dijous, 24 de gener de 2019

Revertint la Blue week

Comences escrivint amb el títol XXXX. Perquè no saps cap a on s'adreçarà aquest text. L´únic que saps és que necessites fer una immersió escriptora. Vols fugir de les coses que et disconforten i que no pots canviar. Quan en ve una l'encaixes, quan ne són massa et desborden.
Portes una setmana difícil, el teu blue monday ha pujat de nivell fins a blue week. Sort que ja s'acaba i aquesta setmana aniràs al poble.
Divendres moriràs per un sopar de galeres fregides amb oli de casa. 
T'emportaràs roba de córrer per fer-ho a la vora de la platja.
Aniràs amb ta mare a esmorzar, al mercadillo; a voltar-la.
Escoltaràs a ton pare queixar-se dient que no es troba bé; el faràs riure i veuràs que de moment no és greu. 
Veuràs a tons nebots que es fan grans només de mirar-los i són experts en regalar banys d'amor innocent.
Te'n tornaràs diumenge amb el cotxe ple de taronges, de peix i de verdures i amb la ment plena de ganes d'emprendre la setmana.
Però mentre encara no és divendres, escrius per revertir la setmana. Diumenge vas anar a veure "La favorita", deu nominacions per als oscars, 5 nominacions als glogus d'or. Com sempre els premis no et garanteixen res. O t'agrada o no. Tot i que a Rachel Weisz, Olívia Colman i Emma Stone les vas trobar fantàstiques, la pel·lícula et va sembla "rara". Però tu no n'entens.


En canvi Roma, et va encantar. Et va endinsar en el món d'aquella família, abandonada per la figura paterna i reforçada amb la relació de tots ells amb la mainadera. Com sempre, les relacions de vellut són les que marquen.


I anant a arreglar el teu estimat mac, que al final només estava bloquejat, vas anar de rebaixes. Vas anar a provar-te'l. Un abric de quadres que tenies clixat. I no saps perquè no te'l vas quedar. Crec que va ser culpa de la blue week. Si arriba a ser un altre dia te'l quedes. T'agrada l'estil que donen estos abrics. Sobretot quan sembla que te l'has trobat a l'armari heretat d'algú de mida més gran que tu.


I continues intentant revertir la setmana. Avui soparàs carxofes. No hi ha cap sabor que les superi.
Aquestes fregidetes et pujaran l'ànim.


Però mentre no vas cap a la cuina, t'animes a revisar quines són les bones noves de les marquetes francesetes o no que tan t'agraden. I fas una llista virtual de tantes. Que després no et compres i de ben segur que canvies.

La primera, la camisa de Copcopine. Per anar ampleta i còmoda.


La segona, un vestit de Maria Gallart -que no és francesa- per si vas de festa o no.


Un mocador de Soeur per al coll en plan tant se t'endona i que encara et podràs posar amb el teu abric blau marí.


I de l'abric fas un salt al vuit i afegeixes a la llista estes sandàlies.


I quan ja quasi tens revertida la setmana te'n recordes del dinar de reis a Fismuler, una moixarra marinada increïble i un pastís de formatge que et va deixar muda.




I per assegurar-te una reversió completa, decideixes comprar-te el llibre sobre l'optimisme de Hans Rosling, Faktfullness.
I ara sí que et quedar clar quin títol posaràs al post.













diumenge, 20 de gener de 2019

Un gest

De vegades un gest et fa canviar el xip. Vas, compres quatre plantes amb flors de colors. Les col·loques en un raconet estratègic i comença el canvi. Afegeixes unes llumetes, encens unes espelmes i transformes una tarda. Llavors et venen ganes de tenir-ho tot ben col·locat; de perfumar la casa, i de preparar-te una infusió de les que t'aporten calma. Et poses roba còmoda però que t'agrada i amb la que et sents guapa. Llavors agafes l'ordinador i de nou et venen ganes d'escriure.

I quan estas tan a gust et ve de tot a la ment. Per desgràcia ve tot de cop i se t'encalla. Però vas estirant d'un fil, a partir d'un moment, com el d'ahir al matí. Vas anar a la classe de bodyfitness i et vas trobar amb gent de l'edat de la teua filla. Algú hi havia de la teua, però pocs. I aquest gest, el d'atrevir-te a fer la classe, et va transformar el matí. Vas sortir amb ganes de preparar un bon dinar. Que a casa vostra, es tradueix amb un bon arrós. Però abans una visita a l'exposició de Velazquez a Caixafórum -perquè a la de Touluse Lautrec hi havia massa cua-, i després un vermut a la bodega Amposta. Que no són ni ampostins ni de la terra. Se'n diu així pel carrer. Però mira a dos rapitencs que viuen a Barcelona, ens va tirar. I vet a quí, serà la propera parada per un sopar d'anics. De moment tastem un vermut i la moixama amb ametlles. 


I d'un gest a un altre gest, d'un altre dia, després del club de lectura. On va venir una de les editores de l'Altra editorial. Vam parlar de Lucia, la Berlin. La del Manual de dones de fer feines. Que no és cap manual, ni és per a dones de fer feines. Si no que es basa amb la feinada que dona una vida nómada, diferent, anàrquica i lliure com la de l'autora. Si no, llegiu el pròleg d'"Un vespre al paradís" escrit pel seu fill.
I la sessió va ser brutal com diu el cuiner que veig a tevetres cada tarda. Les aportacions increïbles. Gent que gaudeix de la lectura i n'entèn. Qui sap si Lucia enlloc de ser dona, hagués sigut home. Potser no hauria tingut la necessitat d'escriure. Ni hauria hagut de resoldre l'eqüació entre fer de mare i tenir una vida bohèmia. Ni natros interès per llegir-lo. I d'aquesta sessió, un detall de l'editora. Una foto de Lucia i una frase. Una de les que havia subratllat durant la lectura. Un altre gest que tot ho canvia.


Un altre gest. Divendres, després de sortir de la feina. Decideixes passar pel mercat. Peix, marisc i verdures ecològiques. Mentre compres planifiques menús i amb la nevera plena t'inspires. Et llences al batxcooking, brou de verdures per aquí, bol d'arrós i quinoa per allà.
Mentrestant, sona Wando. Lo brasiler sempre t'anima.
De nou un gest que tot ho canvia.