Ara que tinc la mateixa edat.

La Callas va morir als cinquatatresanys. Jo fa tres setmanes que tinc la mateixa edat. Quan vaig sortir del cine després de veure el documental, em va fer pensar. Quantes coses va viure i que poc les va saber valorar. Es va centrar en el despit per l'abandonament d'Onassis. No va saber-ne més. De viure, vull dir. I és que la ciència de viure no te l'ensenya ningú. És de formació autodidacta i condicionada per les alegries, les penes i les vivències que et trobes pel camí. 

I en honor a la Callas hauríem de decidir viure les alegries que ella es va perdre i les nostres. Que mai se sap quan pot venir l'home del sac per emportar-se les ganes i les vivències. Sí. Mai se sap. Tot i que sabem que algun dia vindrà, no sabem quan ho farà. Si cada dia recordéssim que ha d'arribar sortiríem de casa per menjar-nos el món i gaudir de tot com si no hi hagués un demà. I és que la ciència de viure no és fàcil . Hi ha qui te més perícia per gaudir-la i paladejar-la. Hi ha qui te més dificultats. Però cal perseverar. Si un dia se't talla l'allioli, un altre ho tornes a intentar.

I en això estic des de fa uns dies. Acumulant alegries i perseverant. I així vaig decidir fer una visita a Cadaqués. Segons la meua mare ja havia estat. Però jo ni ho recordava. Si aneu us recomano passar una nit a este hotel vora la platja de Portlligat. Les vistes des de l'habitació no us decebran.

I de Cadaqués hi ha tantes coses per gaudir. 

Com les cales del voltant. Natros vam descobrir-recomanats per un company- la pelosa. Per dinar, allà mateix us heu de quedar.

O com el Compartir, cosí germà del Disfrutar a Barcelona. Allà sublimen els productes de la zona amb una cuina molt natural. Em va encantar el patí. Tranquil, il·luminat i decorat per estar a gust com  mos agrada. Sobretot reserveu unes setmanes abans.

O com algun raconet d'estiu amagadet per fer una copeta o un mosset a la platja Ses Oliveres.

O com de nou a l'hotel no se't pot oblidar que estàs allà, a Cadaqués. 

Tornaré.

I de Cadaqués de nou a Barcelona. Perseverant. Tot i tenir els pintors a casa vaig anar a celebrar que ja tinc l'edat de VIURE i amb aquesta perspectiva tant interessant vaig conèixer un lloc nou, Barra Alta. 

Un sopar d'amigues sempre és especial però amb el lloc i els plats la cosa es va acabar de confitar. Tasteu les tortes de panís i vieira i reserveu esta tauleta per a quatre, que és on vam estar.

I perseverant ja he recuperat les rutines. Ara que ja no tinc pel passadís ni pots de pintura ni cartrons, he fet una immersió en el món de la decoració. Un món al que vaig i torno de tant en tant. Perquè amb pinterest i instagram t'hi pots passar la vida i decorar tot un poble sense repetir idees ni espais. I  així perseverant els ulls se me'n van als detalls de fibra, coco i materials naturals i la roba de lli i cotó.

I així he descobert els coixins de Sira Barcelona i els detalls de Doblecoco.

I ara que tinc la mateixa edat, segueixo perseverant, i he llegit un llibre que potser us agradarà per estos dies d'estiu, de mar i de migdiades, El color del silenci d'Elia Barceló. 

De nou una història de vides i de com el temps tant si vols com si no vols, s'escapa.

I perseverant comparteixo esta entrevista que li van fer a qui li dedico este post. Una dona valenta, talentosa i a qui l'amor li va jugar una mala passada. 

Gràcies Maria. La teua història m'ha fet pensar que la vida és vida i que el temps passa tant tant si l'allioli es lliga com si es talla.

Per tant només mos queda perseverar.