Fa quasi dos anys que no teclejo per aquí i ara mentre sona city of stars de Gavin James ho començo a fer.
Fa dos divendres vaig plorar en sortir de Barcelona i en arribar a la Ràpita. Un tros molt gran de la nostra vida s'havia quedat allà, impregnat en la gent que hem conegut, en els llocs on hem treballat i en les cases on hem viscut.
Fa quasi dos anys no presentia que la Ràpita a partir d'ara seria la meua única ciutat. Fa dos divendres em vaig instal·lar definitivament. Va ser un dia dur. De fet els dies d'abans també. Molts comiats i arguments per autoconvencem que era una bona decisió. La veritat és que més que una decisió ha estat una convicció. Tornar a viure al poble em permetrà tenir els pares a ma i l'aigua de la mar també.
Fa dos divendres no sabia que em vindrien ganes d'escriure, de tornar a dibuixar el que em passa pel cap amb paraules. Sempre amb un ordre, primer les vivències i després les ocurrències.
Amb tot això del canvi de ciutat, estem en mode reformes i no hi ha prou pàgines per mirar i on agafar idees per una casa que sempre és més menuda del que em penso i més fosca del que imagino. No m'ajuda gens vore els pisos en lloguer que m'envia ma filla de Miami. Ella s'ha instal·lat allà. Estem tots de mudança, una atra manera de ser una família unida.
De tant mirar he descobert moltes coses que m'agradaria ordenar per aquí. El primer de tot és que les cuines semiobertes donen més llum i més sensació d'amplitud.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada