Posem per cas

Mentre sona 

Posem per cas que fa cinc setmanes que treballa a casa. 

Posem per cas que fa cinc setmanes que esmorza al balcó. 

Posem per cas que ja te els armaris endreçats. 

Posem per cas que ja ha cuinat tots els plats del seu receptari.
 Posem per cas que ja ha vist les millors sèries de Netflix.
Posem per cas que fa cinc setmanes que les seues finestres al món passen per una pantalla. 

Posem per cas que sap quin és el millor fons de casa per fer videotrucades. 

Posem per cas que fa cinc setmanes que alterna classes de ioga amb clases de Kayla. 

Posem per cas que fa cinc setmanes que medita.

Posem per cas que se sent bé a casa.

Posem per cas que si els seus estan bé, ella també.

Posem per cas que s'ha adonat que moltes de les inquietuds li venen dels altres.

Posem per cas que ara te ganes d'una casa plena de plantes.

via

Posem per cas que de portar moltes camises blanques ara les prefereix estampades.

@andion_clothing


Posem per cas que enlloc de llegir homes ilustres, ara ho farà de les seues dones.
Posem per cas que buscant informació d'ella, li surt ell, Júlio Cortazar ocupant totes les imatges.
Posem per cas que no és la única a qui li passa com a Aurora Bernardez.

via

Posem per cas que ara més que mai necessita colors de la pintora Yayoi Kusama.

via

Posem per cas que després de cinc setmanes li diuen que esta vida no compta.
Cites, trobades, consultes i viatges encara estan anotats sense tatxar al calendari.
Posem per cas que s'ho creu i torna a la seua vida.
Posem per cas que ja no és la mateixa.
Posem per cas que la vida se li ha tornat més fàcil.

Posem per cas que un quasiorganisme viu mos ha guanyat a la humanitat sencera.

Allò que volies dir

via

Vas de videoconferència en videoconferència sense saber quan has après a fer servir skipe, meet, zoom, jitsy o hangouts, però aquí estàs. 

Escoltant el que diuen els altres. 

Mentre tu vas pensant que també vols parlar, però no pots. 

T'has d'esperar. 

I t'adones que allò que volies dir ja no és important. 

I ho deixes passar. 

Et passa una, dos i més vegades. 

Llavors aprens que allò que volies dir no era tan interessant, simplement era una necessitat. 

De manifestar-te, de mostrar-te, d'interessar-te per tu i pels altres. 

Gràcies al confinament estàs aprenent a esperar i escoltar. 

I pensar si allò que volies dir era tan necessari.

Nous sons al meu voltant

Escric al balcó, recolzada en la cadira que normalment tinc a la cuina. 

Aquests dies ha hagut canvi d'ubicacions, canvi de ritmes i canvi d'hàbits.

Escric i escolto el so dels ocells, més intens i variat, amb més cadències, en clau de sol i també de fa. 

Per no parlar de les olors. M'arriba l'olor de la muntanya, enlloc de "l'eau de trànsit" de la ciutat.

Per no parlar de la nevera, ara plena.
Cuinem més plats i més diferents.

La placa d'inducció està estressada i el rentavaixelles també. 

Normalment tenien dies de trègua, quan encara podíem sortir al carrer.

Per no parlar dels racons de casa. Llueixen més els colors i les estances han adquirit nous papers.
Una taula de menjador es un despatx, una habitació un estudi de yoga i la cuina un gimàs.

Per no parlar de l'ordre. Ha agafat una altra dimensió. 

Ja ho diu Marie Kondo, estar és igual a ordenar. 

Per no parlar de la roba. Hem fet neteja d'armaris sense saber que la d'entetemps allí es quedarà. Donarà pas directe a la d'estiu que és la que ens podrem posar.

Per no parlar de les lectures. Qui no tenia temps de llegir, ara pot fer-ho. Qui ara no pot llegir encara que tingui temps no ho farà.
Jo vaig estar uns primers dies sense poder-me centrar. Cadascú te el seu ritme i hi ha situacions que costen d'acceptar.

Per no parlar de necessitats. Hem hagut de reconnectar amb els silencis, amb la vida senzilla, amb la vida simple que tan havíem alabat i que tan pocs havíem practicat.

Per no parlar de fer coses creatives enlloc de consumir sense parar. Dibuixar, cosir, pintar o escriure mentre sonen nous sons al nostre voltant.

Per no parlar dels cabells que acostumaven a estar colorats o decolorats. Alguns hem passat d'anar a la perruqueria a muntar-la a casa seguint mil tutorials.

Abans d'ahir el meu home em va fer les metxes.
No ens vam aproximar a Meryl i a Robert però ho vam intentar.

