El nostre estiu té regust de carxofa

L'estiu mos deixa un regust que potenciarà el sabor de tot el que ha de venir després. Mos demostra una vegada més que tornar a casa és el nostre millor privilegi. Mos reafirma que la terra on mos ha tocat néixer i créixer sempre serà la nostra -i només per això- per a natros, excepcional. 

De la mateixa manera que el regust dolcet de la carxofa converteix el got d'aigua que beus després en meravellosa. Natros sabem que sense els nostres estius particulars, de tocar mare, de les mateixes cares i les mateixes coses, no podriem assaborir nous llocs ni noves coses ni res del que ara mos espera. 

Vatros no sou de sucre

Saps que el que us uneix és un fil tan fàcil de trencar com difícil de teixir. La vostra història és una més de les que continuen. Saps que vatros no sou de sucre i també us pot passar.
Arriba una mirada nova, tendra, captivadora, vivificant; a tu ; a ell; a vatros i ja teniu final.
Fa molts anys que sou vatros. Mentre molts altres tornen a ser ella i ell. Un poder misteriós -potser física quàntica- fa que estigueu units per les convergències. Però potser ha d'arribar el dia en que les divergències -que les hi ha- vulguen dir la seua. De moment aquí esteu, vatros, una unitat bicompartimentada, elements junts però diferents, com un bon cafè irlandès. De tant en tant els vostres ulls es desvien, però la física quàntica -o ves a saber què-, fa que es tornin a trobar.
Tantes coses viscudes i tants nivells superats; la vostra partida continua i el joc cada vegada més complicat.

via

Mentre el temps ens roba el temps

Com diu Miguel Rios, "Los viejos roqueros nunca mueren". Hi ha coses que sempre es quedaran. En un calaix, o en un prestatge principal. Són totes aquelles coses que amb una persona -només una- que els doni el seu valor, ja tindran sentit.

I amb aquesta analogia em vull autoconvencer que els vells blogs tampoc moriran. Fa temps que el temps se'ns menja el temps i visualitzar imatges d'instagram o pinterest, ens resulta una manera ràpida d'entreteniment voyeurista. En canvi, llegir encara que sigui quatre frases, ens costa una mica més. I així mentre el temps ens roba el temps, hem anat deixant de visitar blogs i altres fonts d'interès. Servidora, la primera i per això em sento una mica traïdora amb el meu propi blog. Sento que de vegades em deixo portar per aquest temps que em roba els minuts i em rendeixo. I és quan llavors publico -mentre faig qualsevol altra cosa- alguna foto des del mòbil, sense un pobre comentari ni contingut. I no vull. No ho puc permetre. Els vells blogs no moriran i jo intentaré lluitar per ells.
I així lluitant contra el temps que em roba el temps, després d'uns dies de festes, compartiré alguns instants del nostre estil de vida a la resta de món que de vegades ens admira, però d'altres no ens entén.

Perquè sentim la nit del Carmen...

Perquè sempre trobem el moment per menjar llagostins...

I coc de mançana...

Perquè mos agrada l'ambientillo dels bous, encara que sigue per fer la canyeta...

Perquè volem els focs a la mar...

Perquè som de xalar...

I perquè volem lo ball...

I perquè sempre estem a punt per donar la volteta per la badia... 

I perquè mos agrada fer fotos dels mils llocs i moments...

I perquè si no sortim a la mar, som de caminar i caminar i mai mos deixem de sorprendre quan la lluna surt a prendre el bany...

I perquè ara ja esperem les properes...

Dies de festes, de calor, de mar de dins i de mar de fora (de Montse Félix)

Dissabte de festes, dia del bou capllaçat. Els de casa dormint. Han anat a córrer el bou. Servidora se'n va a esmorzar al barri amb les amigues. Tot ple de gent i de cotxes. Cada estiu et resulta més difícil aparcar. Però no t'importa, l'esperit festero se t'ha posat dins i tot et sembla bé. 

