Sabers inesperats

Cada dia aprenem coses noves. El saber és inabastable i això el converteix en un concepte difícil d'acotar. Les ments curioses ho saben. Aquí podríem escriure sense aturar-nos sobre tot allò que anem descobrint i aprenent. Aquesta és la riquesa de la que no podem deixar de parlar. Cada cosa que ens agrada i sorprèn l'hem de registrar. Si no, s'oblida i deixa de ser important. En el fons aquesta és l'essència d'aquest espai. La de deixar constància de tot allò que ens fa reaccionar.

Avui diumenge diavintisisdemarç ha fet un dia impressionant. El sol ha escalfat tot el nostre territori. En un dels meus grups de watssap hem compartit imatges d'un paisatge nevat i assoleiat des del refugi de Malniu.

 .

    D'un racó de  Peratallada que sembla la Toscana 

                I d'un port Vell de Barcelona vist des de l'Ocean bar.

I és aquesta la màgia de la curiositat. La del voler conèixer i del voler estar en tots els llocs i tot els moments perquè cadascun ens portaria a sabers inesperats.

I així obrint la ment a tot allò que ens pugui sorprendre podem admirar les paraules de Somerset Maugham.

No m'estranya que aquest escriptor hagués sigut el mes llegit en el seu principi de segle vint. Fa temps que en un mateix llibre, Un estrany a París, no tenia tantes reflexions per subratllar. 

A partir d'ara serè fidel a aquest escriptor atemporal.

I de les lectures que marquen al cine, l'altra font d'emocions. I així aquest dimecres al Boliche, vaig veure "Locas de alegria" de Paolo Virzi. Una història sobre ments diferents i excepcionals. Un homenatge kafkià a les malalties mentals i el seu tractament.

I del cine al cine, al cine a casa. On la millor sessió de planxa s'ha vist enriquida per una pel·lícula excepcional, "Tren de noche a Lisboa". Un professor que descobreix els seus propis pensaments en un llibre que es troba de manera accidental a l'evitar el suïcidi d'una noia. 

Una història basada en el llibre d'un altre escriptor singular, Pascal Mercier.

I és que hi ha tantes coses que no sabíem... 

Fins i tot una crema de verdures em va desconcertar a Greenshots i em va fer saber que n'hi ha més de les que em pensava. La crema de celeri em va fer ballar el cap una estona fins que per no preguntar vaig consultar al sr google que ens acompanya nit i dia. Es tracta d'una verdura que estar a mig camí entre un api i un rave. La veritat. Estava boníssima perquè a més portava gingebre, l'espècie a la que ves a saber perquè crec que sóc addicta.

Fins i tot un assortit de formatges pot ser una font de novetats. Divendres a Llet Crua una botigueta de Sants em van ensenyar que els formatges no només són per a menjar. També s'han de degustar. I així em van preparar un itinerari de sabors de menys a més intensitat. Començant per un Rocamadour francès i acabant per un  britànic Stilton. 

Un plaer per als sentits i per a l'amistat a quí l'assortit anava dedicat

I és que hi ha tantes coses que no sabíem. Tantes que mai s'acabaran.

En blanc

En blanc et quedes una tarda, quan el teu cos et diu prou i la febre t'avisa que t'has passat de la ratlla. Comença amb un dolor que se t'escampa i tremoles encara que no faci fred. Sempre et passa després de dies de tensió, de maldecaps inventats i de reptes autoimposats. Ell amb els seus dos braços i dos cames, continua sent més savi que la teua ment. On ella no arriba, allà està ell, fent-te aturar i posant resistència. I així estàs una tarda, aturada, amb febre i en blanc. I així has decidit practicar l'escriptura automàtica que tant t'agrada i sorprèn. Escriure sense pensar tot el que et va sortint de la ment, et diverteix i de vegades et deixa sense alè al veure el que has escrit.

Mentre sona ell, Leonard, i la pell se't posa de pell de gallina, i no saps si és per l'alliberació de dopamina o per la pujada de temperatura.

És la primera vegada que escrius febril. Sona poètic. Però sí. I no vols deixar de teclejar per normalitzar una mica la cosa. No t'agrada gens estar malalta. Et sents culpable de sentir-te feble. 

