Quan torno al poble

Mentre sona...

Tal i com diu un proverbi africà, "Es necessita un poble per educar un nen". 

També és necessita un poble per omplir la vida d'una persona.

Si algú viu lluny de tot això i quan ho recupera se li carreguen les butxaques de benestar, sap de que parlo.
Si algú te un lloc on aterrar quan necessita pau, sap de que parlo.

Si algú te un lloc on trobar-se amb els amics, amb la família, amb els paisatges i amb els sabors de sempre, sap de que parlo.  

Si algú te un poble on tornar quan fa mal temps i quan les coses es posen rares, sap de que parlo.

Cada vegada que vinc a passar uns dies tranquils, de Nadal, quan lo poble és poble i només estem els de sempre i surto a passejar, o quedo amb algú per esmorzar, o vaig en ma mare a fer recados.
Tan li fa.
Sento que recupero el meu jo, que torno a ser la de sempre. 

La que plorava massa sovint de menuda com si algun dia sabés que sonaria esta cançó de Mishima.
La que anava a classes de solfeig i clarinet amb Don José.
La que va voler ser majorettte i encara tenia cames d'alambre.
La que estudiava anglès amb Doña Antoñita i somiava en anar a Londres per menjar Corn Flakes. 

La que sentia com sa ma mare li deia "posa´t recta" i a son pare cridant-la "sapet".

I és que no se que passa, que quan arribo al poble torno a ser aquella xiqueta que es posava roja per no res. 

Insegura perquè es trobava "fea" i una mica sabionda perquè sempre feia els "debers".

Perquè no se que passa que quan torno al poble el sol es torna lluent, la mar plateja i tot fa olor a net. 

I és que no se que passa que quan torno al poble, tot és com ha de ser.

I des del meu poble i amb la que podria ser la banda sonora d'una vida. Plorant no de tristor sinó de felicitat, us desitjo un bon any 2018 ple de curiositat!!!

Superamigues i més notes per a un post

I mentre sona "Hapiness" de Nat Simons, segueixo amb les notes que es van quedar pendents en l'últim post. I continuo escrivint perquè encara hi ha coses -encara que menudes- que m'emocionen. I com esta és la màquina que em mou per escriure este blog, m'hi poso i ja no m'aturo. I segueixo en primera persona tal i com ho vaig fer l'última vegada en Notes per a un post. I com de costum, canvio una mica l'ordre per no perdre el toc d'anarquia. 

I vull començar amb una lectura d'una escriptora quebequesa. Sempre m'ha agradat la gent del Quebec. Potser perquè quan exercia l'infermeria, les infermeres quebequeses, eren innovadores i van aportar molta teoria i rigor a la infermeria. La gent del Quebec em recorda una mica a la gent de Catalunya. Gent inquieta, amb la ment oberta, innovadora i sobretot, amb identitat pròpia. 

El llibre és "Una felicitat imposada" de Denise Desautels i està traduït per Antoni Clapés. La recomanació bé de "La inexplicable" la nova llibreria del barri. Una llibreria menuda on les llibreteres tenen nom i et parlen de tu. I on es vol recuperar l'esperit de descobrir noves lectures d'una manera cooperativa. Tot just l'acabo de començar. Aviso per endavant que no va de flors i violes. Va de la part dura de la vida, de la mort i del no-dol i de la necessitat d'aparentar que no passa res i que tot continua. En fi. De la felicitat imposada que  tan sovint acompanya la nostra vida.

I de la lectura a una superamiga. D'aquelles amigues llestes, detallistes i que mai seran invisibles encara que vulguin i s'ho proposin. Amb tanta vida interior com exterior. Amb tanta energia com perícia per transformar-la. Ella és A. I com cada any per Nadal se les ingenia per tenir un detall diferent a la taula.

I del detall de Nadal de A, torno de nou a la llista. En la nota següent, em surt Leku, un restaurant de Les Corts que els dies de partit es posa a petar i que la cuina no es pot deixar de comentar. Com les croquetes de Cua de bou i el bikini de foie.

I del bon menjar a una altra noteta, la dels pijames. I és que ja fa un temps, en Un pacte no escrit  ja vaig parlar de lo difícil que resulta trobar un pijama prou còmode, i alhora estilós i sobretot que no mos fasse perdre la dignitat amb dibuixets infantils tot i haver superat la quarentena. La nota la vaig arxivar després de llegir una publicació sobre el tema. I és que això de triar pijama és una cosa sèria.

De totes les marques que sortien em quedo amb aquesta, La ligne.