Coses del confinament

Tants de clics per veure llocs on anar, 

tants de clics per veure que comprar, 

tants de clics per aparentar

i ara descobreixes que anar a tirar "la basura" és un plaer amagat.

Una mala nit

via

El cos mal posat. 

Més cansats que descansats. 

Malhumorats. 

De vegades un dia de sol ho arregla.

De vegades un somriure.

De vegades un bon esmorzar i un cafè.

De vegades una mala nit s'arregla i no saps perquè.

A les amigues

Tinc amigues que omplen les hores lliures del confinament fent coses boniques. B. cus peces de Patchwork. A. fa llibretes amb scrap. F. pinta aquareles. M. dissenya nous collars. A. fa noves receptes. M. s'inventa taules d'exercicis per estar en forma. Jo et podria dir que faig flors de papiroflexia -que ja ho he mirat-, o dibuixo alguna cosa -que també ho he pensat-, però no estic fent res de tot això. A favor meu t'he de dir que m'he començat a endreçar de nou l'armari. "Algo és algo", em dic per consolar-me. 

Però he pensat que hauria de fer alguna cosa de profit. 

I potser dedicant este post a les amigues me'n podria sortir.

Vull dedicar este post a totes les amigues que tens, que ben pensat en molts casos es poden contar amb els dits de les mans i no més. 

Elles són el mig motor que li falta a la teua vida, l'altre mig amb la família i la feina ja va complet. 

Elles estan en els moments més difícils. 

Elles respecten el teu pseudoautisme quan et costa trucar.

Elles t'alegren els dies amb els seus missatges de watssap.

Elles t'espavilen quan la tristor se't posa per dins i te la treuen amb un somriure.

Elles donen sentit a la teua relació amb la parella, la família, la feina i el món. 

Des del seu punt de vista veus que el teu de vegades es desenfoca. 

 Elles són les ulleres quan la teua visió es torna borrosa.

Elles t'escolten quan tens ganes de parlar. 

Elles et parlen i et permeten escoltar.

Elles et fan sentir com tu ets, única i per elles especial.

A elles les teues amigues dir-los alguna cosa bonica.

Elles són part del teu tu.

A elles, les teues amigues i a tu.

Mai m'hagués pogut imaginar

Mai mai m'hagúes pogut imaginar el que estem passant aquestos dies. Tancats a casa. Mirant la vida des de la finestra. Fent de tot i res per no pensar. 

Mai m'hagués imaginat que escriuria des del confinament obligat. 

Passada la falera de tenir tot el dia ocupat amb rutines que mai havia tingut i que ara tampoc he aconseguit, m'he tranquilitzat una mica.
Tenint tot el temps del món no em neixia escriure més que quatre coses pel watssap.

Ara mentre sona "Be here now", intento estar aquí i ara, tal i com tinc escrit al meu estat de watssap. I ja van dos vegades que parlo d'ell.
És un més a cada casa.

Mai m'hagués imaginat que algún dia sabria el que és estar connectats sense la llibertat de desconnectar. 

Hem d'estar informats del que passa. La informació inquieta però també ens tranquilitza. Volem sentir que està tot controlat encara que estigui fora de control.

Mai m'hagués imaginat que podria estar vintiquatrehores seguides a casa amb el meu home. Teletreballant de dia i descansant per la nit. Cadascun al seu pseudodespatx muntat per aquesta ocasió tan especial.

Mai m'hagués imaginat que em costes tant llegir un llibre. Encara que m'agrade i molt. No estic tan centrada com caldria. 

Mai m'hagués imaginat que fotografiar alguna cosa bonica de casa em donaria tanta alegria.

@larapitachic

I ara més que mai, mai m'hagúes imaginat com em funcionen les coses boniques, fàcils de mirar, fàcils de sentir.

Com les vaixelles de @somosbonjour

Com els dibuixos de @giuliajrosa

Com les coses de @frenchy-madrid

Mai m'hagues imaginat el poder d'una infusió a mitja tarde. Tant que he decidit deixar-les exposades i fer-los un homenatge a @larapitachic

Mai m'hagués imaginat el que significa el silenci del carrer i l'arribada d'ocells al balcó de casa. 

Mai m'hagués imaginat la importància de la versatilitat d'una terrassa com la de @parisianvibe

Mai mai m'hagués imaginat que la vida canviés de cop i volta i fos una altra.

De tres en tres (II)

Tinc una nota al google keep on vaig posant els comptes d'instagram que m'agraden. I la veritat és que tot i que jo no sóc cap organisme oficial ni tinc una identitat significativa, us he de dir que te el seu merit. Han estat escollits entre els milquatrecentsipico de comptes que segueixo. 

En primer lloc, tinc el grup de de tot allò que em posaria dins l'armari. 

