Superamigues i més notes per a un post

I mentre sona "Hapiness" de Nat Simons, segueixo amb les notes que es van quedar pendents en l'últim post. I continuo escrivint perquè encara hi ha coses -encara que menudes- que m'emocionen. I com esta és la màquina que em mou per escriure este blog, m'hi poso i ja no m'aturo. I segueixo en primera persona tal i com ho vaig fer l'última vegada en Notes per a un post. I com de costum, canvio una mica l'ordre per no perdre el toc d'anarquia. 

I vull començar amb una lectura d'una escriptora quebequesa. Sempre m'ha agradat la gent del Quebec. Potser perquè quan exercia l'infermeria, les infermeres quebequeses, eren innovadores i van aportar molta teoria i rigor a la infermeria. La gent del Quebec em recorda una mica a la gent de Catalunya. Gent inquieta, amb la ment oberta, innovadora i sobretot, amb identitat pròpia. 

El llibre és "Una felicitat imposada" de Denise Desautels i està traduït per Antoni Clapés. La recomanació bé de "La inexplicable" la nova llibreria del barri. Una llibreria menuda on les llibreteres tenen nom i et parlen de tu. I on es vol recuperar l'esperit de descobrir noves lectures d'una manera cooperativa. Tot just l'acabo de començar. Aviso per endavant que no va de flors i violes. Va de la part dura de la vida, de la mort i del no-dol i de la necessitat d'aparentar que no passa res i que tot continua. En fi. De la felicitat imposada que  tan sovint acompanya la nostra vida.

I de la lectura a una superamiga. D'aquelles amigues llestes, detallistes i que mai seran invisibles encara que vulguin i s'ho proposin. Amb tanta vida interior com exterior. Amb tanta energia com perícia per transformar-la. Ella és A. I com cada any per Nadal se les ingenia per tenir un detall diferent a la taula.

I del detall de Nadal de A, torno de nou a la llista. En la nota següent, em surt Leku, un restaurant de Les Corts que els dies de partit es posa a petar i que la cuina no es pot deixar de comentar. Com les croquetes de Cua de bou i el bikini de foie.

I del bon menjar a una altra noteta, la dels pijames. I és que ja fa un temps, en Un pacte no escrit  ja vaig parlar de lo difícil que resulta trobar un pijama prou còmode, i alhora estilós i sobretot que no mos fasse perdre la dignitat amb dibuixets infantils tot i haver superat la quarentena. La nota la vaig arxivar després de llegir una publicació sobre el tema. I és que això de triar pijama és una cosa sèria.

De totes les marques que sortien em quedo amb aquesta, La ligne.

I de la roba de dormir a la de portar. Perquè fa uns dies quan vam anar a dinar a casa de P., una altra superamiga de les que no tenen preu i que sempre ens convida a menjar la cua de bou més melosa del món. P. és de les que els encanta estrenar coses, però al igual que moltes de natros, segueix el seu estil com si fos una línia contínua, sense gaires canvis. I em deia que ara te la necessitat de canviar, d'introduir peces diferents amb les que no hi havia comptat. I que curiós. Jo també sento aquesta necessitat. I com amb els estampats ja m'estampat més d'una vegada, ara he decidit que el canvi de colors pot ser una primera campanya.

I de la necessitat de canviar a una altra nota, la del Kitsune, un restaurant japo i oriental a Gràcia. És un lloc que m'havia recomanat una altra superamiga, O. Ella forma part de la familieta que tinc  a la meua altra gran ciutat, Barcelona. Qui em coneix a la Ràpita, també la coneix a ella. Perquè ella també és una mica rapitenca. Ella i J. són uns bons vivants que volten i descobreixen tot el que val la pena i ho comparteixen a la primera. Kitsune, és un d'estos llocs. Amb els plats molt encertats, un d'ells, el que comparteixo, és el salmó amb teriyaki -perquè estava molt bo i perquè és de l'únic que tenia foto-.

I de notes me'n queden algunes i de superamigues encara que costi de creure també. Perquè si d'alguna cosa hem d'estar segurs és que els tresors més grans no són les coses que tenim, ho són les persones que estimem.