Arribes i la cafeteria a tope. Et costa vore-les. Sense les progressives cada vegada veus pitjor. Ja t'ho diuen: "Un dia tindràs un disgust. Et trobaràs amb algú i no el saludaràs. Com no t'hi veus...". Quanta raó. Al final de tot les localitzes. Us poseu al dia. Sou amigues de trobar-vos poc, però amb molt en comú. D'aquelles que sense gaires explicacions vos enteneu. A una d'elles Miriam, l'estimes des de sempre. També us uneixen els llaços de la família. A Montse sempre l'has admirat. Des que anaves a l'institut. Fina i elegant des del seus inicis. La més creativa. Només cal escoltar-la per detectar tota la sensibilitat que porta per dins. Amb ella sempre toques el tema. Montse, t'hauries de crear una botiga on-line. El que tu fas és únic. Ella se'n riu. Ja ho sap, però encara no s'hi ha posat. De moment tot el que fa ho va compartint a facebook i a instagram. 

Mentre xarreu, li comentes que al·lucines amb els comentaris que li fa Eugenia Martinez de Irujo, seguidora seua de Instagram. Amb les seues creacions, Montse està resultant una ambaixadora més del nostre poble. Ja és ven cert que de vegades les coses menudes, també resulten rellevants. Tu li demanes que t'envie fotos de coses fresquetes, per a publicar al blog. Et dol de l'ànima que no en pugui fer més difusió. Entre les dos decidiu que han de ser cosetes xules per a estos dies de festes, de calor, de mar de dins i de mar de fora. 

Facebook de Mar de Fora per Montse Félix, aquí.

Instagram Mar_de_fora, aquí.

I per a qui no té facebook ni instagram, el seu tel és:  679 200 495.

Com mos agrada ser del terreno

Som del terreno i mos agrada. Sabem que encara que hagem de marxar fora a estudiar o treballar, sempre tornem. Sabem que sortir a passejar una tarda és una col·lecció d'imatges per compartir. Que si ara fa vent i el cel es rogenc; que si ara la lluna és plena; que si ara se pon lo sol. Cada moment és únic i irrepetible. Els colors i les olors canvien, però sempre et recorden que som d'aquí: del terreno.

Sabem que uns llagostins mos transporten, però també mos ho fa un bon plat de galeres. Passem del rap a l'escrita sense traumes, feliços i convençuts perquè som del terreno.

Som d'aquí baix, però la nostra satisfacció va per dalt en els diagrames de barres. Som de família, d'amics i de sortir al carrer. Mengem arrós de totes les maneres possibles i no mos cansem. Saboregem l'anguila, les ortigues i els xipirons, però també un plat de fessols en arrós. Som llèpols, però mos dosifiquem lo coc de mançana i li peguem més al meló de moro. Perquè això sí, som xulets i presumits. Mos agrada està ben guapos pa festes i pal que fasse falta. Bones festes!

Bona persona

Ja saps que no sempre tens inspiració per escriure, però també saps que si t'hi poses t'arriba. Amb això no et va el sou i molt menys la vida. Este és un dels motius que et legitima. Escrius perquè vols i quan vols. Aquí tens plena potestat.

Avui vols parlar de la gent bona, la que mou la humanitat. De la que tots volem formar-hi part. Tu com la majoria et consideres bona persona. No coneixes a ningú que no s'adjudiqui aquest qualificatiu. Tu com la majoria, coneixes les pròpies intencions, sempre sanes i justificades. Ni a tu ni a ningú se us passa pel cap desconfiar d'elles. Seria un contra sentit amb la vostra persona. 

Més interessant encara és saber que vol dir ser bona persona. De ben segur que aquí trobaries concordances i discordances.
Però hi tornes a donar-li voltes perquè com diu el Nobel Steinbeck, el més important no és la perfecció, ho és la bondat. També Gardner, autor de les intel·ligències múltiples, afirma que "Una mala persona mai serà bon professional". T'ha fet pensar en totes aquelles persones que van més enllà del seu ego per aconseguir un propòsit col·lectiu en la feina i en la vida i que són aquestes les bones persones.
I de la bondat a l'amabilitat. Ser amable se't representa una actitud que implica a l'altre, una conducta clau per a la sociabilitat i antagònica a l'individualisme.
Kupler Ross, un dels teus referents, en aquesta entrevista també hi posa èmfasi en que l'amabilitat reconforta i facilita les relacions en aquest món on els coneixements sumen, però com ell diu l'actitud multiplica. Saps que el que diu Kupler respecte al sentit de la vida és cert. T'omple molt més el ser i estimar que el tenir i consumir. També saps que ara que estas escribint sobre això i acabes de llegir la seua entrevista et resulta fàcil. D'aquí a mitja hora no saps perquè, qualsevol circumstància adversa del teu dia a dia et trastocarà aquestes bones intencions.
Però insisteixes i allargues les ganes de ser bona persona buscant nous racons inspiradors i el trobes. Un article sobre com la bondat modifica el funcionament del cervell. I quin article!. Et donarà uns quants minuts més per a la teva bateria bondadosa. Conté joies que no pots deixar de compartir.

