Mentre el temps ens roba el temps

Com diu Miguel Rios, "Los viejos roqueros nunca mueren". Hi ha coses que sempre es quedaran. En un calaix, o en un prestatge principal. Són totes aquelles coses que amb una persona -només una- que els doni el seu valor, ja tindran sentit.

I amb aquesta analogia em vull autoconvencer que els vells blogs tampoc moriran. Fa temps que el temps se'ns menja el temps i visualitzar imatges d'instagram o pinterest, ens resulta una manera ràpida d'entreteniment voyeurista. En canvi, llegir encara que sigui quatre frases, ens costa una mica més. I així mentre el temps ens roba el temps, hem anat deixant de visitar blogs i altres fonts d'interès. Servidora, la primera i per això em sento una mica traïdora amb el meu propi blog. Sento que de vegades em deixo portar per aquest temps que em roba els minuts i em rendeixo. I és quan llavors publico -mentre faig qualsevol altra cosa- alguna foto des del mòbil, sense un pobre comentari ni contingut. I no vull. No ho puc permetre. Els vells blogs no moriran i jo intentaré lluitar per ells.
I així lluitant contra el temps que em roba el temps, després d'uns dies de festes, compartiré alguns instants del nostre estil de vida a la resta de món que de vegades ens admira, però d'altres no ens entén.

Perquè sentim la nit del Carmen...

Perquè sempre trobem el moment per menjar llagostins...

I coc de mançana...

Perquè mos agrada l'ambientillo dels bous, encara que sigue per fer la canyeta...

Perquè volem els focs a la mar...

Perquè som de xalar...

I perquè volem lo ball...

I perquè sempre estem a punt per donar la volteta per la badia... 

I perquè mos agrada fer fotos dels mils llocs i moments...

I perquè si no sortim a la mar, som de caminar i caminar i mai mos deixem de sorprendre quan la lluna surt a prendre el bany...

I perquè ara ja esperem les properes...