I de la roba de dormir a la de portar. Perquè fa uns dies quan vam anar a dinar a casa de P., una altra superamiga de les que no tenen preu i que sempre ens convida a menjar la cua de bou més melosa del món. P. és de les que els encanta estrenar coses, però al igual que moltes de natros, segueix el seu estil com si fos una línia contínua, sense gaires canvis. I em deia que ara te la necessitat de canviar, d'introduir peces diferents amb les que no hi havia comptat. I que curiós. Jo també sento aquesta necessitat. I com amb els estampats ja m'estampat més d'una vegada, ara he decidit que el canvi de colors pot ser una primera campanya.

I de la necessitat de canviar a una altra nota, la del Kitsune, un restaurant japo i oriental a Gràcia. És un lloc que m'havia recomanat una altra superamiga, O. Ella forma part de la familieta que tinc  a la meua altra gran ciutat, Barcelona. Qui em coneix a la Ràpita, també la coneix a ella. Perquè ella també és una mica rapitenca. Ella i J. són uns bons vivants que volten i descobreixen tot el que val la pena i ho comparteixen a la primera. Kitsune, és un d'estos llocs. Amb els plats molt encertats, un d'ells, el que comparteixo, és el salmó amb teriyaki -perquè estava molt bo i perquè és de l'únic que tenia foto-.

I de notes me'n queden algunes i de superamigues encara que costi de creure també. Perquè si d'alguna cosa hem d'estar segurs és que els tresors més grans no són les coses que tenim, ho són les persones que estimem.

Notes per a un post

Mentre sona vint-i-un botons de Blaumut, em repasso les notes on vaig desant coses i idees per a algun post dels que de tant en tant comparteixo. I mentre les llegeixo, també busco imatges, algunes de la memòria del mòbil, d'altres per l'espai cibernètic. I mentre ho faig torno a sentir pessigolles de les bones a l'estómac i em ve aquell sabor de boca dolcet i addictiu associat als ratets d'escriptura. Uns ratets que no sempre venen. Que de vegades cal buscar i que avui he trobat. I mentre teclejo canvia la cançó, i ara "Pa amb oli i sal", m'anima a teclejar més ràpid. 

Em remiro de nou les notes i decideixo no canviar l'ordre de les coses. Deixaré fluir la llista tal i com està. I en primer lloc tinc una pel·lícula, La llibreria. Una història preciosa per als amants de les lletres i dels amors platònics. Ambientada en aquella època en que les dones sempre portaven rebequeta i la Lolita de Nabokov va ser un escàndol . I no se si va ser pel vestuari de la protagonista o perquè tenia ganes d'anar a Uniqlo, me n'he comprat una de llana merino i de color vi negre. 

I de La llibreria a la barra de la Mundana, una bodega de culte del meu nou barri gastronòmic. La recomano a tanta gent que quan vull anar no trobo mai lloc sense reserva. Alguns de la Ràpita ja hi han anat i els ha encantat. Allà tot és una mica diferent, l'steak tartar, el carpaccio de peus de porc o els postres com la mousse de xocolata i yuzu i el torrixuxo, únic en el món.

I en el tercer punt de la llista, un passeig per Barcelona, una tarda de divendres. D'aquelles tardes que transformen la mirada o millor dit, la vista de les coses. Va ser un passeig tranquil, amb abric, guants i bufanda pel barri gòtic; als voltants de la plaça de Sant Felip Neri. On l'hotel Neri ubicat a un palauet del segle XVIII i el seu restaurant estaven preciosos guarnits de Nadal. Un sopar allà és una de les coses que tinc anotades en una altra de les meues llistes. Esta de desitjos pendents.

I davant del Neri, una botigueta de sabons, digna de "Saint Rèmy de Provence".

I aquella mateixa tarda, mirant cap a munt a una façana, veig una imatge que de ben segur inspiraria a Defreds, un poeta que segueixo per instagram. 

I de nou la llista. Mentre, Blaumut continua. Ara amb "Bicicletes" que va marcant el trot del meu ritme estilístic i espero que no gaire retòric. De la mateixa manera que Elton en el seu últim concert a Barcelona, va marcar el ritme de les meues emocions al recordar les cançons que entonava sense parar amb l'elepè que em vaig comprar en un viatge a Mallorca. Tenia quinze anys.

I del Palau Sant Jordi al Baulweekeend, una mercadillo solidari. Cada any es fa en un lloc diferent. Este Nadal s'ha fet al Palauet. És de coses usades. On gent coneguda com Vanessa Lorenzo i el seu home Jordi Puyol, cedeixen peces per vendre. Jo vaig firar. Una brusa de Starmela per deu euros que portaré molt a gust l'estiu que ve per la Ràpita. 

