diumenge, 17 de desembre de 2017

Notes per a un post


Mentre sona vint-i-un botons de Blaumut, em repasso les notes on vaig desant coses i idees per a algun post dels que de tant en tant comparteixo. I mentre les llegeixo, també busco imatges, algunes de la memòria del mòbil, d'altres per l'espai cibernètic. I mentre ho faig torno a sentir pessigolles de les bones a l'estómac i em ve aquell sabor de boca dolcet i addictiu associat als ratets d'escriptura. Uns ratets que no sempre venen. Que de vegades cal buscar i que avui he trobat. I mentre teclejo canvia la cançó, i ara "Pa amb oli i sal", m'anima a teclejar més ràpid. 
Em remiro de nou les notes i decideixo no canviar l'ordre de les coses. Deixaré fluir la llista tal i com està. I en primer lloc tinc una pel·lícula, La llibreria. Una història preciosa per als amants de les lletres i dels amors platònics. Ambientada en aquella època en que les dones sempre portaven rebequeta i la Lolita de Nabokov va ser un escàndol . I no se si va ser pel vestuari de la protagonista o perquè tenia ganes d'anar a Uniqlo, me n'he comprat una de llana merino i de color vi negre. 


I de La llibreria a la barra de la Mundana, una bodega de culte del meu nou barri gastronòmic. La recomano a tanta gent que quan vull anar no trobo mai lloc sense reserva. Alguns de la Ràpita ja hi han anat i els ha encantat. Allà tot és una mica diferent, l'steak tartar, el carpaccio de peus de porc o els postres com la mousse de xocolata i yuzu i el torrixuxo, únic en el món.



I en el tercer punt de la llista, un passeig per Barcelona, una tarda de divendres. D'aquelles tardes que transformen la mirada o millor dit, la vista de les coses. Va ser un passeig tranquil, amb abric, guants i bufanda pel barri gòtic; als voltants de la plaça de Sant Felip Neri. On l'hotel Neri ubicat a un palauet del segle XVIII i el seu restaurant estaven preciosos guarnits de Nadal. Un sopar allà és una de les coses que tinc anotades en una altra de les meues llistes. Esta de desitjos pendents.



I davant del Neri, una botigueta de sabons, digna de "Saint Rèmy de Provence".


I aquella mateixa tarda, mirant cap a munt a una façana, veig una imatge que de ben segur inspiraria a Defreds, un poeta que segueixo per instagram. 


I de nou la llista. Mentre, Blaumut continua. Ara amb "Bicicletes" que va marcant el trot del meu ritme estilístic i espero que no gaire retòric. De la mateixa manera que Elton en el seu últim concert a Barcelona, va marcar el ritme de les meues emocions al recordar les cançons que entonava sense parar amb l'elepè que em vaig comprar en un viatge a Mallorca. Tenia quinze anys.


I del Palau Sant Jordi al Baulweekeend, una mercadillo solidari. Cada any es fa en un lloc diferent. Este Nadal s'ha fet al Palauet. És de coses usades. On gent coneguda com Vanessa Lorenzo i el seu home Jordi Puyol, cedeixen peces per vendre. Jo vaig firar. Una brusa de Starmela per deu euros que portaré molt a gust l'estiu que ve per la Ràpita. 




El següent punt no és ben bé un desig ni tampoc una necessitat. Tinc la costum de fer servir catifa a la cuina perquè tinc el terra de parquet. Com m'agraden de materials naturals, de tant en tant l'he de renovar perquè es deterioren. Avui tafanejant en bcncoolhunter, he descobert la nova candidata. És una catifa de pvc que simula els terres hidràulics. Feia temps que no compartia res per a casa i de nou m'està agafant el cuquet.



I ara avançaré l'últim punt de la llista. Vull compartir un lloc on avui no hem pogut dinar perquè estava a petar. L'estupendu a Badalona. Perquè sí. Fa trenta anys que vivim a Barcelona i no havíem anat mai a visitar el passeig del Mar d'aquesta ciutat veïna. Ja era hora. Avui era el dia i el moment de gaudir del sol i de les vistes al mar i admirar el Pont del Petroli que també te el seu encant.



I mentre encara sona Blaumut, amb els auriculars a l'orella veig de reüll que el partit ja s'ha acabat i ja es comença a fer tard. I per acabar vull compartir una especie de secret que tenia a la llista. És un tauler que m'inspira cada vegada que no se que posar-me tot i que com totes, tinc l'armari ple de roba. Són imatges de Death by elocution. El blog d'una estilista que amb bàsics d'aquells que totes tenim a l'armari, fa uns conjuntets quasiperfectes i equilibrats.





I Blaumut ja no sona, però la llista no s'ha acabat.



















Cap comentari:

Publica un comentari