Quan torno al poble

Mentre sona...

Tal i com diu un proverbi africà, "Es necessita un poble per educar un nen". 

També és necessita un poble per omplir la vida d'una persona.

Si algú viu lluny de tot això i quan ho recupera se li carreguen les butxaques de benestar, sap de que parlo.
Si algú te un lloc on aterrar quan necessita pau, sap de que parlo.

Si algú te un lloc on trobar-se amb els amics, amb la família, amb els paisatges i amb els sabors de sempre, sap de que parlo.  

Si algú te un poble on tornar quan fa mal temps i quan les coses es posen rares, sap de que parlo.

Cada vegada que vinc a passar uns dies tranquils, de Nadal, quan lo poble és poble i només estem els de sempre i surto a passejar, o quedo amb algú per esmorzar, o vaig en ma mare a fer recados.
Tan li fa.
Sento que recupero el meu jo, que torno a ser la de sempre. 

La que plorava massa sovint de menuda com si algun dia sabés que sonaria esta cançó de Mishima.
La que anava a classes de solfeig i clarinet amb Don José.
La que va voler ser majorettte i encara tenia cames d'alambre.
La que estudiava anglès amb Doña Antoñita i somiava en anar a Londres per menjar Corn Flakes. 

La que sentia com sa ma mare li deia "posa´t recta" i a son pare cridant-la "sapet".

I és que no se que passa, que quan arribo al poble torno a ser aquella xiqueta que es posava roja per no res. 

Insegura perquè es trobava "fea" i una mica sabionda perquè sempre feia els "debers".

Perquè no se que passa que quan torno al poble el sol es torna lluent, la mar plateja i tot fa olor a net. 

I és que no se que passa que quan torno al poble, tot és com ha de ser.

I des del meu poble i amb la que podria ser la banda sonora d'una vida. Plorant no de tristor sinó de felicitat, us desitjo un bon any 2018 ple de curiositat!!!