diumenge, 27 de maig de 2018

La cosa nostra per Abel




Com totes les famílies d'un entorn rural i constituïdes a principis de segle, la nostra s'ha anat adaptant als temps i als canvis que s'han anat produint a la societat. Si la nostra iaia Maria va aprendre a llegir quan mon iaio Pepe, una vegada casats li'n va ensenyar. Ara  a la nostra família tenim una mica de tot, mestres, arquitectes tècnics, una psicopedagoga, una psicòloga, una advocada i inspectora de treball, alguns enginyers, emprenedors que han creat la seua empresa, i fins i tot, tenim un ballarí. Què és qui avui ens ocupa. 

Com en totes les famílies, a la nostra hi ha una història darrera i moltes anècdotes. I de la família nuclear creada per Pepe lo Casat i Maria la racona, amb el pas del temps es va ampliar amb sis germans -dos dones i quatre homens-, més endavant amb onze cosins germans i de moment amb onze cosins prims i tres cosines primes segones com a últimes incorporacions.

Com en totes les famílies a mesura que s'ha anat multiplicant, les relacions en alguns casos s'han anat diluint. Fins que passa alguna cosa que torna a catalitzar la unió i les relacions de sobte s'intensifiquen. De vegades el catalitzador és una mort, de vegades una boda i d'altres vegades són situacions inesperades que al igual que a la cosa nostra, la família es requerida.

Com en totes les famílies ens agrada que als nostres els vagi bé. No tots hem sortit artistes, però sí que tenim algo de sensibilitat. Un iaio cantador de rondalles ens havia de deixar alguna resta genètica. I d'un iaio mediàtic al nostre poble i comarques, ara tenim un nou membre que ja ho comença a ser. El ballarí Abel, fill de la nostra cosina Àngels, alma mater de la materialització d'un somni. El del seu fill que des de ben petit va deixar clar que volia dir vocació.

Com en totes les famílies, volem recolzar als nostres. La professió que ha escollit Abel és difícil. I només aconseguir que el seu nom surti a un programa de Prime time, supera les expectatives de tota la família i crec que de tot el poble. 

Este post està dedicat a tu Abel Gil Montserrat. Sabem el que has lluitat per arribar on has arribat. Per a natros, la família ja has aconseguit l'èxit. I esperem que per a la gent del teu poble també!!!






diumenge, 20 de maig de 2018

Temps de silenci



Sempre hi ha una guspira que encén la flama. I la flama d'este escrit ha sigut, el silenci. Sí. Tot va començar amb una lectura que em va recomanar A. una amiga de les que de companyadefatigues amb el temps ha passat a amigadefamoltsanys. Les amiguesdefamoltsanys són aquelles que encara que faci molt de temps que no et trobes amb elles, quan us veieu és com si fos ahir. Són amigues amb les que t'entens i prou. Sense competències, ni tibantors. I és que amb A. anem juntes al club de lectura de "Dones inexplicables" i mentre anem, aprenem, reflexionem, gaudim i sortim, aprofitem per xerrar i posar-mos al dia. I en un d'aquells ratets, esperant que comencés la sessió, mentre miràvem llibres a "La inexplicable", ens va cridar l'atenció el nou llibre de Gaspar Hernandez, "La dona que no sabia plorar".Va ser llavors quan A. em va dir que el seu primer llibre, "El silenci", li havia agradat molt. I jo com sempre, de cap.


Una vegada llegit el llibre, t'adones de la importància del poder del silenci i dels pensaments. També aprens que cuidar i entrenar la ment no és cosa fàcil. No n'hi ha prou amb la teoria, ni amb la pràctica. És necessari donar-li valor. Com en totes les coses d'esta vida. Per treballar la ment, el poder de convicció se t'ha d'instal·lar molt a dins. Amb esta lectura he après que tot depèn de natros. Som responsables dels nostres pensaments, les nostres paraules i els nostres silencis. Perquè tal i com deia  Gaspar Hernàndez a la contra d'ahir , "vivim segons el nostre estat d'ànim". 


I del silenci de Gaspar als silencis d'una conversa, perquè fent els deures del curs de midfullnes, faig cap a una conferència de Julian Treassure sobre la comunicació. Us la recomano, tracta de com hem de parlar perquè ens escoltin. En primer lloc, explica la importància de les actituds. Mos diu que hauríem d'evitar la queixa, la xafarderia, la crítica, la negativitat, l'exageració, la mentida i el dogmatisme. I mos en recomana d'altres com la honestedat, la autenticitat, la integritat i l'amor.
També parla de l'instrument de la veu. Tant important com les actituds.
Hem de cuidar el to, la velocitat, el timbre i sobretot, els silencis.

I mentre reflexionem sobre el silenci i les seves pauses sona...


dimarts, 1 de maig de 2018

La nostra encara no te porta






Dona per pensar que una dona a punt d'arribar el milnoucents, escollís el saber i el pensar per sobre de totes les coses, sobretot, els homes. I no és que no n'hi haguessin en la seua vida. N'hi va haver, però d'una manera diferent. Alguns van ser els seus companys intel·lectuals com Nietzche i Ree, d'altres van ser els seus amants com Rilke, i d'altres van ser la seua parella amb papers i només per conveniència intel·lectual- es va casar però no va mantenir mai relacions físiques amb el seu home-.

I gràcies a esta dona, avui m'he aixecat amb ganes d'escriure. Perquè ahir, vaig anar a vore Lou-Andreas Salomé. Una pel·lícula de les que em costarà oblidar. La història d'una de les primeres psicoanalistes alemanyes i que va enamorar a ments tant singulars com Nietzche i Rilke em va fer reflexionar. Què és una vida sense llibertat? Què és una vida lligada a convencionalismes? Què és una vida que transcorre amb un sac de deures i només un grapat de plaers? Crec que Lou, es va fer aquest plantejament abans de començar-la. Va ser prou valenta per lluitar per una llibertat desconeguda, sense terra als peus, sense relacions emocionals, però això sí, i no ho oblidem, amb assignació econòmica. 

I és que lo de l'assignació econòmica, ve sent una constant cada vegada que descobreixo dones que ens han deixat la seua petjada intel·lectual tot i viure en mig d'un món controlat i dominat per ells, els homes. Perquè això ja ho va escriure la Woolf i no amb un, sinó amb uns quants exemples, en una Cambra pròpia. Si no hi ha indepèndència econòmica, no hi haurà prou estabilitat mental per desenvolupar el talent natural de qualsevol, home o dona, dona o home. Tan iguals, tan diferents.

I penso que avui, seguim igual. Necessitem la cambra pròpia per desenvolupar el nostre talent. I tot i que moltes hem aconseguit tenir-la, la nostra, de moment, encara no te porta. A la nostra cambra pot entrar tothom, sense avisar. Envaint-la i desendreçant-la.
Quantes de natros ens atrevim a tancar la porta d'esta cambra amb clau, i obrir-la quan ho considerem convenient?

I ara, em ve al cap, aquell dia en que també vaig divagar sobre l'assumpte a Si XX és igual a XY, XY és igual XX