Avui -bé, fa dies...-, que vull despertar este blog, espavilar-lo. I faré servir la única tècnica que domino. La de les emocions. Primer sentiré i després escriuré. Correré de nou el risc de passar vergonya i borrar frases escrites des de dins per no deixar-les publicades. Tot i que ara serà de manera íntima. No crec que s'ho mire gaire gent. Ja no ho compartiré a altres xarxes. Em generava un vèrtig que no veig necessari.
Continuo visitant les meues xarxes i llegint nous llibres i mirant noves pel·lícules i fent nous viatges, però res com reviure-ho i reflexionar-ho amb paraules. Trobo a faltar això i me n'acabo de donar compte.
Quan vaig començar el blog tot era més fàcil. Eren els inicis de passar hores davant una pantalla per oci. Vaig començar mirant un blog recomanat per la Vanguardia i vaig anar ampliant les visites a altres llocs i blogs. Vaig descobrir pinterest i amb aquesta barreja una tarde em vaig envalentonar a crear un espai per compartir coses que m'agradaven del meu poble, i de Barcelona la ciutat on ara ja no visc i moltes atres coses que em semblaven boniques o interessants.
Ara han passat deu anys i moltes coses. Les xarxes s'han tornat més àgils. Els blogs s'han quedat per a minories i la resta està rendida a instagram. Jo també m'he rendit. Amb una imatge i un breu comentari tens informacions ràpides. Per publicar només cal tenir una captura d'imatge i comentar-la -o no si no tens ganes-. Durant estos deu anys he viscut moltes coses. Des de veure com ma filla es feia gran i independent, a passar alguna malaltia important, a viure una pandèmia, a canvis laborals amb més responsabilitat, a consolidar una menopausa precoç, i a voler semblar més jove. Però segueixo sent la mateixa. Amb pujades i baixades i dies de planície.
Tinc la vida organitzada per caixes. En una tinc la família, en l'altra la feina, en l'altra la casa, en l'altra el meu cos i imatge i en l'altra el meu ànim. Tinc un "Check list" mental per a cadascuna que vaig revisant quan toca. No se si és un bon mètode però de moment em funciona.
De bon matí llegeixo els diaris. Sobretot la política que mos afecta. Tot depèn dels polítics que hem escollit i per tant les coses que passen són la nostra responsabilitat. Si ho penso se'm posen els pèls de punta. Avui millor no fer-ho i girar la cara a coses bones. Després dels diaris, entro a instagram. Quantes hores robades... però que pràctic. Instagram és com vore mil aparadors, de mil carrers, de mil llocs diferents de mils de coses que m'interessen. Em fa un collage del dia que comença i que m'imagino.
A instagram tinc un "saved" ple de contes que m'inspiren. Sobretot de dones. Algunes amb imatge, d'altres més cultes, però totes amb intel·ligència, constància i tenacitat. Tenir presència en esta xarxa no sempre és fàcil.
M'agrada seguir gent que s'apropa a la meua edat o quasi. Gent que ha sapigut actualitzar-se i reinventar-se.
Entre elles, escriptores i d'altres prescriptores.
@joana_bonet, escriptora i articulista
@irenevallejoromeu, escriptora de "Infinito en un junco" i articulista. Doctora en clàssiques, el perquè de moltes coses.
@flaviacompany, escriptora, articulista de la Vanguàrdia i lo més important, rapitenca de cor i de fets.
@d.o.libros companya del meu primer club de lectura a la llibreria "La inexplicable" i prescriptora d'autores d'una manera molt original i enològica.
I aquí ho acabo. No disposo de més temps d'este diumenge d'estiu que de moment és calorós i xafogos com ho són per aquí a les nostres terres deltaiques i tropicals per a qui no ho sàpigue.
Paraules escrites des de la Ràpita, terres de l'Ebre, un lloc diferent.
