Avui, plou i em venen ganes d'escriure des de dins. De vegades només cal que succeeixin algunes coses seguides per arribar a reflexions curioses que ens poden arribar a sorprendre. Acabo de llegir el llibre que segons el New York Times ha estat el més venut en els últims temps, La Noia del Tren, de Paula Hawkins. És un llibre de suspens que m'ha deixat bastant indiferent quant a la trama, però que m'ha cridat l'atenció per la diferenciació de rols tan marcada dels protagonistes masculins i femenins; tenint en comte que es tracta de persones joves, i es desenvolupa en el moment actual, al voltant de la ciutat de Londres.
Potser m'ha passat perquè ja no tinc aquell sentiment de culpabilitat que de tant en tant aflorava en mi quan em reconeixia l'antítesi de la mare vocacional, i de la convicció de que mentalment, que no vol dir sexualent -des del meu primer e incipient amor platònic, he tingut clar que sempre m'han agradat els homes-, he estat sempre poc femenina.
Em va costar molt entrar en el rol de la feminitat i la coqueteria. No anava en mi, marcar cap diferència. Vaig estudiar en un col·legi mixt on les noies sempre vam ser minoria i mai ho vaig sentir com una diferència. Sempre em vaig considerar una més entre els companys i companyes. De fet, les meves primeres peces de vestir més estimades van ser uns texans, i unes botes camperes que de tant en tant alternava amb sabatilles d'esport. Ara ho entenc. Eren peces neutres que no et conduient a cap tipus d'identitat.
Poc a poc vaig descobrir que tots i totes tenim un cert poder de seducció natural i que tots i totes tenim el mateix instint de supervivència social que ens va convertint en dones i a d'altres els va convertint en homes. Cadascú tria la seva identitat a partir de tot el que li ha vingut atorgat, des del naixement, des de l'educació, des de la societat on ha crescut, però sobretot des del sentiment interior.
Aquestes inquietuds són comunes per a tots i totes. Es tracta de la consolidació d'identitat d'un@ mateix@ davant la vida, del rol que volem assumir tant si som dones com si som homes. Això no és rellevant. També he vist, i crec, que l'instint de maternitat no només és cosa de dones. Tenir un fill requereix implicació de qualsevol de les parts compromeses. Tant si són home i dona, o dos dones, o dos homes, o una dona sola, o un home sol.
M'ha agradat moltíssim l'entrevista a Elisabeth Badinter,
al País. Amb ella m'he sentit plenament identificada. No he entès mai el feminisme diferencial. Aquesta dona defensa una filosofia feminista universalista. La que no subratlla cap diferència. La que no permet retrocedir ni una passa cap a la igualtat. M'he sentit identificada amb les seves inquietuds respecte a com les tendències naturalistes que ressorgeixen de tant en tant - en l'entrevista posa d'exemples al naturalista Rousseau i a la lliga a favor de la llet materna dels anys cinquanta- posen en entredit els avenços que s'han aconseguit fins ara. Aquestes tendències aprofiten la llibertat d'elecció i conviden a la dona a escollir el rol maternal , però no se l'avisa de que aquest rol és limitant. La maternitat com a principal objectiu de la vida és perible. Quan els fills creixen i comencen una vida pròpia, aquest rol perd tota la força i deixa de ser un projecte de vida. Llavors la dona es veu de vegades perduda, debilitada, sense saber cap a on reconduir el seus objectius vitals.
No hauríem de permetre que res torni a posar la dona en el rol principal de la maternitat i la cura de persones. La dona en té molts més. És potencialment qualsevol cosa que pugui fer un home. La història de la civilització ho ha demostrat, i des del temps de la mitologia grega i romana s'ha posat de manifest la rellevància de que la dona ha tingut molts altres papers a banda del de mare i cuidadora. Estic d'acord amb la Senyora Badinter en que aquestes tendències naturalistes, i d'apologia de la maternitat, tenen un substrat masclista que no sempre és fàcil de definir.
Una altra cosa de la que em queixo i que m'incomoda és que a través de les noves tecnologies hi ha una creixent tendència a missatges tan masclistes com feministes que s'hauríen d'anar moderant. Sorprèn com aquests nous recursos - com per exemple el watssap- posen de manifest el que fa una mica de mal reconèixer. Que hi ha moltes coses per canviar.
Molts ànims Elisabeth!! Encara queda molt per fer.
via