I no us penseu que és el més selecte ni el que triaria un docte del bon gust.
No.
És el que jo triaria.

Potser perquè tinc una celebració a la vista o perquè quan ve el bon temps m'agrada arreglar-me per sortir a sopar. 

@sezane

Potser perquè m'agrada la roba cómoda o perquè m'agraden els teixits naturals. 

@staagnistudio

o potser no ser perquè segueixo aquest compte, però m'encanta

@mirenalos

En segon lloc comptes de coses per a casa. 

Potser perquè m'agrada més arreglar la taula que fer el menjar

@carolinairving_and_daughters

Potser perquè com a bona ànima càncer sóc molt territorial 

@olgagilvernet

o potser perquè m'agraden els rams de flors fresques

@olgagilvernet

I de tres en tres seguiré classificant els comptes que més m'agraden.

Perquè de tant en tant s'ha de simplificar i facilitar la ment a trobar aquelles coses que mos agraden.

De vegades massa coses boniques empatxen.

Dia 2 de confinament, 15 de març:

 Aquestes paraules son un retoc d'aquest post que vaig escriure fa uns dies.
Potser va ser una intuició o potser la casualitat, però se'm va ocorrer recollir quins comptes son els que més m'agraden d'instagram. 
Son aquells que sense sortir de casa em donen la sensació d'haver anat a fer una volteta.
Ara més que mai necessitem fer una volteta sense sortir de casa.

 Ara més que mai escriure m'aireja tant com fer un passeig per la platja.

Tot al voltant d'ella

Mentre sona ... 

penso que posar una data a partir de la qual explicar alguna cosa pot ser un bon començament d'este post.

Escullo el dia 20 de desembre, nit de sopar de Nadal de la feina. 

I se m'acut aquest dia perquè no vaig anar a aquest sopar. 

Em vaig enganxar de l'esquena. 
A partir d'este moment tot es va decidir al voltant d'ella: l'esquena.
No vaig anar al sopar de nadal, ni vaig sortir a prendre res després, ni vaig poder xafardejar amb els companys, ni vaig tancar el primer trimestre de curs com a mi m'agrada, amb una mica de ressaca.

 Vaig deixar per uns dies, l'spining, el bodyfitness i el pilates, les meues competències bàsiques en el món del gym i em vaig passar tots los nadals amb antiinflamatoris i unes quantes cremes d'aquelles que t'escalfen la pell com si la tinguéssis cremada pel sol.

Esta contractura va ser el desencadentant d'un fil de sentiments de culpabilitat: no poses mai l'esquena recta; menjes massa i tens sobrepés; no gestiones bé les emocions, t'estresses i l'esquena se t'enganxa. Així quasi bona part del Nadal.

Però poc a poc, entre doloret i doloret em vaig anar recuperant. Vaig començar a fer ioga amb els vídeos de la sereníssima Xuan Lan; vaig anar a un osteòpata i vaig demanar hora a una nutricionistra. Tot i que la ment és agotadora, calia passar a l'acció.

Al final del Nadal, ella-l'esquena-, ja estava més relaxada i jo una mica més centrada.

I per rematar els dies que quedaven vam fer una sortideta cap al Somontano.
I és aqui on volia arribar des que he començat este post.
Per què de vegades tinc aspiracions per ell, el meu blog i m'agradadria que també ho fos de viatges, però com viatjo poc només es queda amb això: una aspiració.

Del Somontano em quedo amb la boira que ho va ambientar-tot amb un tel màgic.

Amb l'hotel San Ramon, un edifici rehabilitat al centre de Barbastro.

I la bodega del Vero, una antiga fàbrica de xocolata, reconvertida en botiga de queviures a la planta baixa.

 I en restaurant al sòtan, tant acollidor i tant acollidor que em va entrar per dins i se'm va quedar per a sempre.

També la visita a Alquezar i la colegiata i un sopar al restaurant Trasiego.

I les bodegues Sommos les més tecnològiques 

i la de Blecua la més tradicional

I de tornada a Barcelona, l'esquena millor. Sobretot després d'un dinar al Robata

imatge via

 i d'una nit de teatre, "Aquella nit", amb Ivan Messegué i Marta Bayarri que segur que us farà sentir més contents del que estaveu.

I tot i persistir el dolor d'esquena vaig tenir ganes d'un matí a Palo Alto i de comprar-me unes altres Vlik per acomodar la progressió d'una presbícia que ja no m'abadona.

I fins aquí la història d'una enganxada d'esquena. 

Que m'ha fet replantejar la postura, la dieta i de com la getió dels pensaments, dels sentiments i de les emocions poden afectar la nostra vida.

Cuideu-vos-la!