Entre flaneûrs

Avui he llegit de nou la paraula flaneûr. És una paraula francesa utilitzada per descriure aquells admiradors d'una ciutat des del propi epicentre. No del de la ciutat si no del que la viu i l'admira. 

Després de molt de temps d'escriure sobre el meu poble, la Ràpita, sentia que m'anava allunyant del que realment és. 

Potser perquè el meu epicentre està desplaçat i desenfocat. 

Potser perquè realment on visc és en una altra ciutat. 

Potser tinc interferències entre el meu flaneûr rapitenc i el barceloní. 

Potser aquesta mescla és la responsable del sentir-me fora de lloc que sempre m'acompanya.

Potser per tot això de vegades sento que si escric sobre coses que em criden d'un lloc, traeixo l'altre.

Quan t'agrada escriure t'adones que no sempre ho pots fer. Cal obrir la caixa forta dels sentiments verdaders. Una caixa forta que et va canviant la contrasenya per posar-to difícil. Llavors has d'anar buscant idees i després paraules, i fins que no trobes la combinació correcta, no ho aconsegueixes.

Avui estic al poble, he esmorzat al sol, en una terrassa davant el mar, he llegit el suplement de cultura del diari d'avui i ha sigut llavors quan al llegir un article sobre fer de flaneûr a París, he trobat la combinació perfecta.

Ara us he de deixar, tinc una cita, un segon esmorzar amb ma mare. Un dels millors trossets del dissabte. Quan estic amb ella em sento més rapitenca. A ratos. Quan m'explica xafarderies m'allunyo, quan parlem de coses de casa, m'apropo. 

Ara ja és de tarda. Ha passat un matí de conversa familiar, una foto al meu arbre veí que quan el miro em diu hola, un vermutet al Subway, un dinar amb els sogres i una migdiada.

I ara estic dubtant de si sortir a fer una caminadeta o continuar escrivint. 

Moltes vegades penso que escriure no te gaire sentit si no expliques una història o una reflexió important, i és per això que sovint no tinc ganes de fer-ho. Penso, ves que he d'explicar. Quan em passa això m'adono que penso en els altres.

En canvi, altres vegades tinc ganes d'escriure sobre aquesta pel·lícula que m'ha agradat o sobre allò que he vist o sobre aquesta emoció que m'ha despertat, llavors se que penso en mi.

De pel·lícules, en pocs dies n'he vist unes quantes. La més impactant, Cold war, una història d'amor de dos persones víctimes de la guerra freda i autodestructives per collita pròpia. Una història dura, difícil i molt trista.

Veure-la és un deure per als que gaudeixen del blanc i negre.

Al cine, he vist "La clase de piano", preciosa per gaudir de la música. La història previsible, però tendra.

Dels llibres llegits no tinc cap emoció destacable. Al club de lectura hem llegit "Siete casas vacias" de  Samanta Schweblin. Un llibre de contes que no recomanaria tan especialment com ho faria de Lucia Berlín, però he de reconèixer que m'he fet amiga dels seus personatges. Són com de la família. He sentit molt properes les seues rareses. 

De lectures pendents unes quantes. No sabia per quina començar, però li faré cas a @charlieparker1 i començaré per La casa de 1908 de Giulia Alberico.

I per avui acabo. Se que és un post estrany. D'idees inconnexes i una mica desordenat, però així em sento fent de flaneûr en el meu propi blog.