En blanc

En blanc et quedes una tarda, quan el teu cos et diu prou i la febre t'avisa que t'has passat de la ratlla. Comença amb un dolor que se t'escampa i tremoles encara que no faci fred. Sempre et passa després de dies de tensió, de maldecaps inventats i de reptes autoimposats. Ell amb els seus dos braços i dos cames, continua sent més savi que la teua ment. On ella no arriba, allà està ell, fent-te aturar i posant resistència. I així estàs una tarda, aturada, amb febre i en blanc. I així has decidit practicar l'escriptura automàtica que tant t'agrada i sorprèn. Escriure sense pensar tot el que et va sortint de la ment, et diverteix i de vegades et deixa sense alè al veure el que has escrit.

Mentre sona ell, Leonard, i la pell se't posa de pell de gallina, i no saps si és per l'alliberació de dopamina o per la pujada de temperatura.

És la primera vegada que escrius febril. Sona poètic. Però sí. I no vols deixar de teclejar per normalitzar una mica la cosa. No t'agrada gens estar malalta. Et sents culpable de sentir-te feble. 

Vols que et vinguin cosetes xules al cap. I et venen al cap, llocs diferents i que t'han agradat com Gats.

via

I penses en els llibres que vols llegir. De tots, el que més, n'és un que abans d'ahir et va recomanar un llibreter. Que al cap i a la fi, són els que més en saben. El llibre és "Una madre" d'Alejandro Palomas.

I penses amb bruses blanques i amb colors pàl·lids.  

I penses que potser ha estat l'escriptura, o potser el paracetamol que t'has pres. Però ja et comences a trobar més bé.