Desitjos

Som el que desitgem o desitgem el que som. Aquí un sil·logisme sobre el que mos hauria fet reflexionar el meu primer professor de filosofia. Encara el recordo. Un home histriònic. Sense nom. Sense cara. Només recordo les seues ulleres rodones i el seu aire a Jeremy Irons.

Potser els nostres desitjos insisteixen en definir-nos. Són els que quan estem perduts i mos equivoquem, mos porten de nou al que està fet per a natros.

Mos passa en el cine, escollint lectures, visitant exposicions. Quan veiem allò que de veritat mos agrada és com si allò mos digués hola i mos conegués de tota la vida.

Com més anys passen més mos adonem de que son els que dominen el nostre sistema simpàtic, el que mos activa en la cerca del que mos agrada.

De vegades el món dels nostres desitjos reverbera en bucle i de tant en tant tornem a voler les mateixes coses. Si no com s'explica que tenint dos abrics blau-mari a l'armari, en vulguem un altre que acabem de vore. Perquè tenint més de tres camises blanques, se mos en van els ulls cap a una de nova. Perquè mos agrada repetir restaurant, demanar els mateixos plats i no variar gaire.
Segur que són ells els responsables.

via st agni

I així seguint els meus desitjos un matí de dissabte em trobo de nou, mirant i tocant el teixit d'una camisa blanca de Masscob. I miro amb el mateix deler un ram de flors blanques que una samarreta de ratlles. Estic a India Mon Amour una botigueta de Sitges. Un raconet ple d'aquelles coses que no se si em defineixen, però m'agraden.

Esta cerca inacabable d'allò que mos agrada és la que justifica algunes de les nostres ganes.

Potser els desitjos de Berenice Abbot la van moure per marxar del seu entorn rural cap a Nova York i d'allà cap a París. Una tarda visitant l'exposició de mapfre vaig posar-me en la seua pell. Vaig entendre una dona de principis de segle XX, amb inquietuds i amb la capacitat de absorbir el talent dels que l'envoltaven i reconvertir-se a mesura que anava cremant etapes.

I els nostres desitjos també mos allunyen del que no mos agrada. La sobèrbia, la prepotència i els mals sentiments d'algunes persones. Per sort passa poques vegades. Però de tant en tant te'n trobes de coses i de persones que no desitges. Persones de vegades cultes, de vegades amb talent, però ni això les disculpa. I parlo d'un persona en concret, una escriptora a qui vam tenir el desplaer de conèixer en el nostre grup de lectura dones inexplicables. La dona inexplicable i inexcusable de que parlo és Mercè Ibarz.
I d'un no desig a un que sempre triomfa, el de la bona cuina. I així perseguint experiències i desitjos vaig anar a provar el menú degustació del restaurant Cruix on mos vam trobar amb una mare i una filla de la Ràpita.

I del Cruix a Lagman. On la xef i propietària hi posa totes les ganes. I de Lagman a Hawker 45 on una altra dona hi posa l'ànima.

I fent cas al meu sistema simpàtic, no paro de cercar. Què, no ho sabria dir. Com, tampoc. Perquè, ja us ho he dit. Perseguint els meus desitjos.