Quan torno al poble

Mentre sona...

Tal i com diu un proverbi africà, "Es necessita un poble per educar un nen". 

També és necessita un poble per omplir la vida d'una persona.

Si algú viu lluny de tot això i quan ho recupera se li carreguen les butxaques de benestar, sap de que parlo.
Si algú te un lloc on aterrar quan necessita pau, sap de que parlo.

Si algú te un lloc on trobar-se amb els amics, amb la família, amb els paisatges i amb els sabors de sempre, sap de que parlo.  

Si algú te un poble on tornar quan fa mal temps i quan les coses es posen rares, sap de que parlo.

Cada vegada que vinc a passar uns dies tranquils, de Nadal, quan lo poble és poble i només estem els de sempre i surto a passejar, o quedo amb algú per esmorzar, o vaig en ma mare a fer recados.
Tan li fa.
Sento que recupero el meu jo, que torno a ser la de sempre. 

La que plorava massa sovint de menuda com si algun dia sabés que sonaria esta cançó de Mishima.
La que anava a classes de solfeig i clarinet amb Don José.
La que va voler ser majorettte i encara tenia cames d'alambre.
La que estudiava anglès amb Doña Antoñita i somiava en anar a Londres per menjar Corn Flakes. 

La que sentia com sa ma mare li deia "posa´t recta" i a son pare cridant-la "sapet".

I és que no se que passa, que quan arribo al poble torno a ser aquella xiqueta que es posava roja per no res. 

Insegura perquè es trobava "fea" i una mica sabionda perquè sempre feia els "debers".

Perquè no se que passa que quan torno al poble el sol es torna lluent, la mar plateja i tot fa olor a net. 

I és que no se que passa que quan torno al poble, tot és com ha de ser.

I des del meu poble i amb la que podria ser la banda sonora d'una vida. Plorant no de tristor sinó de felicitat, us desitjo un bon any 2018 ple de curiositat!!!

Superamigues i més notes per a un post

I mentre sona "Hapiness" de Nat Simons, segueixo amb les notes que es van quedar pendents en l'últim post. I continuo escrivint perquè encara hi ha coses -encara que menudes- que m'emocionen. I com esta és la màquina que em mou per escriure este blog, m'hi poso i ja no m'aturo. I segueixo en primera persona tal i com ho vaig fer l'última vegada en Notes per a un post. I com de costum, canvio una mica l'ordre per no perdre el toc d'anarquia. 

I vull començar amb una lectura d'una escriptora quebequesa. Sempre m'ha agradat la gent del Quebec. Potser perquè quan exercia l'infermeria, les infermeres quebequeses, eren innovadores i van aportar molta teoria i rigor a la infermeria. La gent del Quebec em recorda una mica a la gent de Catalunya. Gent inquieta, amb la ment oberta, innovadora i sobretot, amb identitat pròpia. 

El llibre és "Una felicitat imposada" de Denise Desautels i està traduït per Antoni Clapés. La recomanació bé de "La inexplicable" la nova llibreria del barri. Una llibreria menuda on les llibreteres tenen nom i et parlen de tu. I on es vol recuperar l'esperit de descobrir noves lectures d'una manera cooperativa. Tot just l'acabo de començar. Aviso per endavant que no va de flors i violes. Va de la part dura de la vida, de la mort i del no-dol i de la necessitat d'aparentar que no passa res i que tot continua. En fi. De la felicitat imposada que  tan sovint acompanya la nostra vida.

I de la lectura a una superamiga. D'aquelles amigues llestes, detallistes i que mai seran invisibles encara que vulguin i s'ho proposin. Amb tanta vida interior com exterior. Amb tanta energia com perícia per transformar-la. Ella és A. I com cada any per Nadal se les ingenia per tenir un detall diferent a la taula.

I del detall de Nadal de A, torno de nou a la llista. En la nota següent, em surt Leku, un restaurant de Les Corts que els dies de partit es posa a petar i que la cuina no es pot deixar de comentar. Com les croquetes de Cua de bou i el bikini de foie.

I del bon menjar a una altra noteta, la dels pijames. I és que ja fa un temps, en Un pacte no escrit  ja vaig parlar de lo difícil que resulta trobar un pijama prou còmode, i alhora estilós i sobretot que no mos fasse perdre la dignitat amb dibuixets infantils tot i haver superat la quarentena. La nota la vaig arxivar després de llegir una publicació sobre el tema. I és que això de triar pijama és una cosa sèria.

De totes les marques que sortien em quedo amb aquesta, La ligne.

I de la roba de dormir a la de portar. Perquè fa uns dies quan vam anar a dinar a casa de P., una altra superamiga de les que no tenen preu i que sempre ens convida a menjar la cua de bou més melosa del món. P. és de les que els encanta estrenar coses, però al igual que moltes de natros, segueix el seu estil com si fos una línia contínua, sense gaires canvis. I em deia que ara te la necessitat de canviar, d'introduir peces diferents amb les que no hi havia comptat. I que curiós. Jo també sento aquesta necessitat. I com amb els estampats ja m'estampat més d'una vegada, ara he decidit que el canvi de colors pot ser una primera campanya.

