L'última paraula

Després de tot un hivern d'estiu, ens portes una primavera d'hivern. És com si ens volguessis dir alguna cosa. Potser que tu ets el que te l'última paraula. De tu depèn que els nostres dies siguen de platja, de muntanya o de casa. Avui el teu vent gelat ha despentinat els meus cabells i les palmeres que tinc davant de casa. La veritat és que a elles i a mi ens has fet una bona putada. 

La melodia del teu vent m'acompanya la migdiada. I el tendal de la terrassa grinyola emprenyat de tant de sacseig de puja i baixa. A mi em provoca un efecte contrari. El seu moviment em relaxa. 

De soroll de fons els grunyits de l'assecadora. És un no silenci orquestrat que m'enganxa. Com si la casa tingués el seu propi ommm i me'l regala.

En un marge de carretera

Ja està aquí dijous sant. Com passa la vida. Si el detector de radars la controlés li estaria fent fotos sense parar. Aturat una mica dona!. Ves més poc a poc perquè les meues canes no es repliquen tant ràpid i la meua flacidesa no avance. Vas tant ràpida que de vegades compro el diari i no trobo el moment per llegir-lo. I se'm queda allà fins a l'endemà quan llegir-lo se'm fa ranci.

Vida vas tant ràpida que en unes poques hores pots visitar la Terra Alta, la Toscana catalana i conèixer Horta de Sant Joan on Picasso s'hi va quedar una bona temporada.

 I dinar a una Torre indiana, Villa Retiro.

I vore una catedral del vi amb els arcs de maó més grans del món

 I visitar unes coves precioses del neolític on una estalactita i una estalagmita separades per cinccentsanys representen aquells amors impossibles.

Què tindran estes terres. Jo m'hi vaig sentir tranquil·la. A gust. Envaïda per sensacions conegudes. De la meua vida de granja; de l'olor de pastissets al forn; de roba assecada al sol; de flors silvestres i romaní; de primavera. De com la natura potser tan bonica en un marge de carretera.

I avui des de Terra Baixa, he escrit sobre la Terra Alta. 

Podria explicar més, però no ho faré. Qui la visiti que reculli les sensacions pròpies. Que la vida tot i que va ràpida de vegades ens en deixa soltar alguna. Les sensacions sense temps van escasses.

I un dia abans de la Terra Alta, una de cine francès. Dobles vides. Sensacions recollides, cap. Bones notícies, una. En alguns dels diàlegs va sortir la paraula blog; i vaig pensar en el meu; i en que el tenia oblidat; i que era una desagraïda. Perquè ell en això de la recollida de sensacions sempre m'ajuda.

I com sempre que arranco em venen més coses. Ara el món de la ràfia.
Per als peus amb unes sandàlies.

per a les mans

per al coll este collar de Montse de La Mar de fora

i per a casa, esta làmpada de Carolina Blue per la cuina que em te l'ànima robada.

I aquí estic, des de Terra Baixa escrivint sobre Terra Alta, gràcies a uns cactus florits en un marge de carretera; i gràcies a tu vida que vas massa ràpid; i gràcies a una peli francesa que em va recordar de nou que tinc un blog al que també li he de donar les gràcies; i gràcies als punts i comes; i gràcies a la ràfia.

Desitjos

Som el que desitgem o desitgem el que som. Aquí un sil·logisme sobre el que mos hauria fet reflexionar el meu primer professor de filosofia. Encara el recordo. Un home histriònic. Sense nom. Sense cara. Només recordo les seues ulleres rodones i el seu aire a Jeremy Irons.

Potser els nostres desitjos insisteixen en definir-nos. Són els que quan estem perduts i mos equivoquem, mos porten de nou al que està fet per a natros.

Mos passa en el cine, escollint lectures, visitant exposicions. Quan veiem allò que de veritat mos agrada és com si allò mos digués hola i mos conegués de tota la vida.

Com més anys passen més mos adonem de que son els que dominen el nostre sistema simpàtic, el que mos activa en la cerca del que mos agrada.

De vegades el món dels nostres desitjos reverbera en bucle i de tant en tant tornem a voler les mateixes coses. Si no com s'explica que tenint dos abrics blau-mari a l'armari, en vulguem un altre que acabem de vore. Perquè tenint més de tres camises blanques, se mos en van els ulls cap a una de nova. Perquè mos agrada repetir restaurant, demanar els mateixos plats i no variar gaire.
Segur que són ells els responsables.

via st agni

I així seguint els meus desitjos un matí de dissabte em trobo de nou, mirant i tocant el teixit d'una camisa blanca de Masscob. I miro amb el mateix deler un ram de flors blanques que una samarreta de ratlles. Estic a India Mon Amour una botigueta de Sitges. Un raconet ple d'aquelles coses que no se si em defineixen, però m'agraden.

Esta cerca inacabable d'allò que mos agrada és la que justifica algunes de les nostres ganes.

Potser els desitjos de Berenice Abbot la van moure per marxar del seu entorn rural cap a Nova York i d'allà cap a París. Una tarda visitant l'exposició de mapfre vaig posar-me en la seua pell. Vaig entendre una dona de principis de segle XX, amb inquietuds i amb la capacitat de absorbir el talent dels que l'envoltaven i reconvertir-se a mesura que anava cremant etapes.

I els nostres desitjos també mos allunyen del que no mos agrada. La sobèrbia, la prepotència i els mals sentiments d'algunes persones. Per sort passa poques vegades. Però de tant en tant te'n trobes de coses i de persones que no desitges. Persones de vegades cultes, de vegades amb talent, però ni això les disculpa. I parlo d'un persona en concret, una escriptora a qui vam tenir el desplaer de conèixer en el nostre grup de lectura dones inexplicables. La dona inexplicable i inexcusable de que parlo és Mercè Ibarz.
I d'un no desig a un que sempre triomfa, el de la bona cuina. I així perseguint experiències i desitjos vaig anar a provar el menú degustació del restaurant Cruix on mos vam trobar amb una mare i una filla de la Ràpita.

I del Cruix a Lagman. On la xef i propietària hi posa totes les ganes. I de Lagman a Hawker 45 on una altra dona hi posa l'ànima.

I fent cas al meu sistema simpàtic, no paro de cercar. Què, no ho sabria dir. Com, tampoc. Perquè, ja us ho he dit. Perseguint els meus desitjos.