Un prenadal de cabells arrissats i coses diferents

Ja passa que els que li tenim una mica mica de mania al Nadal, tractem de diluir-lo i seguir els protocols a la nostra manera. De vegades intentem esquivar-lo fins que arriba el moment d'encara-lo de veritat. Comprant els regals als que més estimem -ells no hi tenen cap culpa- i pensant en un menú digne i vistós d'última hora. 

Aquest any el prenadal ja ha marcat les seues diferències. Han succeït fets i s'han pres algunes decisions que de manera subtil han canviat els ànims i l'ànima prenadalenca.

Cadascú té el seu prenadal com a escalfament dels dies que estan a punt d'arribar. En el cas de servidora hi ha petits detalls que m'han redissenyat els esquemes. Un d'ells -totalment irrellevant-, m'ha fet sentir d'una altra manera. He decidit deixar-me el cabell arrissat que l'herència genètica em va atorgar. Això pot semblar una insignificància, però no ho ha estat per a mi. Fa temps que dominar els meus cabells i pretenir que siguin llisos i ben pentinats ha estat una de les meues batalles més íntimes i personals. Com si els cabells tinguéssin alguna cosa a veure amb els sentiments i inseguretats que de vegades s'imposen i t'alerten de que no ho pots controlar tot. 

I així, en un prenadal sense planxa ni control, m'he vist convidada per primera vegada com a blogger a la presentació d'unes bodegues de Saint Tropez al Cafè Kafka. Són les bodegues Chateau des Marres, situades a la vora de la mar, com el nostre poble, La Ràpita. 

Allà hi vaig anar acompanyada i encuriosida per dos motius. Un, assistir a l'event -sóc una amant del vi i no m'ho podia deixar perdre-, i l'altre perquè tenia curiositat per saber com havien arribat a conèixer el blog. La veritat és que ens van agradar els quatre vins que vam catar i sobretot lo amables que van ser amb natros -que parlant francès-catalí-anglès- ens vam entendre de meravella.

I no se si ha estat aquest aconteixement trivial, o els cabells arrissats, però la qüestió és que poc a poc em vaig sentint en un prenadal més lleuger, menys perfecte, i menys coaccionador.

I en aquest estat tot va millor. El Nadal ja quasi m'agrada i avui fins i tot he comprat torrons. 

I si del del Nadal hi ha alguna cosa bonica, són les llums. Ja sabeu que per aquí mos agraden i molt. Són com  la pinzellada final de qualsevol espai i moment.

Per això vull compartir la Pedrera il·luminada...

O la Plaça Reial...

O l'Schilling...

O Casa Delfin i altres racons d'un Born perfecte per a un Prenadal diferent i de cabells arrissats.

Gràcies Rilke

I d'aquesta manera, fent cas a un home savi, aquí estàs de nou, teclejant sobre aquest espai en blanc amb el que fa dies que no quedes. Però sort que mai et falla i sempre t'acull com un bon amic, sense rancúnies ni retrets. 

Seguint els consells que Rilke li envià al jove poeta, intentes fer d'aquestes paraules alguna cosa pròpia. Miraràs cap a dins i buscaràs si de veritat aquest escriure t'apropa a la teua cosa. I és que escriure coses que no surten de dins, sense veritat, desdibuixa qualsevol idea autèntica. Sí. Ja saps que cal molta sinceritat a l'hora de conjugar paraules. Si no no cal que t'hi posis.

Amb l'escriptura et passa igual que amb l'exercici físic. Quan t'hi poses t'adones del seu efecte balsàmic, relaxant i terapèutic.

Estàs vivint. I això fa que al teu voltant passin coses que no pots aturar ni canviar. Tu que encara no has guanyat la batalla a la controladora que portes dins. Veus com tot això passa sense poder-hi fer res. Però no importa, una vegada més recuperes la teva part inquieta i curiosa i te'n desfàs de les parts descolorides. 

I recuperant el color i les ganes, comparteixes llocs i coses pendents, com les de l'última edició de Bcn en las Alturas a la Torre Bellesguard...

I de la Torre Bellesguard al Palau on vas gaudir d'una Rosario Flores vital i meravellosa. Gràcies a la teua amiga M. per donar-vos la idea. Les quatre vau disfrutar com xiquetes 

I del barri gòtic al carrer Amigó, al Bar Omar, una de les recomanacions del teu amic X. Si vas demana les vieires amb tòfona.

