Per què tot passa a Brooklyn...

No se..  de tant en tant ens fixem en coses estranyes... d'aquelles que no tenen lògica ni sentit, però amb les que ens capfiquem per trobar-hi un fil que les pugui emulsionar... És com si la sincronicitat d'una sèrie de fets no tingués res de casualitat...

I això passa quan en una mateixa setmana veus dues pel·lícules. Les dues de les que a més d'instruir-nos, ens fan remoure alguna cosa per dins. Sí. Instruir-nos perquè el cinema sempre ens cura de la ignorància respecte a moltes coses. Amb una pel·lícula podem aprendre geografia, cuina, fotografia, literatura, finances... i així fins a l'infinit-. Però també és cert que algunes, a més a més, tenen la potencialitat de recol·locar-nos alguna peça que igual teníem fora de lloc...

Una d'aquestes, és l'última de Joachim Trier, on es mostren les relacions entre un pare i uns fills i les relacions que tenen tots tres amb la dona i mare morta. Una fotògrafa a la que es vol fer un homenatge i pel que s'han de revisar records i sentiments enquistats...

La història transcorre al barri de Brooklyn...

I curiosament l'altra pel·lícula, conta la història d'una noia irlandesa que com molts emigra cap a Amèrica i s'instal·la allà, al mateix lloc, a Brooklyn, quan encara no era barri si no una ciutat.

Brooklyn, fa pensar en la dificultat de separar-se dels orígens per conquerir una nova vida, plena de desencants però amb la llibertat de ser un@ mateix@ i no dependre de les rigideses i hipocresies que de vegades es couen a les petites ciutats d'orígen...
I mentrestrant, un vestuari, una fotografia i una música inqüestionables. Tot per assaborir des del principi fins al final. 

I també és des de Brooklyn, d'on truca Miranda, a la seva amiga de Carrie la nit de cap d'any...

I a Brooklyn, també, va créixer Walt Whitman, el poeta...

Potser caldria anar i passejar pels seus carrers i així entendre una mica millor les seues paraules...


"I si estem junts, m'oblidaré de tot..."