De diumenge a divendres la cosa canvia.

Esta és una entrada rara. La vaig començar a escriure la tarda de diumenge passat dia cincdemarç, quan la setmana encara no s'havia acabat però el meu cap ja ho havia fet i s'havia anticipat com sempre. I avui ja és divendres, deudemarç. I ja que veure com canvia la cosa. De diumenge a divendres, les accions del meu bon rotllo han pujat a les cotes més elevades de la setmana. 

I avui divendres, després de cinc dies laborables intensos amb tardes de treball a casa, de sessions de planxa, de gimnàs i de fer sopar, n'hi ha hagut una de diferent. La de l'últim dia del taller d'escriptura amb Care Santos. Ha estat el Taller d'Escriure els records. I la veritat, m'he adonat que si he de coneixe'm pels records que tinc de la meva infantesa i adolescència, no m'ensortiré. Però no estic decebuda. Perquè he vist que no sóc la única, i a més li trobo alguns avantatges. Sempre em puc fabricar un jo més actual, basat en el present i imprevisible com el futur. Més interessant.

Però tornem a diumenge passat. M'interessa fer l'exercici perquè aquella tarda estava neguitosa per coses que havia de resoldre dilluns. I dilluns no va passar res com jo ho havia imaginat i planificat. Com gairebé sempre, les coses van resultar més fàcils i simples.

I com estava neguitosa, tot el que vaig escriure, no em va acabar d'agradar. I no ho vaig voler publicar. Però avui, és diferent. M'ho he llegit amb uns altres ulls i he decidit fer-ho amb cinc dies de retard però amb més bon rotllo i tranquilitat.

Vaig començar a escriure després de veure aquesta imatge d'Evelyn Bencicova. Em va semblar que representava aquell moment. El de la fugida del diumenge la tarda, quan veus la setmana que comença i els maldecaps de la responsabiltat t'estan esperant.

I després vaig voler escriure sobre com ens agraden les històries alienes perquè ens allunyen de les nostres coses i ens ajuden a veure-ho tot una mica més clar.
I així vaig escriure sobre  Les petites Mouchoirs, una pel·lícula que havia tornat a veure per tercera vegada. M'agrada perquè recorda com pot ser de difícil ser sincers amb els que més ens importen.

I d'una història de vides alienes a una altra. La dels Baltimore, de Joel Dicker. Un llibre que avui divendres gairebé tinc acabat. M'ha agradat com et situa a través del temps, facilitant el seguiment de la història per no perdre el fil i com genera expectatives fins al final. 

I del la història dels Baltimore a la de Hedi i un cant a la llibertat. Una pel·lícula de les que vaig a veure al meu Boliche. On només estem ell i jo. On puc viure les sensacions i els sentiments dels protagonistes amb veritat. En aquesta vaig sentir l'ofec del protagonista al veure's obligat a viure una vida que no vol. Una història aliena que fa valorar la llibertat amb la que alguns hem crescut i viscut.

I avui divendres cincdemarç, el meu ànim és diferent i ja no vull escriure només d'històries alienes, també ho vull de fer d'altres de coses. Com llocs guapets on sopar o xerrar i passar un bon ratet.

I així, us he de parlar de Bambarol. Quin tracte més bo. Atenció a les vieires amb papada i l'ensaladilla rusa.

I del Bambarol, a un sopar a l'Eggs. On l'ambient et fa sentir com un pollet en una granja calenteta i acollidora. 

I després una tometa a la cocteleria de Casa Gràcia. Estan porta a porta.

I és que de diumenge a divendres, la cosa canvia.