Vols que et vinguin cosetes xules al cap. I et venen al cap, llocs diferents i que t'han agradat com Gats.

via

I penses en els llibres que vols llegir. De tots, el que més, n'és un que abans d'ahir et va recomanar un llibreter. Que al cap i a la fi, són els que més en saben. El llibre és "Una madre" d'Alejandro Palomas.

I penses amb bruses blanques i amb colors pàl·lids.  

I penses que potser ha estat l'escriptura, o potser el paracetamol que t'has pres. Però ja et comences a trobar més bé.

De diumenge a divendres la cosa canvia.

Esta és una entrada rara. La vaig començar a escriure la tarda de diumenge passat dia cincdemarç, quan la setmana encara no s'havia acabat però el meu cap ja ho havia fet i s'havia anticipat com sempre. I avui ja és divendres, deudemarç. I ja que veure com canvia la cosa. De diumenge a divendres, les accions del meu bon rotllo han pujat a les cotes més elevades de la setmana. 

I avui divendres, després de cinc dies laborables intensos amb tardes de treball a casa, de sessions de planxa, de gimnàs i de fer sopar, n'hi ha hagut una de diferent. La de l'últim dia del taller d'escriptura amb Care Santos. Ha estat el Taller d'Escriure els records. I la veritat, m'he adonat que si he de coneixe'm pels records que tinc de la meva infantesa i adolescència, no m'ensortiré. Però no estic decebuda. Perquè he vist que no sóc la única, i a més li trobo alguns avantatges. Sempre em puc fabricar un jo més actual, basat en el present i imprevisible com el futur. Més interessant.

Però tornem a diumenge passat. M'interessa fer l'exercici perquè aquella tarda estava neguitosa per coses que havia de resoldre dilluns. I dilluns no va passar res com jo ho havia imaginat i planificat. Com gairebé sempre, les coses van resultar més fàcils i simples.

I com estava neguitosa, tot el que vaig escriure, no em va acabar d'agradar. I no ho vaig voler publicar. Però avui, és diferent. M'ho he llegit amb uns altres ulls i he decidit fer-ho amb cinc dies de retard però amb més bon rotllo i tranquilitat.

Vaig començar a escriure després de veure aquesta imatge d'Evelyn Bencicova. Em va semblar que representava aquell moment. El de la fugida del diumenge la tarda, quan veus la setmana que comença i els maldecaps de la responsabiltat t'estan esperant.

I després vaig voler escriure sobre com ens agraden les històries alienes perquè ens allunyen de les nostres coses i ens ajuden a veure-ho tot una mica més clar.
I així vaig escriure sobre  Les petites Mouchoirs, una pel·lícula que havia tornat a veure per tercera vegada. M'agrada perquè recorda com pot ser de difícil ser sincers amb els que més ens importen.

I d'una història de vides alienes a una altra. La dels Baltimore, de Joel Dicker. Un llibre que avui divendres gairebé tinc acabat. M'ha agradat com et situa a través del temps, facilitant el seguiment de la història per no perdre el fil i com genera expectatives fins al final. 

I del la història dels Baltimore a la de Hedi i un cant a la llibertat. Una pel·lícula de les que vaig a veure al meu Boliche. On només estem ell i jo. On puc viure les sensacions i els sentiments dels protagonistes amb veritat. En aquesta vaig sentir l'ofec del protagonista al veure's obligat a viure una vida que no vol. Una història aliena que fa valorar la llibertat amb la que alguns hem crescut i viscut.

I avui divendres cincdemarç, el meu ànim és diferent i ja no vull escriure només d'històries alienes, també ho vull de fer d'altres de coses. Com llocs guapets on sopar o xerrar i passar un bon ratet.

I així, us he de parlar de Bambarol. Quin tracte més bo. Atenció a les vieires amb papada i l'ensaladilla rusa.

I del Bambarol, a un sopar a l'Eggs. On l'ambient et fa sentir com un pollet en una granja calenteta i acollidora. 

I després una tometa a la cocteleria de Casa Gràcia. Estan porta a porta.

I és que de diumenge a divendres, la cosa canvia.