Moments. No coses.

Mentre sona....

Sabem que la vida es tracta de col·leccionar moments. No coses.

via

via

via

via



Per que independentment de quina hagi estat la seva causa, els que ja han passat per aquí, ho saben...

via

via

via

via

Viure a Barcelona

A casa som tres. Avui hem arribat tots a la vegada a la platja de la Barceloneta. Un ha anat a córrer , l'altre a patinar i l'últim a caminar. Al final, un punt de trobada: el xiringuito.

 Quina ciutat més xula per viure!!

Jane Austen i l'anglès de "Doña Antoñita"

Potser per parlar de la superconeguda Jane Austen, no té sentit introduir la informació que ve a continuació, però m'ha vingut de gust afegir-la.
Jane Austen va néixer un 16 de desembre de 1775, a la rectoria de Stevenson (Hampshire). Va ser la setena de vuit germans i el seu pare, un pastor anglicà, es va encarregar de la seua educació. Després de la mort del pare i uns quants canvis de residència, va fer cap a Chawton, un poble on l'escriptora va  viure com una dona fadrina i burgesa de la seua època, i on va escriure la majoria de la seua obra.

Jane, sempre va escriure històries melodramàtiques, amb un cert aire còmic, i amb un final gairebé sempre feliç. Per aquest motiu, el sector dels seus lectors ha estat sempre més ampli que per a d'altres escriptors considerats com a clàssics.

Les seues històries han estat inspiració per al cinema, i els seus llibres sempre seran un valor segur per a qui vulgui ser transportat a un món delicat, on tot succeeix poc a poc; i on el vol d'una papallona pot ser imaginat amb deteniment. 

Jo sóc del club dels que passarien totes les tardes de diumenge, mirant alguna d'aquestes pel·lícules i que de tant en tant es refugien en la seua lectura...

Avui tornaré a veure després de XXXXX vegades (no les he comptat ....), Pride and prejudice, això sí, en V.O. subtitolada per allò d'aprofitar el temps i refrescar l'anglès que durant molts anys vaig començar a aprendre amb les classes particulars de Doña Antoñita, la profe d'anglès de gairebé mig poble en la nostra època. Que des d'aquí la saludo i li envio una abraçada molt forta. 

D'aquelles classes el que més recordo és l'època en que anàvem a casa seua, a dalt de la pastisseria Masdeu. Com recordo l'olor de les pastes al pujar per l'escala i l'amor per Londres que em va transmetre per a tota la vida. 

I avui miro la pel·lícula i no la sèrie perquè no vaig tant sobrada de temps, però no m'importaria tornar-la a veure. Entre d'altres coses perquè està protagonitzada per un joveníssim, flamant, elegant i fantàstic Colin Firth. 

En fí, ja veieu. Sóc una clàssicorra, que de vegades vol ser avanguardista però que torna als seus orígens a la primera de canvi.

Per cert! No us agrada aquest enquadernat per als seus llibres??
Els he trobat a antroplogie.com.

La vida és com un llibre on natros omplim les pàgines. Victòria Valentine

Quanta raó té aquesta escriptora. Però quin poc cas en fem de vegades i deixem que les circumstàncies canviïn i tergiversin la nostra història.

Quina satisfacció més gran quan escrius paraules que alhora manifesten el que vius, el que penses i el que fas, en el llibre de la teua vida.

 I si les escrius al lloc que vols, encara millor...

via

via

via

Viure

De tant en tant, va bé encantar-se amb imatges d'espais on ens agradaria estar i per tant viure-hi...

via

via

via

via

via

Si no fos per l'activitat hipotalàmica i la meteorologia, ja portaríem jersei

Potser és la meteorologia i el canvi climàtic...

Potser és l'activitat hipotalàmica d'algunes....

Però encara fa calor i ja tenim ganes de dur jersei!!

Imatges: JCrew

via

Passenger i pel·licules que no deixen indiferent

Mentre sona "Hearts on fire" de Passenger...

Parlem de coses que ens agraden....Heu vist alguna pel·lícula que valgui la pena?? Jo tot i que les últimes que he vist,  no m'han agradat molt i molt, és cert que algunes, no m'han deixat indiferent.

La primera, Nebraska, una pel·lícula sobre la vellesa, sobre les relacions familiars i sobre la hipocresia d'alguns aspectes de la societat. Protagonitzada per Bruce Dern que fa de pare malalt amb princips d'Alzheimer i Will Forte, que fa de fill.

via

La segona, Barbacoa d'amics, una pel·lícula francesa, plena de clixés. Però com tinc debilitat pel cine francès costumbrista i on es qüestionen les relacions de parella i d'amistat, crec que val la pena.

Un altra pel·lícula difícil però que vull compartir és Agost. Un pare que desapareix i les relacions  complicades i impossibles entre la mare (Meryl Streep), una dona complexa amb les seves filles. És d'aquelles històries amb sabor agredolç que ens fan qüestionar les relacions interpersonals i la importància de l'ambient on creixem i on se'ns educa.

via

I per últim "Los ojos amarillos de los cocodrilos" una adaptació francesa del llibre de Katherine Pancol. Simplement, m'ha encantat. Aquesta la vaig veure anit i crec que té uns temps molt correctes i la història és un drama diferent.

I vatros? N'heu vist alguna d'interessant?

Les nanses del tio Morulla "pa fer bonic"

Lo tio Morulla, és un mariner juvilat que dedica els seus dies a fer nanses de pesca. Al poble només ell les sap fer, i ara per ara se'l pot considerar part del patrimoni cultural rapitenc.

Aquest estiu quan el vam conèixer, ens va explicar que ara les fa per que la gent li demana "pa fer bonic".
Natros li'n vam comprar una i buscant idees, vaig trobar aquestes imatges de com fer-les servir.

Al xiringuito "La guingueta" a Barcelona, també n'hi ha.

Retrobament amb Hammershoi

Fa uns quants anys, més concretament, en la primavera del 2007, vaig anar a una exposició al CCCB d'un pintor danès que ni coneixia ni havia sentit parlar d'ell. Però això no és d'estranyar perquè els meus coneixements sobre pintura sempre han sigut molt normalets. Fet que mai m'ha impedit opinar respecte a si una obra m'agrada o no, independentment del nom i renom de l'artiste en qüestió.

En aquell cas, el desconèixer al pintor em va permetre contemplar les obres d'una manera més virginal, i per primera vegada a la meva vida, vaig tenir consciència del que vol dir transmetre un concepte amb una obra d'art; i per primer cop, vaig establir un diàleg intern observant aquelles pintures. Potser l'austeritat dels ambients creats, o els personatges femenins vistos d'esquena, o la llum ; em van transportar al món interior d'aquelles dones. I em va encantar. Tant és així que durant anys he recordat aquelles sensacions, però vaig oblidar per complet el nom del pintor. 

Avui, després de set anys, la casualitat m'ha permès arribar a aquest quadre, i a l'acte, he sabut que era ell, Hammershoi, un mestre de la llum.

http://reproarte.com/es/artistas/all/vilhelm-hammershoi

Nota: És possible que algú pensi que si se'm va oblidar el nom, com puc recordar quan vaig veure l'exposició. I seria una bona observació. Ho he buscat després de recordar el nom.
Que faríem sense les noves tecnologies....

Ves en compte amb les teves paraules. Un cop dites es poden perdonar, però no oblidar.

imatges de garancedore.com