Avui m'ha vingut al cap una cosa que ma iaia Maria la racona em va ensenyar. I especifico que és la racona perquè l'altra iaia meua era Maria la murciana. Per que no hi hagi confusions. Ma iaia Maria la racona venia a ajudar-nos a la granja. Mon pare a més de criar pollastres plantava coses i natros a l'estiu i fins de setmana l'ajudàvem. Un matí, ma iaia i jo collíem i xerràvem. Millor dit jo xerrava com ho fa qui no ha viscut més de deu estius, amb inocència i sense filtres, i ma iaia reia. De tant en tant ella m'explicava coses de quan ella també tenia ganes de xerrar.
I m'explicava com xalaven de menuts. Com eren els viatges a la casa blanca. No la d'Amèrica, sinó la de la ribera on vivien els terratinents del delta.
No vag entendre mai perquè hi anaven però m'encantaven les histories que em contava i lo nerviosa que es posava quan acompanyava a son pare, mon rabesiaio.
També m'explicava jocs de paraules. Un encara no se m'ha oblidat. El joc tractava de dir-ho lo més ràpid possible. I m'encantava dir-ho i dir-ho ràpid i més ràpid. Sense parar.
"Xa! on vas?"
"Xa! a porta'l dinar"
"Xa! a qui?"
"Xa! al meu marit"
"Xa! en qui t'has casat?
"Xa! en un Xartolí"
"Xa! que t'ha portat?"
"Xa! un matalap"
"Xa! que poquet"
"Xa! que era pobret"
De vegades la meua ment se'n recorda i em venen al cap sensacions i olors d'aquells moments. De la terra, de llenya cremada i ho repeteixo lo més ràpid que puc, en silenci. I és llavors, just llavors quan me n'adono de quin és el meu punt de referència. El punt des d'on va començar tot.
I ara és ara. i continuo amb ganes de xerrar, però amb més filtres i menys innocència.
I m'han agafat ganes d'escriure sobre aquell temps perquè estic llegint a Chimananda Gnozi. És un recull de contes sobre la vida d'algunes persones a Nigèria, o que han emigrat des d'aquell país i sobre les misèries d'un país corrupte, on el masclisme triomfa, on es falsifiquen medicaments i on professors d'universitat es queden sense pensió per una política abusiva.
Llegir aquestes històries m'ha fet pensar que vivim en un país que tot i les errades que s'han fet, es fan i es faran, és un lloc d'oportunitas. On ma iaia va començar a cobrar una pensió i on jo que em vaig criar en una granja de pollastres ara sóc una professional amb formació universitària.
On sóc una dona lliure que pot assistir a un grup de lectura on se m'obre la ment i on puc detectar i lluitar contra aquell masclisme subtil que encara envolta les nostres vides.
Chimananda m'ha fet sentir una mica més feminista i una mica més feliç.
I d'una escriptora a una altra escriptora, Colette. Aneu a vore la pel·lícula. Una oda al que no es pot tolerar entre un home i una dona i a la llibertat de sentiments. Molt ben ambientada i amb els temps molt ben distribuïts.
I d'una pel·lícula a una altra pel·lícula, la última de Ricardo Darin. " El amor menos pensado". Vaig anar atreta per la història. Una parella en crisi quan els fills marxen i s'adonen que l'amor s'ha transformat en una altra cosa. Enamoren els diàlegs, les frases que reflexen el que pensem i sentim els que portem molts anys junts i mos estimem però no sabem com explicar-ho.
I de jocs de paraules, de contes i de pel·lícules al vellut. Que venen festes i muda més que qualsevol altra roba. Avui li vull fer un homenatge perquè m'agrada el seu tacte i el seu aspecte.
M'agrada per anar còmoda i mudada. Com deia la Martirio.
I del vellut a les mantetes peludetes que veig per tot arreu i no se quina triaria. Per llegir a Chimananda o Moderatto Cantabile de Margarite Duras. Una recomanació de Maria Bohigas, la traductora. Dona erúdita. De conversa intel·ligent i pausada. Una dona per afegir a la llista de dones excepcionals.
I de les mantetes peludes ara ja m'estic plantejant tenir un gos. I si és amb manteta incorporada millor.
Em declaro una enamorada del bulldog inglés.