I de la necessitat de canviar a una altra nota, la del Kitsune, un restaurant japo i oriental a Gràcia. És un lloc que m'havia recomanat una altra superamiga, O. Ella forma part de la familieta que tinc  a la meua altra gran ciutat, Barcelona. Qui em coneix a la Ràpita, també la coneix a ella. Perquè ella també és una mica rapitenca. Ella i J. són uns bons vivants que volten i descobreixen tot el que val la pena i ho comparteixen a la primera. Kitsune, és un d'estos llocs. Amb els plats molt encertats, un d'ells, el que comparteixo, és el salmó amb teriyaki -perquè estava molt bo i perquè és de l'únic que tenia foto-.

I de notes me'n queden algunes i de superamigues encara que costi de creure també. Perquè si d'alguna cosa hem d'estar segurs és que els tresors més grans no són les coses que tenim, ho són les persones que estimem.

Notes per a un post

Mentre sona vint-i-un botons de Blaumut, em repasso les notes on vaig desant coses i idees per a algun post dels que de tant en tant comparteixo. I mentre les llegeixo, també busco imatges, algunes de la memòria del mòbil, d'altres per l'espai cibernètic. I mentre ho faig torno a sentir pessigolles de les bones a l'estómac i em ve aquell sabor de boca dolcet i addictiu associat als ratets d'escriptura. Uns ratets que no sempre venen. Que de vegades cal buscar i que avui he trobat. I mentre teclejo canvia la cançó, i ara "Pa amb oli i sal", m'anima a teclejar més ràpid. 

Em remiro de nou les notes i decideixo no canviar l'ordre de les coses. Deixaré fluir la llista tal i com està. I en primer lloc tinc una pel·lícula, La llibreria. Una història preciosa per als amants de les lletres i dels amors platònics. Ambientada en aquella època en que les dones sempre portaven rebequeta i la Lolita de Nabokov va ser un escàndol . I no se si va ser pel vestuari de la protagonista o perquè tenia ganes d'anar a Uniqlo, me n'he comprat una de llana merino i de color vi negre. 

I de La llibreria a la barra de la Mundana, una bodega de culte del meu nou barri gastronòmic. La recomano a tanta gent que quan vull anar no trobo mai lloc sense reserva. Alguns de la Ràpita ja hi han anat i els ha encantat. Allà tot és una mica diferent, l'steak tartar, el carpaccio de peus de porc o els postres com la mousse de xocolata i yuzu i el torrixuxo, únic en el món.

I en el tercer punt de la llista, un passeig per Barcelona, una tarda de divendres. D'aquelles tardes que transformen la mirada o millor dit, la vista de les coses. Va ser un passeig tranquil, amb abric, guants i bufanda pel barri gòtic; als voltants de la plaça de Sant Felip Neri. On l'hotel Neri ubicat a un palauet del segle XVIII i el seu restaurant estaven preciosos guarnits de Nadal. Un sopar allà és una de les coses que tinc anotades en una altra de les meues llistes. Esta de desitjos pendents.

I davant del Neri, una botigueta de sabons, digna de "Saint Rèmy de Provence".

I aquella mateixa tarda, mirant cap a munt a una façana, veig una imatge que de ben segur inspiraria a Defreds, un poeta que segueixo per instagram. 

I de nou la llista. Mentre, Blaumut continua. Ara amb "Bicicletes" que va marcant el trot del meu ritme estilístic i espero que no gaire retòric. De la mateixa manera que Elton en el seu últim concert a Barcelona, va marcar el ritme de les meues emocions al recordar les cançons que entonava sense parar amb l'elepè que em vaig comprar en un viatge a Mallorca. Tenia quinze anys.

I del Palau Sant Jordi al Baulweekeend, una mercadillo solidari. Cada any es fa en un lloc diferent. Este Nadal s'ha fet al Palauet. És de coses usades. On gent coneguda com Vanessa Lorenzo i el seu home Jordi Puyol, cedeixen peces per vendre. Jo vaig firar. Una brusa de Starmela per deu euros que portaré molt a gust l'estiu que ve per la Ràpita. 

El següent punt no és ben bé un desig ni tampoc una necessitat. Tinc la costum de fer servir catifa a la cuina perquè tinc el terra de parquet. Com m'agraden de materials naturals, de tant en tant l'he de renovar perquè es deterioren. Avui tafanejant en bcncoolhunter, he descobert la nova candidata. És una catifa de pvc que simula els terres hidràulics. Feia temps que no compartia res per a casa i de nou m'està agafant el cuquet.

I ara avançaré l'últim punt de la llista. Vull compartir un lloc on avui no hem pogut dinar perquè estava a petar. L'estupendu a Badalona. Perquè sí. Fa trenta anys que vivim a Barcelona i no havíem anat mai a visitar el passeig del Mar d'aquesta ciutat veïna. Ja era hora. Avui era el dia i el moment de gaudir del sol i de les vistes al mar i admirar el Pont del Petroli que també te el seu encant.

I mentre encara sona Blaumut, amb els auriculars a l'orella veig de reüll que el partit ja s'ha acabat i ja es comença a fer tard. I per acabar vull compartir una especie de secret que tenia a la llista. És un tauler que m'inspira cada vegada que no se que posar-me tot i que com totes, tinc l'armari ple de roba. Són imatges de Death by elocution. El blog d'una estilista que amb bàsics d'aquells que totes tenim a l'armari, fa uns conjuntets quasiperfectes i equilibrats.

I Blaumut ja no sona, però la llista no s'ha acabat.