El següent punt no és ben bé un desig ni tampoc una necessitat. Tinc la costum de fer servir catifa a la cuina perquè tinc el terra de parquet. Com m'agraden de materials naturals, de tant en tant l'he de renovar perquè es deterioren. Avui tafanejant en bcncoolhunter, he descobert la nova candidata. És una catifa de pvc que simula els terres hidràulics. Feia temps que no compartia res per a casa i de nou m'està agafant el cuquet.

I ara avançaré l'últim punt de la llista. Vull compartir un lloc on avui no hem pogut dinar perquè estava a petar. L'estupendu a Badalona. Perquè sí. Fa trenta anys que vivim a Barcelona i no havíem anat mai a visitar el passeig del Mar d'aquesta ciutat veïna. Ja era hora. Avui era el dia i el moment de gaudir del sol i de les vistes al mar i admirar el Pont del Petroli que també te el seu encant.

I mentre encara sona Blaumut, amb els auriculars a l'orella veig de reüll que el partit ja s'ha acabat i ja es comença a fer tard. I per acabar vull compartir una especie de secret que tenia a la llista. És un tauler que m'inspira cada vegada que no se que posar-me tot i que com totes, tinc l'armari ple de roba. Són imatges de Death by elocution. El blog d'una estilista que amb bàsics d'aquells que totes tenim a l'armari, fa uns conjuntets quasiperfectes i equilibrats.

I Blaumut ja no sona, però la llista no s'ha acabat.

Quan et tornes vividora

Et trobes davant l'espai net i blanc on saps que els esborranys desapareixen sense deixar rastre. L'espai on escriure mai ha estat tant fàcil, però no en tenies prou. Necessitaves alguna cosa més. Potser motivació, o ganes, o inquietud, o interès, o una mica de poca vergonya per tornar-ho a fer com si res hagués passat. Tot i que sí. Han passat coses que han canviat la teva perspectiva davant la vida. Davant de tot. I és que hi ha un dia o un moment en que la teua visió de les coses es transforma. De sobte les accions i les sensacions s'intensifiquen i et tornes una vividora de tot allò que abans se t'havia passat per alt.

I quant et tornes vividora tot pren rellevància. Estimes més conscient a qui val la pena. Et comuniques més conscient amb qui de veritat et dona conversa. Menges més conscient amb el que millor t'alimenta. I menjant més conscient, t'adones que tot el que entra en el teu cos, ho ha de fer per alguna cosa bona. Ja no vols trampes ni efectes especials. Vols seguir una alimentació sana. I vols tornar a Greenspot, el millor vegetarià i més acollidor de Barcelona.

I quan et tornes vividora t'atreu la gent que ho és i ho practica. I així t'enamores del protagonista de " Paris can wait" d'Eleanor Coppola. La recomanes a qui li agrada viure. A la pel·lícula vius els paisatges, els llocs i els menjars des del punt de vista d'un von vivant de manual. L'has tornat a vore. Esta vegada des del sofà de casa, i t'ha tornat a agradar tant com al cine.

I quan et tornes vividora, et tornes més inquieta. Vols llegir totes les històries boniques, totes les històries interessants, totes les històries que emocionen. I ara n'estas llegint dos que t'agraden. I vas i tornes de  Harry Quebert de Dicker al Diamant blau de Care Santos.

I quan et tornes vividora, t'atreuen els colors més vius i t'allunyes una mica més del teu idolatrat gris i del teu fidel negre. I se t'en van els ulls amb peces alegres, estampades i una mica lluentes.

I les ratlles ja no són blaves. També ho són roges.

I et tornaràs a posar la brusa verda.

I vols este vestit roig.

I es que quan et tornes vividora, et sents més fresca, més femenina, una mica flamenca i et tornes de nou presumida.

Les poques coses

Cal una vida bonica i fàcil per a construir una ment patidora. I només cal un únic sotrac per a que els petits patiments s'esvaeixin amb la facilitat en que és bufa una espelma.

Mentre dos trens es creuen, un d'ells ple d'ideals i l'altre ple de lleis, tu vas per la vora de la via i  sents el teu sacseig particular. I de sobte tot és menys important. La gent que t'envolta es torna essencialment meravellosa. I tu, patidora extrema, t'adones que necessites molt  poques coses per accionar la roda de la teva vida. I mentre estes poques coses fan que puguis avançar en el temps i en l'espai, n'hi ha d'altres molt menys importants, que al igual que uns encenalls de foie sublimen un plat de carxofes a tu i a d'altres us sublimen la vida.

