les meues llistes. Esta de desitjos pendents.



I davant del Neri, una botigueta de sabons, digna de "Saint Rèmy de Provence".


I aquella mateixa tarda, mirant cap a munt a una façana, veig una imatge que de ben segur inspiraria a Defreds, un poeta que segueixo per instagram. 


I de nou la llista. Mentre, Blaumut continua. Ara amb "Bicicletes" que va marcant el trot del meu ritme estilístic i espero que no gaire retòric. De la mateixa manera que Elton en el seu últim concert a Barcelona, va marcar el ritme de les meues emocions al recordar les cançons que entonava sense parar amb l'elepè que em vaig comprar en un viatge a Mallorca. Tenia quinze anys.


I del Palau Sant Jordi al Baulweekeend, una mercadillo solidari. Cada any es fa en un lloc diferent. Este Nadal s'ha fet al Palauet. És de coses usades. On gent coneguda com Vanessa Lorenzo i el seu home Jordi Puyol, cedeixen peces per vendre. Jo vaig firar. Una brusa de Starmela per deu euros que portaré molt a gust l'estiu que ve per la Ràpita. 




El següent punt no és ben bé un desig ni tampoc una necessitat. Tinc la costum de fer servir catifa a la cuina perquè tinc el terra de parquet. Com m'agraden de materials naturals, de tant en tant l'he de renovar perquè es deterioren. Avui tafanejant en bcncoolhunter, he descobert la nova candidata. És una catifa de pvc que simula els terres hidràulics. Feia temps que no compartia res per a casa i de nou m'està agafant el cuquet.



I ara avançaré l'últim punt de la llista. Vull compartir un lloc on avui no hem pogut dinar perquè estava a petar. L'estupendu a Badalona. Perquè sí. Fa trenta anys que vivim a Barcelona i no havíem anat mai a visitar el passeig del Mar d'aquesta ciutat veïna. Ja era hora. Avui era el dia i el moment de gaudir del sol i de les vistes al mar i admirar el Pont del Petroli que també te el seu encant.



I mentre encara sona Blaumut, amb els auriculars a l'orella veig de reüll que el partit ja s'ha acabat i ja es comença a fer tard. I per acabar vull compartir una especie de secret que tenia a la llista. És un tauler que m'inspira cada vegada que no se que posar-me tot i que com totes, tinc l'armari ple de roba. Són imatges de Death by elocution. El blog d'una estilista que amb bàsics d'aquells que totes tenim a l'armari, fa uns conjuntets quasiperfectes i equilibrats.





I Blaumut ja no sona, però la llista no s'ha acabat.