dimarts, 1 de maig de 2018

La nostra encara no te porta






Dona per pensar que una dona a punt d'arribar el milnoucents, escollís el saber i el pensar per sobre de totes les coses, sobretot, els homes. I no és que no n'hi haguessin en la seua vida. N'hi va haver, però d'una manera diferent. Alguns van ser els seus companys intel·lectuals com Nietzche i Ree, d'altres van ser els seus amants com Rilke, i d'altres van ser la seua parella amb papers i només per conveniència intel·lectual- es va casar però no va mantenir mai relacions físiques amb el seu home-.

I gràcies a esta dona, avui m'he aixecat amb ganes d'escriure. Perquè ahir, vaig anar a vore Lou-Andreas Salomé. Una pel·lícula de les que em costarà oblidar. La història d'una de les primeres psicoanalistes alemanyes i que va enamorar a ments tant singulars com Nietzche i Rilke em va fer reflexionar. Què és una vida sense llibertat? Què és una vida lligada a convencionalismes? Què és una vida que transcorre amb un sac de deures i només un grapat de plaers? Crec que Lou, es va fer aquest plantejament abans de començar-la. Va ser prou valenta per lluitar per una llibertat desconeguda, sense terra als peus, sense relacions emocionals, però això sí, i no ho oblidem, amb assignació econòmica. 

I és que lo de l'assignació econòmica, ve sent una constant cada vegada que descobreixo dones que ens han deixat la seua petjada intel·lectual tot i viure en mig d'un món controlat i dominat per ells, els homes. Perquè això ja ho va escriure la Woolf i no amb un, sinó amb uns quants exemples, en una Cambra pròpia. Si no hi ha indepèndència econòmica, no hi haurà prou estabilitat mental per desenvolupar el talent natural de qualsevol, home o dona, dona o home. Tan iguals, tan diferents.

I penso que avui, seguim igual. Necessitem la cambra pròpia per desenvolupar el nostre talent. I tot i que moltes hem aconseguit tenir-la, la nostra, de moment, encara no te porta. A la nostra cambra pot entrar tothom, sense avisar. Envaint-la i desendreçant-la.
Quantes de natros ens atrevim a tancar la porta d'esta cambra amb clau, i obrir-la quan ho considerem convenient?

I ara, em ve al cap, aquell dia en que també vaig divagar sobre l'assumpte a Si XX és igual a XY, XY és igual XX




2 comentaris:

  1. Doncs si amiga, i a vegades ni tan sols sabem que fer amb la nostra llibertat de tan acostumades als lligams...

    ResponElimina
  2. Sí amiga, els lligams, les costums o les rutines debiliten les nostres lluites particulars.

    ResponElimina