I del Bar Omar a fer una tometa al Vermut Perez, una de les altres recomanacions del teu amic.

I d'un altre dia, fent allò que Walter Riso recomana, passejant, badant i deixant que qualsevol cosa et sorprengui, vas veure les noves llums de Nadal a Rabat...

I al Nacional...

I de Barcelona te'n vas a Madrid on tens a la teua filleta vivint i aprenent a deixar-se sorprendre de tot allò que el seu gen curiós i inquiet li digui.

I allà vas repetir a Streetxo, però vas conèixer i tastar coses noves com els plats de Juanalaloca al barri de la latina. El coulant de dolç de llet i el pastís de xocolata blanc, et va fer pujar el sucre al cap i la felicitat també.

I com sempre que vas a ciutats i llocs que no són els de cada dia, et deixes enamorar de qualsevol idea, lloc i racó. Com el Carreró de Jorge Juan on vas trobar una Cortana...

I del barri de Salamanca a Chueca a fer un brunch a Diurno i perquè no, una mica de postureo. Ja que estas, t'hi poses.

Però més a gust vas estar sopant a Ana la Santa a la Plaça Santa Ana. Serà perquè tens una Anna o ves a saber, et vas encantar del lloc i l'ambient.

I com ja s'està fent una mica llarg...i ja tens ganes d'acabar, només compartir un raconet de Harina, el forn on acostumes a anar a esmorzar quan estàs per allà...

Gràcies Rilke!

El món d'Hildegard

Llegeixes només al matí amb la ment desperta i renovada. Vas cap al món de la responsabilitat  i les circumstàncies adverses. Mentre llegeixes allargues el teu moment. Un temps breu i únic que per ser limitat t'aporta la màxima concentració. Quant t'apropes a la parada final, penses quina llàstima. Ara seguiria i seguiria fins al les últimes paraules de la història. La que ara llegeixes, la d'Hildegard Von Bingen, una sabia, una música, una pintora, una filòsofa, una metge, una visionària, una dona al cap a la fi.

El món d'Hildegard t'absorbeix. No saps si per l'olor de berbena, l'aroma que tan us agrada a les dos. L'aroma de Santa Maria Novella.

O per la Toscana, aquell lloc on ella vivia i on a tu t'agradaria viure. O per la necessitat d'amagar el que sentia i pensava per no incomodar i no provocar al món masclista que l'envoltava al segle XII.

Voldries visitar Lucca on Samuel Beyhe s'instal·la per investigar la vida d'aquesta dona tan poderosa, il·luminada i mística d'aquella època.

T'agradaria anar de Lucca a Florència i veure el paisatge. I menjar pizza amb oli picant i comprar-te un Luminor a la botiga Officine Panerai, ara dissenyada per l'arquitecta Patricia Urquiola.

I de Florència te n'aniries amb Bebel, el tio de Samuel cap a Nova York a tornar a veure a Adele, l'estimada de Klimt.

T'agradaria seguir llegint, però arribes a Sant Martí. I passes del món d'Hildegard al teu món real. I t'has d'esperar fins a demà  per veure com continua, 

La dona de les nou llunes, una història de Carmen Torres Ripa.

Entre interferència i interferència

Diu que admirar coses que mos semblen boniques en japonès té una paraula, "wabi-sabi". I si fóssim budistes sabríem que l'apreciació de l'entorn, és fonamental. Perquè admirar les coses boniques no depèn de l'exterior, és un procés que només pot sortir del nostre interior. Santandreu a "Ser feliç en Alaska",  associa aquesta capacitat d'apreciar el que ens envolta a l'obertura mental.

A tots ens agrada gaudir i admirar qualsevol detall, però no sempre tenim aquesta disposició. Les interferències de cada dia, ho dificulten.

LLegint a Walter Riso, he tornat a tenir present la importància de sorprende'ns de qualsevol cosa que mos agrade. La sorpresa davant allò que mos agrada i emociona mos fa sentir vius, presents i autèntics. L'emoció de descobrir que una cosa mos agrada, no necessita el procés del nostre pensament. 

Mos agrada i prou.

I aquests dies, entre interferència i interferència, vull compartir algunes coses que m'han despertat el "wabi-sabi". Aquesta capacitat d'apreciació que no sempre té oportunitat de manifestar-se.

