Una mala nit

via

El cos mal posat. 

Més cansats que descansats. 

Malhumorats. 

De vegades un dia de sol ho arregla.

De vegades un somriure.

De vegades un bon esmorzar i un cafè.

De vegades una mala nit s'arregla i no saps perquè.

A les amigues

Tinc amigues que omplen les hores lliures del confinament fent coses boniques. B. cus peces de Patchwork. A. fa llibretes amb scrap. F. pinta aquareles. M. dissenya nous collars. A. fa noves receptes. M. s'inventa taules d'exercicis per estar en forma. Jo et podria dir que faig flors de papiroflexia -que ja ho he mirat-, o dibuixo alguna cosa -que també ho he pensat-, però no estic fent res de tot això. A favor meu t'he de dir que m'he començat a endreçar de nou l'armari. "Algo és algo", em dic per consolar-me. 

Però he pensat que hauria de fer alguna cosa de profit. 

I potser dedicant este post a les amigues me'n podria sortir.

Vull dedicar este post a totes les amigues que tens, que ben pensat en molts casos es poden contar amb els dits de les mans i no més. 

Elles són el mig motor que li falta a la teua vida, l'altre mig amb la família i la feina ja va complet. 

Elles estan en els moments més difícils. 

Elles respecten el teu pseudoautisme quan et costa trucar.

Elles t'alegren els dies amb els seus missatges de watssap.

Elles t'espavilen quan la tristor se't posa per dins i te la treuen amb un somriure.

Elles donen sentit a la teua relació amb la parella, la família, la feina i el món. 

Des del seu punt de vista veus que el teu de vegades es desenfoca. 

 Elles són les ulleres quan la teua visió es torna borrosa.

Elles t'escolten quan tens ganes de parlar. 

Elles et parlen i et permeten escoltar.

Elles et fan sentir com tu ets, única i per elles especial.

A elles les teues amigues dir-los alguna cosa bonica.

Elles són part del teu tu.

A elles, les teues amigues i a tu.

Mai m'hagués pogut imaginar

Mai mai m'hagúes pogut imaginar el que estem passant aquestos dies. Tancats a casa. Mirant la vida des de la finestra. Fent de tot i res per no pensar. 

Mai m'hagués imaginat que escriuria des del confinament obligat. 

Passada la falera de tenir tot el dia ocupat amb rutines que mai havia tingut i que ara tampoc he aconseguit, m'he tranquilitzat una mica.
Tenint tot el temps del món no em neixia escriure més que quatre coses pel watssap.

Ara mentre sona "Be here now", intento estar aquí i ara, tal i com tinc escrit al meu estat de watssap. I ja van dos vegades que parlo d'ell.
És un més a cada casa.

Mai m'hagués imaginat que algún dia sabria el que és estar connectats sense la llibertat de desconnectar. 

Hem d'estar informats del que passa. La informació inquieta però també ens tranquilitza. Volem sentir que està tot controlat encara que estigui fora de control.

Mai m'hagués imaginat que podria estar vintiquatrehores seguides a casa amb el meu home. Teletreballant de dia i descansant per la nit. Cadascun al seu pseudodespatx muntat per aquesta ocasió tan especial.

Mai m'hagués imaginat que em costes tant llegir un llibre. Encara que m'agrade i molt. No estic tan centrada com caldria. 

Mai m'hagués imaginat que fotografiar alguna cosa bonica de casa em donaria tanta alegria.

@larapitachic

I ara més que mai, mai m'hagúes imaginat com em funcionen les coses boniques, fàcils de mirar, fàcils de sentir.

Com les vaixelles de @somosbonjour

Com els dibuixos de @giuliajrosa

Com les coses de @frenchy-madrid

Mai m'hagues imaginat el poder d'una infusió a mitja tarde. Tant que he decidit deixar-les exposades i fer-los un homenatge a @larapitachic

Mai m'hagués imaginat el que significa el silenci del carrer i l'arribada d'ocells al balcó de casa. 

Mai m'hagués imaginat la importància de la versatilitat d'una terrassa com la de @parisianvibe

Mai mai m'hagués imaginat que la vida canviés de cop i volta i fos una altra.

De tres en tres (II)

Tinc una nota al google keep on vaig posant els comptes d'instagram que m'agraden. I la veritat és que tot i que jo no sóc cap organisme oficial ni tinc una identitat significativa, us he de dir que te el seu merit. Han estat escollits entre els milquatrecentsipico de comptes que segueixo. 

En primer lloc, tinc el grup de de tot allò que em posaria dins l'armari. 

I no us penseu que és el més selecte ni el que triaria un docte del bon gust.
No.
És el que jo triaria.

Potser perquè tinc una celebració a la vista o perquè quan ve el bon temps m'agrada arreglar-me per sortir a sopar. 

@sezane

Potser perquè m'agrada la roba cómoda o perquè m'agraden els teixits naturals. 

@staagnistudio

o potser no ser perquè segueixo aquest compte, però m'encanta

@mirenalos

En segon lloc comptes de coses per a casa. 

Potser perquè m'agrada més arreglar la taula que fer el menjar

@carolinairving_and_daughters

Potser perquè com a bona ànima càncer sóc molt territorial 

@olgagilvernet

o potser perquè m'agraden els rams de flors fresques

@olgagilvernet

I de tres en tres seguiré classificant els comptes que més m'agraden.

Perquè de tant en tant s'ha de simplificar i facilitar la ment a trobar aquelles coses que mos agraden.

De vegades massa coses boniques empatxen.

Dia 2 de confinament, 15 de març:

 Aquestes paraules son un retoc d'aquest post que vaig escriure fa uns dies.
Potser va ser una intuició o potser la casualitat, però se'm va ocorrer recollir quins comptes son els que més m'agraden d'instagram. 
Son aquells que sense sortir de casa em donen la sensació d'haver anat a fer una volteta.
Ara més que mai necessitem fer una volteta sense sortir de casa.

 Ara més que mai escriure m'aireja tant com fer un passeig per la platja.

Tot al voltant d'ella

Mentre sona ... 

penso que posar una data a partir de la qual explicar alguna cosa pot ser un bon començament d'este post.

Escullo el dia 20 de desembre, nit de sopar de Nadal de la feina. 

I se m'acut aquest dia perquè no vaig anar a aquest sopar. 

Em vaig enganxar de l'esquena. 
A partir d'este moment tot es va decidir al voltant d'ella: l'esquena.
No vaig anar al sopar de nadal, ni vaig sortir a prendre res després, ni vaig poder xafardejar amb els companys, ni vaig tancar el primer trimestre de curs com a mi m'agrada, amb una mica de ressaca.

 Vaig deixar per uns dies, l'spining, el bodyfitness i el pilates, les meues competències bàsiques en el món del gym i em vaig passar tots los nadals amb antiinflamatoris i unes quantes cremes d'aquelles que t'escalfen la pell com si la tinguéssis cremada pel sol.

Esta contractura va ser el desencadentant d'un fil de sentiments de culpabilitat: no poses mai l'esquena recta; menjes massa i tens sobrepés; no gestiones bé les emocions, t'estresses i l'esquena se t'enganxa. Així quasi bona part del Nadal.

Però poc a poc, entre doloret i doloret em vaig anar recuperant. Vaig començar a fer ioga amb els vídeos de la sereníssima Xuan Lan; vaig anar a un osteòpata i vaig demanar hora a una nutricionistra. Tot i que la ment és agotadora, calia passar a l'acció.

Al final del Nadal, ella-l'esquena-, ja estava més relaxada i jo una mica més centrada.

I per rematar els dies que quedaven vam fer una sortideta cap al Somontano.
I és aqui on volia arribar des que he començat este post.
Per què de vegades tinc aspiracions per ell, el meu blog i m'agradadria que també ho fos de viatges, però com viatjo poc només es queda amb això: una aspiració.

Del Somontano em quedo amb la boira que ho va ambientar-tot amb un tel màgic.

Amb l'hotel San Ramon, un edifici rehabilitat al centre de Barbastro.

I la bodega del Vero, una antiga fàbrica de xocolata, reconvertida en botiga de queviures a la planta baixa.

 I en restaurant al sòtan, tant acollidor i tant acollidor que em va entrar per dins i se'm va quedar per a sempre.

També la visita a Alquezar i la colegiata i un sopar al restaurant Trasiego.

I les bodegues Sommos les més tecnològiques 

i la de Blecua la més tradicional

I de tornada a Barcelona, l'esquena millor. Sobretot després d'un dinar al Robata

imatge via

 i d'una nit de teatre, "Aquella nit", amb Ivan Messegué i Marta Bayarri que segur que us farà sentir més contents del que estaveu.

I tot i persistir el dolor d'esquena vaig tenir ganes d'un matí a Palo Alto i de comprar-me unes altres Vlik per acomodar la progressió d'una presbícia que ja no m'abadona.

I fins aquí la història d'una enganxada d'esquena. 

Que m'ha fet replantejar la postura, la dieta i de com la getió dels pensaments, dels sentiments i de les emocions poden afectar la nostra vida.

Cuideu-vos-la!

Un forat foradat

Com aquella xiqueta que no jugava mai a nines i un dia se'n recorda que en te una i la busca i la pentina, avui em venen ganes d'escriure. Este blog és com aquella Nancy despentinada i agraïda que sempre t'espera al fons del calaix.

I és que això d'escriure t'ha de venir de gust. I avui en tinc, de gust i de temps. 

I amb temps, he acabat una lectura, la Biografia del Hambre d'Amelie Nothomb i m'ha fet reconciliar en la supergana de tantes coses que porto dins. Com si tingues un forat foradat on per moltes experiències o pertinences que poso, sempre n'he de buscar de noves. 

Però ara que l'any s'acaba vull repensar algunes coses que han passat tant ràpid que és com si no haguessin passat.

Vull repensar aquells dies caminant per Lísboa, una ciutat trista però contenta. una ciutat vella però bella on vaig gaudir de l'amistat i també d'algun desencant.

He de tornar.

Vull repensar la sensació després de veure a Darin i Pietra a "Escenas de la vida conyugal". Bergman va dibuixar els desencants de la relació de parella i ells ho van sublimar. Va ser una experiència quàntica en la que alguna cosa invisible va omplir aquell Tívoli tan elegant.

I vull repensar aquells dies de vi i de coses a la Rioja on es van difuminar alguns desencants de parella i vam construir noves bigues-sempre tant importants-. I recordo l'olla de fesols i bolets aquell dia tant gelat a la serra de Cameros i aquell "xuleton" al restaurant Alameda. I la gent apretada i contenta pel carrer de Laurel. La Rioja estarà sempre en el meu forat foradat. 

I vull repensar aquells moments vuits que he omplert amb sèries. I em quedo amb dos dones, una  del segle XXI i l'altra de meitat d'aquest segle. Les dos volen ser diferents del que s'espera. Les dos amb estil i intel·ligència. La primera no te nom, la protagonista de Fleabag.

La segona la meravellosa  Mrs Meisel, 

I vull anar vivint i repensant més coses, per omplir el forat foradat de coses bones.
I vull acabar aquest any i començar l'altre, amb la Nancy fora del calaix i ben pentinada.

I per si no torno a escriure estos dies us desitjo un Bon Nadal i un bon començament d'any 2020!!!

Els flamencs i tu

Des d'una habitació de Colliure a uns dos cents metres d'on va viure els seus últims mesos Machado vas començar a escriure esta entrada. D'això ja fa uns quants dies i avui t'has proposat acabar-la. Machado no va anar-hi per turisme, però segur que va triar aquesta ciutat per bonica al igual que Matisse o Picasso on també s'hi van estar una temporada.
Un moment, les tardes amb vistes des de La Voile.

Els tovallons de paper que vas comprar durant el viatge, els de ratlles a Les Toiles du soleil guanyen a tots els altres.

I des de Colliure a Leucate on vas descobrir que t'agraden les ostres crues després de tants desenganys als ostrons de casa.

I de tornada un dinar entre roba de cotó, fusta i fibres naturals a Sesnegres. Com sempre les coses senzilles són les que més t'agraden.

I abans i després de Colliure, la Ràpita. I los sopars al xiringuito, amb roba ampla i sandàlies planes i la salabró de mar i de sardines torrades.

I aquell pseudoautisme que de vegades t'acompanya i que fa que t'encantes mirant la piscina buida, sense gent i callada. Les segones millors vistes des de casa. 

Les primeres vistes les del matí, esmorzant i el mar de fons que t'acompanya.

I les nits de terrassa, de llumetes, de llet d'avena o de gintònics. Cadascuna amb els seus matisos i subtileses.

I els flamencs que et recorden que el teu paradís és únic i per això ells i tu sempre torneu al delta.

Universos diferents

De gent singular n'hi ha molta. Que fa les coses amb sentit i sentiment una mica menys. Però el que sí que és cert és que quan et trobes algú així et transmet alguna cosa especial al primer moment. Potser sóc una víctima fàcil i potser quan em trobo gent així em poso a escriure en este blog. I per això escric sobre sobre un xef, Ezequiel i sobre Maria, la seva dona que atén a les taules. Una parella que estima el que fa i t'adones en travessar la porta del seu restaurant, Los Olivos.
Està al meu barri de Sants. Anar-hi és comprovar com una suma de detalls fan dels seus plats i del seu local una suma de vivències que val la pena comentar. Ezequiel i Maria tenen tanta cura de la carta, de les vaixelles, dels coberts i dels acompanyaments que t'ho fan degustar tot amb més consciència.

Em fascina la gent com ells. Meticulosos fins al màxim. Puristes del saber fer bé la seua feina. Buscadors d'aquelles coses mínimes que ho converteixen tot en més gran.
Diumenge vam degustar uns peus de porc espectaculars als que cada vegada canvia la guarnició. I si us he de dir la veritat. Me'ls he menjat tres vegades i no sabria dir quina era la millor.

M'agrada recordar persones i també moments, sobretot quan veig algun detall que converteix l'ordinari en alguna cosa diferent. Un altre moment recent, divendres la nit a la Ràpita. Vaig anar a sopar al Chipi. Sovint és el nostre primer contacte de poble. Judit sempre tan dolça també hi posa molt d'amor en el que fa. Les seues anxoves amb un pa i tomata fet al moment complirien les expectatives de qualsevol paladar exigent. A més la decoració que ha posat a la porta ja t'entona en un univers diferent. 

I posada a escriure sobre universos diferents, us recomano "La biografia de la meva mare" de Jamaica Kincaid, professora de Literatura a Harvard. Una història sobre les limitacions socials imposades pel color de la pell i per ser dona. M'agraden les històries que et transporten a universos llunyans on els sentiments són molt propers. Perquè on hi ha persones diverses, ha hagut tractes diferents. Són relats que recorden que tots som iguals malgrat lo divers. Coneguda Jamaica, venen més lectures dels seu univers diferent.

via

I com ja fa olor a estiu i temps de terrasseta només cal crear un món propi per gaudir de les nits tèbies d'un juny que ja quasi va per la meitat. I penso en fanalets i bona companyia per poder crear el meu univers diferent.

via (Catalina House)

Via Maisons du Monde

Trentasegons

Al minut quaranta d'una classe d'spining els últims trentasegons de pujada al noranta per cent del teu esforç són tan llargs com trenta minuts de la teua sèrie favorita. Vet aquí un bon exemple de la teoria de la relativitat. I durant aquells trenta segons que no s'acabaven mai vaig pensar en que escriuria sobre aquell moment. Em va venir això al cap i moltíssimes coses més perquè ja us dic que els trenta se'm van representar com nou cents.

I ara ja no és aquell dijous, és diumenge al matí. Estic asseguda a la terrassa de casa. De soroll de fons els ocellets, l'aigua que remou de la piscina i lo meu home interpretant la seua versió de Macgyver. Ja ni me'n recordo de la duresa d'aquells segons. Sort que la ment humana s'oblida dels moments de dolor. És una d'aquelles aplicacions de sèrie que la fan ser tant meravellosa.

I parlant de la ment, estic llegint una entrevista a Thomas Ansembourg, autor de l'assaig "Deixa de ser amable. Sigués autèntic". Este expert en comunicació no violenta remarca la necessitat d'empatitzar -que no simpatitzar- amb la resta i treballar la pròpia serenitat per afrontar els canvis de la vida amb prou calma i menys reactivitat. Ell explica que és important conèixer les pròpies necessitats i no les dels altres. Només nosaltres mateixos les podem satisfer. I esperar que els altres ho facin és el camí directe a la insatisfacció.

via

I com som nosaltres els responsables de la pròpia serenitat, jo m'he començat a aplicar. Les meues sessions de gimnàs s'han anat reduint d'intensitat i de les classes d'impacte, m'he passat al pilates, i entre pilates i pilates una classe de ioga. Del ioga se'n pot llegir molt però lo més important és el que t'aporta. T'ajuda a respirar i en cada respiració se't va aclarint el teu món interior. És com si el ioga t'obris cap als passadissos del teu propi jo. I com més avances més entens els passadissos dels altres.
El ioga no es pot explicar. S'ha d'experimentar.

I d'introspecció a introspecció una poeta, Ida Vitale. Quin encert que un cop convocat el nostre grup de lectura li atorguen el premi Cervantes. I és que Alma Reza, la conductora del nostre grup sempre va per davant. Gràcies Alma per fer-nos una mica més sabies.
D'Ida Vitale t'emportes el seu estil propi i la seua particular i exacta tria de paraules. De tants poemes, trio "Gotas".

M'imagino les gotes plenes d'una vida frugal felices i satisfetes. Tal i com em sento ara teclejant i veient com les lletres s'enfilen en línies rectes com si fossin elles, les gotes.

I d'una poeta a una altra escriptora, Sílvia Soler, autora d'El fibló la lectura de Sant Jordi. M'agrada com escriu sobre l'amor, la família i les nostres coses.

I enfilant lletres i lletres em venen al cap més coses. I de que ara em posaria roba fresca per gaudir d'aquesta briseta que sento. Potser un vestit de batista o de seda i sobretot unes sandàlies que em facin sentir etèria.

via

via