Anar fent i criant pèl.

No puc, no vull, no he, no vaig a deixar de publicar. Ho he decidit. Plogui, neve o fase el temps que fase. Avui m'hi he posat en serio. No vull deixar de fer-ho. Hi ha tantes coses per dir; tantes coses sobre les que escriure; tantes coses sobre les que pensar.

Mentre escric això escolto la veu en off de Rafa Nadal, que acaba de guanyar el Godó, on diu que de vegades les coses pugen i d'altres baixen, però sempre ens queda la pròpia tranquilitat. I ho diu ell que comença temporada, però sap que la millor opció és la de sempre fins que l'aprens. La d'anar fent. I la d'anar criant pèl mentre gaudeixes. O la de de viure i la de deixar viure. 

I així anant fent i criant pèl, vaig escrivint i pensant coses que poden ser i d'altres que poden estar. I avui em sento més superficial que d'altres dies i ménys profunda que d'altres nits. I per això només vull compartir coses xules. Per aquest temps primaveral amagat darrera d'uns quants núvols que no se'n volen anar.

I no puc deixar de mirar vestidets que si fes sol em posaria avui mateix per anar al teatre que tinc al costat de casa, la sala Flyhard. On s'interpreten obres d'autors catalans i on avui -com qui va al super-vaig a veure Refraccions, una obra de relacions de parella i de crisis existencials.

I si fes bona hora i no hi hagués amenaça de pluja potser em posaria este vestit d'Intropia ple d'estrelletes, el símbol d'este blog. Que per a mi tant significa i que de vegades tant abandono,

I em posaria arracadetes a joc, com si vulgues completar la constel·lació. I ho faria amb les de Small Afffair dissenyades per June Lemon, una altra personeta que cuida el seu blog i no deixa de fer-ho.

I després del teatre me n'aniria a Londres per comprar-me un cistell a The Jackson's perquè no hauríem de deixar d'agrair totes les coses i totes les vides que tenim  i totes les que ens agradaria tenir.