"La bondad és el instinto más fuerte y valioso, el que posibilitaría la propia supervivencia no solo de la humanidad como especie, sino de todos los seres vivos" 

Charles Darwin.

"Ningún acto de bondad, por pequeño que sea, será una pérdida de tiempo"

"Nuestro cerebro está programado para practicar la bondad" 

Jerome Keagan.

I recorda, no baixis de la moto. Perquè ara ja saps que ser bo, no vol dir bobo...

Dies de cine, llums i clavells

Vas i vens. Penses coses i les -des-penses. T'agradaria dir-ho i ho desdiries al moment. T'atreviries i t'empenediries. Quantes coses t'han arribat, però quantes se t'han quedat en llista d'espera; coses confessables, d'altres impensables. 

Sempre necessites fer balanç, d'un trimestre, d'un mes, d'una setmana, d'un dia, d'una nit, d'una tarda, d'un matí, d'un dinar, d'un sopar, d'un moment. Ara d'un final de curs. Lo teu és fer balanç de tot i per tot. Busques enrasar la balança, però no pots. Com quan intentaves fer servir la romana i et ballava entre les mans. 

I de la balança romana a Roma. Res com un viatge per situar-te en el món i donar-te noves perspectives. Com t'ha agradat aquesta ciutat. Fins i tot la brutícia i la calor no t'han semblat tan nocives com et resulten a les teues dos ciutats, la gran perquè hi vius i treballes, la menuda perquè és el teu punt d'origen i arribada des de qualsevol lloc.

T'ha emocionat veure la magnitud de dos grans poders, el de l'imperi romà  i el de l'església. T'has sentit una mica Audrey passejant pels seus carrers; t'has fotografiat en plan divina a la Fontana di Trevi; i t'has posat la imatge com a perfil de watssap. Saps que no ets gens original, però no t'importa.

T'ha agradat menjar a llocs on mengen ells, els romans, com Nona Betta al barri jueu, on recomanes les carxofes a la "giullia", un plat hebreu i romà.

 O com "Er filettaro a Santa Barbara",  on molts romans s'emporten el millor "Filetti di baccala" amb una paperina i se'l mengen pel carrer...

T'has sentit protagonista de "Des de Roma amb amor"i dirigida per Wody Allen mentre sopaves a Dar Poeta al barri de Trastevere.

I de la Roma de cine, al sopar de llums i clavells de fi de curs. Ben contenta perquè ha volat el polp en pataca que et va recomanar fer ta padrina. Perquè has gaudit col·locant llums als arbres i encenent  espelmes. Perquè t'has sentit feliç en veure els clavells de ton pare per les taules. I més feliç encara amb els companys de feina, que en aquest moment també han sigut els teus companys de vida. 

Si la teua ment necessita estirar les cames

Comences a teclejar. Tens moltes coses al cap. No saps cap a on anirà la cosa. La humanització de la tesi doctoral que divendres va defensar la teua amiga; la contra d'ahir on es fa un cop més apologia a l'atenció plena; l'article sobre Catherine Lacey i la protagonista post-ferida de "Nunca falta nadie"; la idea de ta padrina de fer polp amb pataca per al sopar que fareu al pati de l'institut; decidir com vols lo pastís que has d'encarregar per a l'aniversari de ton nebot i ton pare. I per últim i més urgent, com pressionar per a que el teu home s'aixequi del llit per poder anar a esmorzar d'una vegada.

