Cal una vida bonica i fàcil per a construir una ment patidora. I només cal un únic sotrac per a que els petits patiments s'esvaeixin amb la facilitat en que és bufa una espelma.
Mentre dos trens es creuen, un d'ells ple d'ideals i l'altre ple de lleis, tu vas per la vora de la via i sents el teu sacseig particular. I de sobte tot és menys important. La gent que t'envolta es torna essencialment meravellosa. I tu, patidora extrema, t'adones que necessites molt poques coses per accionar la roda de la teva vida. I mentre estes poques coses fan que puguis avançar en el temps i en l'espai, n'hi ha d'altres molt menys importants, que al igual que uns encenalls de foie sublimen un plat de carxofes a tu i a d'altres us sublimen la vida.
I saps que ara tocaria parlar de sobirania, de ganes de viure en un país lliure, d'incomprensió, de repressió, i d'aquelles mirades d'odi, però cada assumpte té el seu lloc. I saps que aquí l'assumpte a tractar són les sensacions i els sentiments. I d'aquests sí que en tens per triar i compartir. Però et costa decidir-te. No saps si quedar-te amb la decepció, o la inquietud, o la tristor.
Però de nou tornes als encenalls que són els que t'ajuden a alleujar estes sensacions perquè saps que són molt poques coses les importants.
I així d'encenall en encenall, vols compartir un lloc que van reservar els teus amics X. i M. El restaurant Fulano Mengano on vas compartir plats mentre xerraveu i tastaveu coses diferents.
I també va ser M. qui et va parlar de Luzio, on passar un ratet rodejada de coses boniques i fer un mosset en plan que be vius i que bé t'ho passes.
I del Passeig de Gràcia tornes al teu barri, i allà sopes entresetmana, a la Mestressa, a la plaça d'Osca, on fa poc temps només era barri i ara ja és de la Barcelona decorada.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada