Lo lent, lo consistent i lo íntim.

 Qui avui dia perd temps en entrar a un blog i llegir-lo, hauria d'estar tractat com una espècie en perill d'extinció. Detecto un nou moviment de retorn al blog. N'és un exemple el nou de Berta Bernad i el "Sonajero" de Santiago Isla. Però els intueixo un públic diferent, al marge de corrents i xarxes socials. Un públic de lo lent, de lo consistent, de lo íntim. 

Potser perque he tornat a llegir alguns blogs, potser perque estic de vacances; potser perque la meua ment ha començat a inquietar-se; potser perque m'he vist les sis temporades de "Girls"en un mes, he notat que m'anaven venint moltes ganes d'escriure, ganes d'aquell estímul superior que et fa parar i pensar i parar i pensar fins que pots lligar paraules i donar-los algun sentit. 

A la sèrie de Girls, Hanna la protagonista escriu i a més és la guionista. És una ment brillant que m'ha empès a tornar a teclejar i em reconforta. Hanna te un físic diferent, una manera de pensar diferent i sempre li passen coses. És com Calimero en versió neoyorkina i de vint i pocs anys. Te una tendència natural al drama i la lia cada vegada que pestanyeja. M'encanta. La sèrie et tranquilitza, et diu que tens una vida tranquila, que estas lliure de les angoixes que ella passa.

Amb Hannah et passa el contrari de quan mires instagram, on només veus gent perfecta, llocs perfectes i vides perfectes. Quan et compares et sents a gust amb tu i i les teues coses. Perquè això de comparar-se pot ser una font de malestar. 

De vegades sortim de casa contents, satisfets amb la vida pròpia i et trobes a gent que te aquella gràcia especial per adornar la seua -que no és millor ni pitjor que la teua- i llavors la teua vida va perdent lluentor i es va tornant fosqueta i ja no és tant bonica com et pensaves. 

Les comparacions, un assumpte important a tractar.

Sobre el bon gust

Hi ha una frase en Mitja vida de Care Santos que diu que escriure és una qüestió de bon gust. Si és així també ho seria cuinar, llegir o qualsevol altra acció. 

Sempre  he tingut el dubte de si el bon gust es genètic, com qui té els ulls de color verd, o medeix més de metre i mig; o pel contrari si t'apliques es pot adquirir com qualsevol títol o diploma. 

Tampoc sabria dir què significa bon gust. Perquè és bo i no dolent i qui ho decideix.

L'única certesa que tinc és el que per a mi és bonic. Per mi ho és allò que te harmonia i equilibri. Que no em molesta als ulls. 

Potser aquí està el secret, l'harmonia i equilibri son percepcions subjectives. I lo subjectiu és intangible, però fàcil de condicionar. 

I d'això en saben i molt els que dicten el gust de tot, del vestir, del decorar, de la estètica de les coses i de les persones en general.

Crec que el bon gust és allò que tothom es pensa que te, com el bon criteri i sentit comú. 

Potser haurien de convertir el bon gust en patrimoni de la humanitat. 

El bon gust no te data de caducitat i elles que són  de les que en saben, així ho demostren.

Jaquie...

Carolina...

I Inés...

Imatges via