I així entre interferència i interferència, arribo al poble i no puc deixar d'admirar com el sol es reflexa d'una manera diferent cada vegada.

I entre interferència i interferència, bado i babejo amb una pel·lícula com Maggie's plan. Una història de gent bona i molt d'amor. Rebecca Miller broda aquesta història i Greta Gerwig, la protagonista, com si continues sent Frances Ha, li dona un toc indie que de vegades costa trobar.

I entre interferència i interferència, vaig anar a sopar a un lloc espectacular, l'Ikibana. Molta fusta, molta gent guapa i cuina japonesa-brasilera. Perquè a Brasil , més concretament a Sao Paulo, hi ha la comunitat japonesa més gran del món. I aquesta cuina n'és un testimoni.

I entre interferència i interferència, m'he adonat que m'encanten les peces d'este vellut tan tou i suau que porta Giorgia Tordini.

I entre interferència i interferència, intento comprendre i admirar la poesia d'Emily Dickinson en la pel·lícula que vaig vore ahir al Boliche. "A Quiet Passion", transmet com la no-vida d'aquesta escriptora la pot arribar a convertir en una de les millors poetes americanes.

I entre interferència i interferència i després d'un sopar a la Bodegueta, la de tota la vida, a Rambla Catalunya, vaig anar a fer una tometa, com diu la meua cunyada, a Boca Chica. Decorat per Lázaro Rosa Violan, un mestre generador del wabi-sabi i creador dels lavabos més espectaculars. Perquè posats a admirar, també ho podem fer amb els lavabos.

Que tingueu un bon wabi-sabi!

Cronologia inversa

Estàs dispersa i ho saps. Els que t'envolten ja s'han adonat, i si no, ja els ho has dit tu.  No pares de repetir-ho. Et penses que així et centraràs una mica. 

Vols compartir unes quantes coses pendents. De les que valen la pena, però fins ara no t'ha sortit com fer-ho. 

La primera, el regust tant especial que et va deixar el menú del Pakta, una estrella Michelin de cuina Nikkei. Sí. No patiu. Jo tampoc sabia el que volia dir fins que vaig saber que hi aniria. És una combinació de cuina japonesa i peruana. Un exotisme culinari molt diferent del que estem acostumats. El lloc, una ambientació de taverna molt minimalista on la força està en la barra on veus com preparen alguns dels plats. El menú diferent, exòtic i especial. I el millor de tot, el tracte senzill que vam rebre.  Sense parafernàlies ni esnobismes. Vas estar com a casa.

I del Pakta al cine. On Bridget Jones, una vegada més us va fer encanar a tu i a la teua filla. 

Una Bridget granadeta, totalment creïble i graciosa per quedar-se embarassada i trobar-se entre dos pretendents. 

Sí. Aneu i rieu. Somriure i riure sempre valen la pena.

I de pel·lícula a pel·lícula, la última que has vist, El Porvenir. No t'ha fet riure ni plorar, però t'ha fet pensar que cal vigilar on diposites les claus de la felicitat. La teua admirada Isabel Hupert s'enfronta a un paper fet a la seua mida. Una dona al voltant dels seixanta i que al mateix temps perd la mare, els fills marxen de casa i l'home se'n va amb una altra. Un dia que no sabies que l'anaves a veure és quan més l'has disfrutat.

I de taverna a taverna. Uns dies abans del Pakta, vas llegir a La Vanguàrdia una proposta per tastar. la taverna japonesa Kotoro. Un altre lloc que no pots deixar oblidat. Vas menjar bé, bé, bé. I quina casualitat. Et vas trobar una ampostineta que hi treballa.
Allà on vaigues dels teus n'hi haguen.

I de Barcelona a Madrid. Uns dies abans del Kotoro, vas estar per Madrid. A La Mucca, prop de la Plaça Santa Ana. Vas menjar bé, informal i com sempre que estas per allà, us van tractar de meravella a tu i a la teua filla. I en saber que ereu catalanes, el company de taula us va explicar que el local també era de dos germans de Girona. 

No podies deixar de compartir-lo

I uns dies abans de Madrid, acabada d'arribar del teu estiu de poble, mar i família, vas passejar-te per la platja de Castelldefels i vas estar a Carita Morena, un xiringuito ple de detallets. Era el tardet, i l'olor de mar i la música en directe van fer la resta.

I fins aquí aquesta cronologia inversa, d'una ment dispersa.