Qui avui dia perd temps en entrar a un blog i llegir-lo, hauria d'estar tractat com una espècie en perill d'extinció. Detecto un nou moviment de retorn al blog. N'és un exemple el nou de Berta Bernad i el "Sonajero" de Santiago Isla. Però els intueixo un públic diferent, al marge de corrents i xarxes socials. Un públic de lo lent, de lo consistent, de lo íntim.
Potser perque he tornat a llegir alguns blogs, potser perque estic de vacances; potser perque la meua ment ha començat a inquietar-se; potser perque m'he vist les sis temporades de "Girls"en un mes, he notat que m'anaven venint moltes ganes d'escriure, ganes d'aquell estímul superior que et fa parar i pensar i parar i pensar fins que pots lligar paraules i donar-los algun sentit.
A la sèrie de Girls, Hanna la protagonista escriu i a més és la guionista. És una ment brillant que m'ha empès a tornar a teclejar i em reconforta. Hanna te un físic diferent, una manera de pensar diferent i sempre li passen coses. És com Calimero en versió neoyorkina i de vint i pocs anys. Te una tendència natural al drama i la lia cada vegada que pestanyeja. M'encanta. La sèrie et tranquilitza, et diu que tens una vida tranquila, que estas lliure de les angoixes que ella passa.
%20in%20These%20Girls%20Set%20Photos.jpeg)
Amb Hannah et passa el contrari de quan mires instagram, on només veus gent perfecta, llocs perfectes i vides perfectes. Quan et compares et sents a gust amb tu i i les teues coses. Perquè això de comparar-se pot ser una font de malestar.
De vegades sortim de casa contents, satisfets amb la vida pròpia i et trobes a gent que te aquella gràcia especial per adornar la seua -que no és millor ni pitjor que la teua- i llavors la teua vida va perdent lluentor i es va tornant fosqueta i ja no és tant bonica com et pensaves.
Les comparacions, un assumpte important a tractar.