I saps que ara tocaria parlar de  sobirania, de ganes de viure en un país lliure, d'incomprensió, de repressió, i d'aquelles mirades d'odi, però cada assumpte té el seu lloc. I saps que aquí l'assumpte a tractar són les sensacions i els sentiments. I d'aquests sí que en tens per triar i compartir. Però et costa decidir-te. No saps si quedar-te amb la decepció, o la inquietud, o la tristor.

Però de nou tornes als encenalls que són els que t'ajuden a alleujar estes sensacions perquè saps que són molt poques coses les importants. 

I així d'encenall en encenall, vols compartir un lloc que van reservar els teus amics X. i M. El restaurant Fulano Mengano on vas compartir plats mentre xerraveu i tastaveu coses diferents.

I també va ser M. qui et va parlar de Luzio, on passar un ratet rodejada de coses boniques i fer un mosset en plan que be vius i que bé t'ho passes.

I tens pendent tornar a Uniqlo amb calma, un dia de cada dia mentre la majoria treballa. T'has d'agenciar un dels seus jerseys bàsics i un plumífer dels que li han donat fama. La botiga és tant xulíssima com incòmoda. Però segur que tornes més d'una vegada.

I del Passeig de Gràcia tornes al teu barri, i allà sopes entresetmana, a la Mestressa, a la plaça d'Osca, on fa poc temps només era barri i ara ja és de la Barcelona decorada.

Joies amb olor de mar i de sal

T'asseus a la taula per escriure amb l'esperit en mode vacances. I saps que estàs així quant tothom et sembla més bo, i sents que cada cosa te el temps que necessita. Sí. Quan un llibre es pot llegir i les paraules es poden escriure. 

En este estat, l'ambient fa olor de sol, de sal, de mar i de vegades a repel·lent de mosquits - encara que este any no massa. I avui més que mai, bufa un airet sec, que et toca la pell de rasquillada i et manté els rissos a ratlla. Un airet que t'inspira a escriure sense saber massa bé per a què ni de què, però això sí, en mode vacances. 

I en este estat, d'airet, d'olor de sol i de mar, amb la dosi suficient de gambeta panxuda, de grumolets i d'arrós, et trobes amb les joies de Marga, que t'inspiren i et recorden de nou l'olor de mar i de sal i de que estàs en mode vacances.

Són precioses Marga!

Joies de Marga Mateu

Quan arribe setembre

Acabem d'estrenar agost, humit, calorós. Ple de ganes de fugir de lo de cada dia. I de donar pressió a les rodes per quan arribe setembre.

Quan arribe setembre tot ho farem.

Quan arribe setembre caminarem més templats, els colors de casa seran més lluents i la ciutat encara tindrà olor de sol, de mar i de muntanya.

Quan arribe setembre la feina no ha de ser feina, ha de ser plaer i els companys seran de vida i de cafè.

Quan arribe setembre planificarem la nevera, les sortides i les entrades per trobar aquella cosa que no se sap com és, ni on està i que mentrestant tots la busquem.

Quan arribe setembre mirarem d'escoltar més i parlar menys. De riure més i cavilar menys. De suar la samarreta ballant i treballar una mica menys.

I així pensant en quan arribe setembre, viurem este agost com el que és. Un trosset de vida per fer i desfer sense plans ni pensaments per a quan arribe setembre.

I fent i desfent mentre arriba setembre trio un llibre o dos o tres per viure i reviure reflexions i històries compartides dels que en saben de combinar idees i paraules.

I mentre arriba setembre, este agost pujarem a la foradada i mirarem com són les coses des de la distància. Des d'on podem vore com los elements d'un paisatge, o d'una vida, són com ingredients d'un plat combinat on s'equilibren i es donen espai.

I sense deixar de ser com som, però millorant el que pot ser millor, continuem anant i venint i trobant coses xules per a quan arribe setembre. I llavors vulguem recuperar la llum i el sol de l'agost humit i calorós que tenim ara.

via

I mentre arriba setembre, la nevera està plena de tomates, carabassons, auvargingues i melons de casa. I no parem de buscar receptes per a un sopar d'amics o de cosins on la calor també està assegurada.

via

I mentre arriba setembre, no perdem la il·lusió per les coses menudes que sempre anem triant i remenant. Una constant de la nostra vida que més que constant és mania.

Small affair

I mentre arriba setembre sortirem i entrarem tantes vegades com puguem de la nostra mar planeta i salada.

I mentrestant, fugim de lo de cada dia i quan arribe setembre ja ho trobarem.