Si continues escrivint, vol dir que l'acció que era més prioritària ha quedat avortada. Encara estàs al llit amb dos coixins a l'esquena i l'ordinador a la falda.

Comences a escriure sobre la tesi doctoral que la teva amiga va defensar divendres. Va ser brillant, tant com ho és ella. Les altres quatreaamiguesdecarrera us vau emocionar i us vau sentir orgulloses d'ella. De la tesi, et quedes amb una frase: "Evitar la dissolució de lo humà en els aspectes tècnics". T'agrada perquè és una frase universal, poderosa, global. Serveix per a qualsevol àmbit. La persona sempre i davant de tot.

Continues escrivint. Ara ho vols fer sobre l'atenció plena o mindfulness, però t'atures. Algú s'aixeca. Ho deixes. Fins després.
Ha passat una mica de temps des de les paraules anteriors. Reprens la campanya. Has esmorzat i ja has encarregat el pastís. Dos coses menys. Feina feta no et fa destorb. Ara tens lloc per a noves coses. Això no se t'acaba.
Del mindfulness, n'has d'aprendre i molt. Ets de les que s'encanten. No d'ara; de sempre. Has sigut una sommiadora que vas i tornes durant mil converses. Et sents culpable de la teva ment dispersa. Cada x-temps necessita sortir a estirar les cames i després tornar per estar més atenta. A casa ho saben. T'ho noten a la cara. Mama, no m'escoltes. Ja hi tornes. Estàs "encantada".
Ahir després de llegir la contra, mentre prenies el sol i bufava el ventet a la platja de les Delícies, vas decidir que ho faries. Practicaries l'atenció plena. De moment no has començat. Però t'has adonat que mentre tecleges i busques paraules, et sents atenta. Respires alleujada. Ja fa temps que ho practiques. És quan escrius relaxada.

A gust

Expressar-se es pot fer de moltes maneres. Verbalment, gestualment, de manera escrita, amb llenguatge de signes, però només n'hi ha una de complementària. La manera com ens mostrem al món quan ens vestim. Potser per a molts la més innecessària i per a d'altres la més rellevant. 

A mig camí estem la majoria. 

Ho fem com ho fem, l'objectiu és "ser tu", no un altr@, i sentir-te a gust és la manera.

Com Ece Sukan amb les seues sandàlies...

via

El primer divendres de juny

La primera tarda de juny; vint graus de temperatura; notes fresqueta; et poses la jaqueteta. Estàs per Sarrià, barri de divendres i faves tendres. Un poble dins la ciutat. Cases unifamiliars, antigues, netes, polides i retratables; mares, pares, nens i nenes més polits encara. Resultat de la selecció natural o de l'economia sobrada. 

Entres a Passagebcn, una botiga i una monada, que per tenir, té de tot: sala d'exposicións -on hi ha uns foulards de cashmere que no deixen de cridar-te-, terrasseta, i parets de pedra -que tan t'agraden-. 

via

Puges i gires a la dreta cap al claustre de Santa Isabel. Entres a Zocobarcelona, un de tants mercadillos. Més gent polida. I moltes coses xules. Totes per seguir el manual d'estil d'un estiu de bikini, o de jaqueteta, o d'espardenyes, o de terrasseta. T'has allunyat una mica del teu objectiu final. Recalcules la ruta. Vas cap a Major de Sarrià.

Pujant a l'esquerra, et trobes el bar Tomàs. Com sempre a rebentar -hi ha llocs que no necessiten reinventar-se-. I penses, que injust és el món de la gastronomia.

 Continues pujant. Et comences a sentir com en un decorat noucentista. Fins que veus el teu reflex en un aparador i els teus cabells arrissats i despentinats et transporten de nou al teu món hiperrealista.

Quasi has arribat. Ja hi estas. Entres per la porta del Bar Treze.

Hi has anat per un únic motiu, la venda privada dels bikinis de Camila CTG. T'ha acompanyat la teua costella, mig resignat, mig divertit per les teues comeses. Sort que després las compensat amb una canyeta fresqueta. I tot i que has arribat tard, te'l mires i et sents feliç per sentir-te compresa.